Em sembla com a mínim contradictori que alguns (no tots) dels que porten quatre anys reclamant a Madrid que volen votar, avui siguin incapaços de reconèixer una expressió democràtica exactament igual que la que ells reclamen. I trobo alarmant que els mateixos que tres anys enrere tant insistien en respectar el govern islamista elegit democràticament a Egipte (amb un programa tan o més retrògrad que el de Trump en aspectes com la diversitat o la igualtat de gènere), avui ens bombardegin amb missatges apocalíptics pel fet que un presumpte extremista d'un altre signe hagi guanyat unes eleccions amb la mateixa legitimitat.
Quan uns resultats electorals ens agraden, ha parlat el poble i per tant van a missa perquè són fruit de l'expressió popular. Quan en canvi no ens agraden, els votants de l'opció guanyadora estan desinformats i són uns incultes o directament uns idiotes. És coherent aquest plantejament? Els diu alguna cosa l'anglicisme fair play? Quan Donald Trump repetia en campanya per activa i per passiva que el sistema és corrupte, que els mitjans de comunicació manipulen (en contra seva, òbviament) i que ell governarà per la gent i no per les elits... no deia exactament el mateix que determinats partits i col·lectius de l'esquerra anticapitalista porten anys dient en aquest país nostre?
Darrerament està molt de moda allò de posar-se al lloc de l'altre -com a mínim de paraula, que sempre queda bé, perquè a la pràctica resulta una mica més complicat (sobretot quan un divideix el món en bons i dolents, siguin del signe que siguin)-. Si de debò ho apliquéssim, si ens poséssim a la pell d'un extreballador de la mineria que viu en la misèria a centenars de quilòmetres de Nova York, o d'un professional de l'automoció que malviu sense feina en una Detroit en runes sense cap projecte viable de vida per a ell ni la seva família, potser entendríem per què tota aquesta gent ha vist la llum en un discurs com el de Trump. I insisteixo, no comparteixo en absolut aquest discurs, però de trobar-me jo al lloc d'aquests treballadors probablement hauria fet el mateix que ells (i molts de vostès, els agradi o no, també).
Crec que han estat poques les diferències ideològiques entre els dos candidats. S’han distanciat tant sols en les formes. La victòria de Trump és la de l'home blanc que té por a tantes coses: a perdre la feina, a l'emigració, als àrabs, al futur, a que el governi una dona... a tantes coses, que faria qualsevol cosa per mantenir o per assolir un status de simi androcentrista amb luxes. Però la Clinton tampoc ha ofert cap resposta esclaridora i captivadora, ni tant sols per les dones que s’han vist vilipendiades per l’altre energumen. Què volem... Són americans, és així com s'han fet poderosos, administrant la por de la resta del món per a que les multinacionals a les que serveixen en traguin beneficis a tots els racons del planeta. Per a ells, el que nosaltres pensem, els nostres desitjos, les nostres idees, no els importa un rave. Tant debò fos viu el Frank Zappa, ell si que seria un bon candidat i els hi cantaria les quaranta tant a l’un com a l’altra... Gràcies per compartir amb nosaltres els teus comentaris.
ResponEliminaBé, no crec que sigui un fenomen exclusiu dels nord-americans (recordem el Brexit i ja veurem què passarà en les properes eleccions a països europeus on l'ultradreta està fent molt de soroll, penso per exemple en França... i millor no parlem de qui governa Espanya). Tampoc crec que es puguin estereotipar els votants d'una opció determinada, encara que no coincidim amb ells. Insisteixo, raons de raça i de sexe al marge, d'estar al lloc de molts votants de Trump probablement jo també l'hagués votat. En el que estic totalment d'acord és amb el que dius de Frank Zappa: per alguna cosa tinc penjat al hall de casa meva un cartell electoral que el proposa a ell com a president dels EUA. Gràcies com sempre per la teva opinió! :)
Elimina