 |
| The Cure - Foto Maurici Ribera. |
Palau Sant Jordi, Barcelona
26 de novembre de 2016
Diuen que un s'ha fet gran quan els seus músics preferits són més joves que ell. Però quan un realment s'adona que s'ha fet gran, és quan aquells artistes a qui ha escoltat tota la vida i que ja hi eren fins i tot abans que un tingués ús de raó, enfilen aquella etapa vital en què la majoria de mortals comencen a pensar en la jubilació. Robert Smith i Simon Gallup es troben ara mateix entre aquest sector demogràfic, contemplant la seixantena de molt a prop però sense ressentir-se'n i refermant-se nit rere nit com un dels grans tàndems de la generació (post-)punk.
Que The Cure portin vuit anys sense editar material nou és un fet purament anecdòtic: ens trobem davant d'una de les poques bandes massives que poden presumir a dia d'avui de fons d'armari sense excessos de nostàlgia, reformulant el repertori en cada actuació i lliurant-lo a audiències d'allò més heterogènies. Audiències com la que havia exhaurit les localitats del Palau Sant Jordi amb gairebé un any d'antelació, prova irrefutable de la transversalitat, la transcendència i l'abast intergeneracional d'unes cançons que en ple segle XXI encara valen per algunes discografies senceres de la passada dècada i mitja.
El passi d'ahir es va nodrir principalment de plàstics tan totèmics com "The Head on the Door" (1985) o "Disintegration" (1989), però també hi va haver temps per a seleccions poc òbvies ("Burn") i fins i tot per a una composició inèdita, "It Can Never Be the Same", que la banda britànica porta des de la passada primavera presentant en directe i que estableix línia directa amb la vessant més hipnòtica i atmosfèrica del seu repertori. La mateixa on poden emmarcar-se també altres punts àlgids de la nit com "Push", "Pictures of You" "Lullaby" o la inicial "Open". Apunts d'intensitat creixent en un concert de gairebé tres hores de durada que va tocar sostre amb highlights com "In Between Days", "Lovesong", "Just Like Heaven", "A Forest" o aquella traca final que van culminar "Friday I'm in Love", "Boys Don't Cry", "Close to Me" i "Why Can't I Be You?". Incontestable bateria de hits, inequívoca lliçó d'història i imponent demostració de força.
Abans havia escalfat la nit The Twilight Sad, un combo escocès amb un peu en el post-punk més nerviós i un altre en l'èpica dels grans recintes, la mateixa que traça un nexe d'unió gairebé imperceptible entre U2, Simple Minds i els propis Cure. Més a prop d'aquests últims que dels dos primers, no acaben d'inventar-se res però el seu repertori és prou rodó per a haver-los consolidat durant el darrer lustre com un referent a l'alça de l'indie britànic. La d'ahir era la seva quarta cita amb Barcelona, i també la més multitudinària amb permís del Primavera Sound 2014 -on van actuar en un dels escenaris petits-. Bany de masses, un discurs en plena sintonia amb el context i una d'aquelles ocasions en què la immensitat d'un recinte com el Sant Jordi no sembla anar-li gran al grup teloner.
Que The Cure portin vuit anys sense editar material nou és un fet purament anecdòtic: ens trobem davant d'una de les poques bandes massives que poden presumir a dia d'avui de fons d'armari sense excessos de nostàlgia, reformulant el repertori en cada actuació i lliurant-lo a audiències d'allò més heterogènies. Audiències com la que havia exhaurit les localitats del Palau Sant Jordi amb gairebé un any d'antelació, prova irrefutable de la transversalitat, la transcendència i l'abast intergeneracional d'unes cançons que en ple segle XXI encara valen per algunes discografies senceres de la passada dècada i mitja.
El passi d'ahir es va nodrir principalment de plàstics tan totèmics com "The Head on the Door" (1985) o "Disintegration" (1989), però també hi va haver temps per a seleccions poc òbvies ("Burn") i fins i tot per a una composició inèdita, "It Can Never Be the Same", que la banda britànica porta des de la passada primavera presentant en directe i que estableix línia directa amb la vessant més hipnòtica i atmosfèrica del seu repertori. La mateixa on poden emmarcar-se també altres punts àlgids de la nit com "Push", "Pictures of You" "Lullaby" o la inicial "Open". Apunts d'intensitat creixent en un concert de gairebé tres hores de durada que va tocar sostre amb highlights com "In Between Days", "Lovesong", "Just Like Heaven", "A Forest" o aquella traca final que van culminar "Friday I'm in Love", "Boys Don't Cry", "Close to Me" i "Why Can't I Be You?". Incontestable bateria de hits, inequívoca lliçó d'història i imponent demostració de força.
Abans havia escalfat la nit The Twilight Sad, un combo escocès amb un peu en el post-punk més nerviós i un altre en l'èpica dels grans recintes, la mateixa que traça un nexe d'unió gairebé imperceptible entre U2, Simple Minds i els propis Cure. Més a prop d'aquests últims que dels dos primers, no acaben d'inventar-se res però el seu repertori és prou rodó per a haver-los consolidat durant el darrer lustre com un referent a l'alça de l'indie britànic. La d'ahir era la seva quarta cita amb Barcelona, i també la més multitudinària amb permís del Primavera Sound 2014 -on van actuar en un dels escenaris petits-. Bany de masses, un discurs en plena sintonia amb el context i una d'aquelles ocasions en què la immensitat d'un recinte com el Sant Jordi no sembla anar-li gran al grup teloner.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada