 |
| Un moment de la jam session celebrada ahir a la nit en el marc d'Al Ras. |
AL RAS 2018
Mercat Vell, Mollet del Vallès
10 de novembre de 2018
Amb 17 edicions a l'esquena que el consoliden com a cita de referència per als amants del bluegrass i les sonoritats d'arrel nord-americana en general, Al Ras deu ser a casa nostra un dels pocs festivals de música on el més esperat no és l'actuació dels caps de cartell sinó allò que passa a continuació. Una multitudinària jam session que aplega a l'escenari tots els músics que han actuat al llarg de la vetllada i part d'aquells assistents que any rere any acudeixen a la cita amb els seus respectius instruments. La imatge de desenes d'ànimes interpretant plegades estàndards com "Old Joe Clark" o "Will the Circle Be Unbroken" acaba sempre esdevenint la postal definitiva d'un festival on, a efectes pràctics, els caps de cartell són totes aquelles persones que en formen part.
Al marge d'aquest apunt, la present edició -la cita d'ahir a Mollet del Vallès era tan sols la jornada central d'un programa que finalitza aquesta tarda a La Sonora de Gràcia- s'ha caracteritzat pel fort regust autòcton del seu cartell. No és cap secret que Al Ras ha fet escola durant les seves gairebé dues dècades de trajectòria, la qual cosa es tradueix en tota una sèrie de formacions que s'aproximen, cada una a la seva manera, als paràmetres del bluegrass i de llenguatges perifèrics com el hillbilly o allò que s'anomena old time music. I en aquest sentit és digne d'aplaudir que l'organització hagi decidit enguany prescindir de grans reclams internacionals i apostar per un producte local que s'ha manifestat tan fresc com perdurable.
Com a mostres, les actuacions de
Newgrass Republic i
Yerbazul, dues joves bandes formades per veterans de l'escena barcelonina, la major part dels quals són habituals tant de l'òrbita d'Al Ras com a les jams de bluegrass que tenen lloc cada quinze dies al barri de Gràcia, i que la nit passada van traslladar a les coordenades del bluegrass tot un catàleg de títols essencials de la música d'arrels nord-americana. A destacar en el cas dels primers una sentida lectura del
"You Ain't Going Nowhere" de Bob Dylan, i la frenètica adaptació que els segons van realitzar del
"They're Red Hot" de Robert Johnson.
Menció a part requereix el cas de Bowing Girls, un trio que ha debutat als escenaris en aquesta edició d'Al Ras i on conflueixen tres trajectòries de llarg recorregut i contrastada solvència com són les de Carol Duran (violí), Marta Roma (violoncel) i Maribel Rivero (contrabaix). El seu repertori es nodreix de clàssics del bluegrass que, atenció, interpreten sense cap banjo ni guitarra i amb un format dels que marquen diferències. Les seves harmonies vocals són d'un altre món, i la versió d'"Orange Blossom Special" amb què es van acomiadar la nit passada no va deixar lloc a cap mena de dubte.
Tampoc hi van faltar veterans com Toni Giménez, que un any més va ser l'encarregat de trencar el gel, o una reformulada Barcelona Bluegrass Band que es va ampliar amb les components de Bowing Girls per a oferir un set farcit de sorpreses com ara una adaptació en clau bluegrass de l'adagio del Concierto de Aranjuez, o una frenètica lectura de la tradicional "Reuben's Train" on l'harmònica de Joan Pau Cumellas va fer saltar espurnes. Una visió global del bluegrass que també comparteixen els portuguesos Stonebones & Bad Spaghetti, únics exponents internacionals del cartell d'enguany, que van traçar un pont transatlàntic tot maridant la tradició nord-americana amb la del seu país.
