Matagalls

Un projecte coral.

“Matagalls no és un grup de música ni un esplai, no és un col·lectiu ni un grupuscle, no és d’aquí ni forma part de res, no és explicable ni comprensible”, proclama la pròpia banda a la carpeta interior del seu debut homònim (2016, El Bon Tall). Probablement sigui el més encertat afirmar que Matagalls sonen a tot i a la vegada a res. Que les seves cançons s’han construït a partir de múltiples referents, però el resultat final és un registre únic, intransferible i no comparable a res del que s’escolta ara mateix en aquestes latituds nostres.

Matagalls va néixer com un projecte conjunt de Ramon Mas i Xavi Garcia. Al primer l’havíem conegut com a vocalista dels osonencs FP. Al segon, actor imprescindible a la prolífica microescena del Baix Montseny, l’havíem pogut escoltar tocant la bateria, el baix i la guitarra amb Zeidun, Els Surfing Sirles, Liannallull, Joan Colomo o Les Cruet. Quan Mas va mostrar-li a Garcia tot un seguit de lletres que havia estat escrivint, aquest li va respondre amb una col·lecció de melodies de guitarra que no encaixaven en cap de les seves múltiples aventures musicals. I com que de vegades dos més dos fan quatre, ben aviat van disposar d’un repertori propi que calia gravar de forma immediata.

La idea inicial era entrar a l’estudi tots dos sols, amb l’únic suport de Mau Boada (Esperit!, Zeidun, Les Aus) a les tasques de producció. Però Boada es va apuntar també a tocar la bateria en uns temes que a partir d’aquell moment s’anirien redefinint amb la incorporació d’amics i habituals de l’òrbita montsenyenca com són Guille Caballero (teclat), Andreu Renau (acordió i baix), Marçal Calvet (violí i trompeta) i Albert Trabal (guitarra elèctrica). Sense gairebé adonar-se’n, Mas i Garcia havien consolidat una banda al seu voltant. I el que havia començat com un duet de naturalesa acústica desembocava en un projecte coral que defugia tota etiqueta possible. Folk amb acabats punk, so Americana amb accent del Montseny, mestissatge noir? Tot a la vegada i fins i tot molt més

“Matagalls”, el disc, és un àlbum tan sorprenent com ple de contrastos. D’entrada, crida l’atenció la veu de Mas. Cants viscerals, estripats i extrems en tots els sentits, desplegats sobre una base instrumental tan eclèctica com desacomplexada. Com Shane MaGowan al capdavant d’uns Bad Seeds, com Tom Waits encapçalant Black Heart Procession, com els Pogues i Calexico perdent-se plegats a les profunditats boscoses del Montseny en un boirós i humit matí de tardor. “Un lloc sense nom / Una paraula sense cosa / Un passadís secret / que portés a casa nostra”, canta Mas a “Retorn”. Reveladora malenconia.

Originalment publicat a B-Magazine.