dimarts, 25 de juliol de 2017

La nostàlgia d'allò no viscut

La nostàlgia, aquell sentiment que algunes indústries tan bé han sabut rendibilitzar en aquests dies incerts en què tot temps passat sembla millor -sobretot quan es juga amb quelcom tan subjectiu i selectiu com és la memòria, sigui aquesta individual o col·lectiva-. Fa una setmana U2 visitaven Barcelona en el marc d'una gira que commemora el 30è aniversari del seu disc més emblemàtic, "The Joshua Tree". L'any passat Bruce Springsteen i Brian Wilson venien també a commemorar, respectivament, els 35 i els 50 anys de "The River" i "Pet Sounds". I The Zombies avançaven al passat Primavera Sound les celebracions del cinquantenari d'"Odessey & Oracle", no fos cas que es produeixi cap indisposició un cop arribat el moment de bufar les espelmes.

La nostàlgia ven i la memòria d'allò que no s'ha viscut encara ven més -la qual cosa explica la presència en tots aquests saraus de joves en edat universitària disposats a viure allò que al seu moment es van perdre pel simple fet de no haver nascut encara-. I en cap cas falten aquelles veus que assenyalen -de vegades amb raó, d'altres sense- el producte de torn com l'últim recurs mercantil d'un artista quan aquest va mancat d'arguments artístics en clau de present. La qual cosa ens porta als 25 anys dels Jocs Olímpics del 92 i a una Barcelona que es vesteix avui de gala per a commemorar tals noces de plata. Seguint la lògica exposada fa tan sols unes línies, es podria interpretar aquesta commemoració com l'últim intent de celebrar-se ella mateixa per part d'una ciutat tan encantada d'haver-se conegut, que no s'adona que ha acabat esdevenint irreconeixible.

Podríem parlar aquí del revers obscur de les Olimpíades. D'aquella operació cosmètica que, lluny d'acabar amb xacres com la pobresa, la marginalitat o la prostitució, tan sols les va reubicar perquè no embrutessin aquest paisatge de postal en el qual encara viuen alguns prou ben instal·lats. De la persecució, detenció i posterior tortura d'opositors polítics. I sobretot d'un procés de gentrificació i massificació que ha assolit a data d'avui cotes alarmants i que alguns pretenen ventilar assenyalant-ne el turisme com a arrel i causa única -i oblidant, és clar, que el model turístic de tota ciutat no el defineixen els turistes sinó la mateixa ciutat-. Res de tot això es mencionarà aquesta nit en una cerimònia que tan sols vol celebrar la part més brillant de les Olimpíades -aquella que la memòria col·lectiva, subjectiva i selectiva com és ella, tendeix a situar en primeríssim terme-. I potser ja està bé així, que es celebrin les coses bones i aquells que no ens sentim prou motivats per a celebrar-les ens quedem a casa i seguim a la nostra.

Sigui com sigui, l'excessiva idealització de la Barcelona olímpica no em sembla en absolut pitjor que la cada dia més estesa nostàlgia de la Barcelona preolímpica. Perquè una cosa és que un idealitzi episodis passats de la seva vida i que recordi amb afecte i fins i tot tendresa els dies en què era més jove i el món que l'envoltava semblava menys complicat -o quan podia demanar un gintònic sense necessitat d'haver cursat cap màster en la matèria-. Però una altra de molt diferent és escoltar, com he pogut fer jo mateix darrerament, com joves nascuts si fa no fa el mateix any dels Jocs s'afegeixen a la cantarella de "com molava la Barcelona dels 80" per a, tot seguit, dimonitzar el Cobi i els hipsters com si tots fossin ninots de Mariscal i haguessin florit alhora del no res, com bolets o com aquell tambor de les Glòries que qualsevol dia acabarem recordant també com un símbol caigut de l'arquitectura autòctona. És aquesta nostàlgia, la d'allò que ni tan sols s'ha arribat a viure, la més nociva de totes. Ho sap prou bé Donald Trump, que va mobilitzar el seu electorat tot invocant una Amèrica tan fantàstica i pretèrita que molts enyoren però ben pocs arriben a recordar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada