Salvar els macroesdeveniments

Ahir perillava la celebració del Barcelona Beach Festival perquè aquest encara no havia tramitat els permisos necessaris per poder-se celebrar –a un dia del seu inici-. Avui s'anuncia un acord in extremis amb l'administració que permetrà fer el macrofestival. I tots contents, i aquí no ha passat res, i tothom pot seguir essent amic de tothom.

Fa un mes era la continuïtat del Primavera Sound a Barcelona la que perillava. Ho va advertir un dels seus directors de la forma més barroera possible, a través de la premsa, deixant clar de passada que el festival 'made in Barcelona' se sent més còmode a la Madrid d'Ayuso i Martínez-Almeida que no pas en una Barcelona que pot tenir moltes coses, però a priori està governada des d'uns valors molt diferents dels d'Ayuso i Martínez-Almeida.

Finalment, l'Ajuntament també va salvar els mobles i ara tothom respira tranquil perquè l'any vinent tornarà a haver-hi Primavera Sound al Fòrum –i els turistes seguiran venint en ramat, i els que fa un mes es queixaven de les llargues cues per comprar beguda seguiran passant gustosament per caixa-. És admirable la determinació amb què certes administracions poden arribar a resoldre totes aquelles traves que fan perillar el futur de determinats macroesdeveniments.

Llàstima que no tinguin aquesta mateixa determinació quan es tracta de donar suport a les sales de concerts (a Barcelona, ofegades pel mateix consistori que sol abaixar-se els pantalons davant dels 'grans'), a les botigues de discos, a les llibreries de barri i a tots aquells espais on la cultura encara és alguna cosa més que un altre bé de consum –i que, a diferència dels promotors de grans esdeveniments, no poden fer res si no tramiten els permisos pertinents com toca i quan toca-.

Tanca Music World

Tanca Music World, una de les poques botigues de discos de tota la vida que encara queden obertes a Barcelona. Ho farà a principis del mes vinent perquè els propietaris del local del carrer Enric Granados amb Rosselló no li renoven el lloguer. Al seu lloc s'hi obrirà properament una franquícia, un basar xinès, un bar fashion dels que cobren els gintònics a preu de petroli, o qualsevol d'aquells establiments que sol freqüentar la gent pragmàtica que escolta música a través d'una pantalla de mòbil perquè, diuen, és el progrés.

Doncs què volen que els digui, quina pena de progrés aquell que ens porta a escoltar obres mestres a través d'aplicacions que només beneficien a grans corporacions, i que s'està carregant a marxes forçades la identitat i la vida de barris, pobles i ciutats senceres. Quina merda de progrés, aquell que fomenta el tancament negocis amb dècades o segles d'història, i deixa orfes les seves clienteles amb una simple però contundent jugada immobiliària.

Music World la vaig freqüentar sobretot quan encara era al carrer Tallers. Inoblidables aquelles tardes en què passaves per davant de la botiga i et trobaves el José Luis repartint flyers amb agendes de concerts –de quan les entrades es compraven a les disqueries i no en tristes plataformes digitals operades per entitats bancàries-. Tampoc oblidaré mai el dia que hi vaig anar a comprar el "Grande Rock" (1999) dels Hellacopters. "Te llevas un discazo, uno de mis favoritos", em va dir el José Luis, i sé que no m'ho va dir perquè sí: en posteriors visites a la botiga el tenia sonant a tota castanya. Aquell home és la passió per la música personificada, i no és just que hagi de marxar de darrere el taulell en nom de l'eufemisme de 'les lleis del mercat'.

Tanca Music World, i la notícia fa mal perquè amb aquesta mena de tancaments es perd molt més que un negoci. Es perd una part essencial de la poca ànima que encara li queda a una ciutat que, de tant posar-se guapa, s'ha acabat convertint en un parc temàtic. Es perd un espai de comerç però també de socialització. I què collons, es perd un estil de vida que potser serà cosa de quatre romàntics nostàlgics, però mentre ha durat no ha deixat de ser molt més apassionant i enriquidor que poder disposar de qualsevol cosa a qualsevol hora i a l'abast d'un miserable clic.

Tres astres del blues barceloní

Casas, Pi de la Serra i Cumellas, ahir al Teatre Grec.

QUICO PI DE LA SERRA amb AMADEU CASAS i JOAN PAU CUMELLAS

La Mercè 2020 @ Teatre Grec, Barcelona

26 de setembre de 2020

Lliçó magistral i a tres bandes d'història del blues més genuïnament barceloní, la que va tenir lloc ahir al migdia al Teatre Grec en el marc de les festes de la Mercè. Quico Pi de la Serra, pioner i gran difusor del gènere a casa nostra, acompanyat per dos autèntics pilars de la música d'arrel afroamericana en aquestes latituds com són Amadeu Casas (guitarra) i Joan Pau Cumellas (harmònica). Parlar de noms de referència és quedar-se curt quan s'enfilen a l'escenari tres figures que serien contemplades com a autèntics tresors nacionals en qualsevol altre país del nostre entorn.

El repertori es va basar en el catàleg de Pi de la Serra, titular del cartell de l'esdeveniment i nexe per excel·lència entre la cançó d'autor d'arrel francòfona i el blues d'escola Big Bill Broonzy –per motius evidents, la balança es va decantar ahir envers aquest segon vessant, versió inclosa de "Hey Hey"-. Títols com "La cultura", "El burro i l'àguila real", "L'home del carrer" o "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol", textos escrits dècades enrere que encara avui parlen de l'ara i l'aquí, i passatges instrumentals que van invocar misteris tan ancestrals i arrelats com l'ofici honrat ahir des de l'escenari del Grec.

Actes de resistència

Brighton 64.

Miqui Puig.

BRIGHTON 64 + MIQUI PUIG

La Mercè 2020 @ Recinte Camp Nou, Barcelona

24 de setembre de 2020

Els concerts que Brighton 64 i Miqui Puig tenien programats ahir al vespre al recinte del Camp Nou en el marc de les festes de la Mercè es podien contemplar, a efectes pràctics, com una única vetllada melòmana dividida en dos actes. Una festa amb totes les lletres i malgrat tot, on l'accent local no era tant fruit del context com una declaració de principis. Dos noms essencials de la crònica pop escrita durant les últimes quatre dècades en aquest costat dels Pirineus, i dues trajectòries que després d'haver tastat les agredolces mels de l'èxit massiu, han acabat descobrint les seves millors versions des de l'òrbita independent i a partir del contacte directe amb les seves respectives parròquies. D'això se'n diu triomfar, la resta són fums i derivats.

La banda dels germans Gil venia a presentar "Como debe ser" (2019), un darrer àlbum on passa revista als esdeveniments que han determinat l'actualitat política dels darrers tres anys –com a mínim- tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat i més enllà. Van posar sobre la taula el drama de les persones refugiades amb "Playas del Mediterráneo", van denunciar l'arbitrarietat de l'aparell judicial espanyol amb "Juez y parte", i van recordar els exiliats i represaliats pel franquisme amb "Avui he tornat a casa". Van homenatjar Alfredo Calonge (Negativos) amb "Caminos por recorrer". Van mirar enrere amb "La próxima vez", "Ponte en marcha para mí", "El mejor cocktail" i "La Casa de la Bomba". I abans de marxar encara van tenir temps de presentar "El país de Mortadelo y Filemón", una àcida mirada a la coronacrisi a ritme de power pop que veurà la llum properament amb forma de senzill.

Puig, d'altra banda, venia a defensar "15 canciones de amor, barro i motocicletas" (2019). Un plàstic on torna a reivindicar la cultura de club i la música de ball feta i despatxada amb autoria, i que va esdevenir el fil conductor d'un repertori on el Northern Soul i el pop de tota la vida van dialogar amb el house, la rumba i fins i tot el reggaeton. Va trencar el gel amb el malencònic hedonisme de "Comic's", va revelar la seva cara més punk amb "Raros" i va reservar un dels moments estel·lars de la nit per aquest plat fort del seu cançoner que ja ha esdevingut "Hunos". Va reinventar "Bonito es" en clau de funk terminal. Va prémer l'accelerador amb "Viva Acid House" i "Totalmente a favor". I "Te quiero ahora, te quiero luego" va invocar el fet de ballar com un acte de resistència en temps d'emergència. Li van donar la raó les desenes d'ànimes que, mantenint distàncies de seguretat i sense moure's de les seves respectives localitats, van optar per transformar la platea en una improvisada pista de ball.

Gina Argemir, a tota pastilla

La velocitat, la nit, la fugida endavant sense cap destinació concreta, i uns carrers deserts on pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Com era d'esperar, el darrer videoclip de Gina Argemir torna a invocar aquelles essències que un dia van definir allò que anomenem rock'n'roll. "Kamikaze" és l'última peça del segon ep de la barcelonina –"Sutra" (2019)-, i el clip en qüestió compta amb la participació de Joan Pairó (Kitsch), un dels músics que van acompanyar Argemir a l'estudi. La vocalista i el baixista recorren plegats els carrers de Barcelona en hores intempestives i a tota pastilla en un apassionant viatge sense retorn. Argemir, a més, balla de forma frenètica com si no hi hagués demà. Sensualitat, luxúria i el rock'n'roll com a última via d'escapament. Poden vostès visionar el videoclip a Youtube.

Apoteòsics Metallica

Metallica, en una actuació recent del WorldWired Tour.

METALLICA
(+Ghost + Bokassa)

Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

5 de maig de 2019

És possible que algun seguidor acèrrim encara no els hagi perdonat aquell tall de cabells que tanta controvèrsia va causar durant la dècada dels 90, però a dia d'avui Metallica bé poden presumir de ser una de les bandes més poderoses del planeta, pilar fonamental del rock en la seva concepció més pesant i robusta, i de tocar nit rere nit per a audiències tan massives i transversals com la que es va aplegar ahir a l'Estadi Olímpic. L'actuació més concorreguda que els californians han ofert mai a Barcelona -52.000 espectadors segons la promotora-, i la segona aturada a la capital catalana en poc més d'un any i amb motiu de la presentació d'un àlbum, "Hardwired... To Self Destruct" (2016), que ja es pot considerar per mèrits propis com el més rodó que ha signat el quartet de San Francisco durant l'últim quart de segle.

Tot un bany de multituds augmentat per l'entrega incondicional del respectable i per una posada en escena on no hi van faltar pirotècnia, làsers, llums, un escenari de dimensions bíbliques i unes pantalles gegants que alternaven imatges del concert a temps real amb retalls de vells videoclips i cites a la iconografia del grup. Van prendre posicions, com de costum, embolcallats amb l'èpica de "The Ecstasy of gold". Ennio Morricone donant la benvinguda mentre James Hetfield, Lars Ulrich, Kirk Hammett i Robert Trujillo es preparaven per sortir literalment a matar des del minut zero amb el hardcore a tota pastilla de "Hardwired". Contundent mossegada i declaració d'intencions que va deixar pas a "The Memory Remains", celebradíssima cita al que casualment havia estat un dels discos més vilipendiats de la història de Metallica, "Reload" (1997) -al final, el temps acaba posant les coses al seu lloc-.

Van tornar a enfilar revolucions amb l'electricitat desbocada de "Ride the Lightning", van tenyir l'estadi sencer de tonalitats infernals amb "The Thing that Should Not Be" i van introduir amb aires spaghetti western un "The Unforgiven" que va donar peu a la primera gran postal de la nit. Van defensar un sòlid present creatiu amb "Here Comes Revenge" i un "Moth Into Flame" que té tots els números per a ser acollit en condició de clàssic en futures convocatòries. Un pletòric Hetfield va saludar el respectable referint-s'hi com a Metallica Family abans de despatxar un "Sad but True" que va fer tremolar la muntanya de Montjuïc sencera. I aleshores, sorpresa, es van treure de la màniga un "Fade to Black" tan inesperat i ric en matisos que gairebé va valer per si sol l'import sencer de les 52.000 localitats despatxades. Si un moment va definir el concert d'ahir a la nit, molt probablement va ser aquest.


SENSE MARXA ENRERE
Llàstima de la tallada de rotllo que va venir a continuació. Els protocolaris solos de Hetfield i Trujillo, amenitzats per l'ocasió amb una cita a Peret -"El muerto vivo"- que va resultar tan simpàtica com innecessària, l'únic apunt menor d'una actuació altrament immaculada. Sigui com sigui, el passi va remuntar immediatament el vol al ritme aclaparador de "Frantic" i va desembocar en tot un espectacle pirotècnic durant la introducció de la sempre oportuna "One". A partir d'aquest punt ja no hi havia marxa enrere possible. "Master of Puppets" va acabar de posar tota la carn a la graella. "For Whom the Bell Tolls" va aplegar la banda sencera al bell mig de la rampa central, tocant l'un al costat de l'altre com si encara fossin aquell combo de garatge que es volia menjar el món des dels clubs més subterranis de la Costa Oest. I unes incontestables "Creeping Death" i "Seek & Destroy" van acabar de rematar la feina.

Van encetar la tanda de bisos amb una raresa, una d'aquelles llicències que es pot permetre una banda quan és capaç de transformar un estadi sencer en una olla a pressió durant dues hores i mitja llargues. Un "Lords of Summer" que va tornar a reivindicar el present creatiu del grup, pas previ a una meteòrica recta final on la solemnitat de "Nothing Else Matters" va contrastar amb la sempre sinistra eufòria d'"Enter Sandman". Una última descàrrega de pirotècnia apuntava que efectivament el concert s'havia acabat, la qual cosa no va impedir als quatre components del grup seguir recorrent l'escenari de punta a punta durant gairebé deu minuts, saludant el respectable i, en definitiva, fent gala d'aquella rígida ètica de treball i d'aquell inqüestionable compromís amb els seus que els han fet arribar fins aquí malgrat tots els alts i baixos.


ELS TELONERS
Hi ha ocasions en què una banda telonera pot esdevenir part mateixa del reclam del cartell d'un concert, i la d'ahir era una d'aquestes ocasions. Ni més ni menys que Ghost, ambaixadors suecs del rock dur en les seves formes més èpiques i obscures, es van encarregar d'escalfar l'ambient abans de l'arribada del plat principal. Una posada en escena teatral, tan sols afectada per la llum solar -un concert com aquest s'havia d'haver contemplat en la més absoluta foscor-, Tobias Forge guanyant-se el públic amb cada moviment i peces com "Dance Macabre" o "Square Hammer" confirmant-se com a himnes d'estadi en potència. Abans havien actuat els noruecs Bokassa, un combo que ha sabut arrodonir la fórmula monolítica de l'stoner rock amb una dosi extra d'urgència high energy amb accent inequívocament escandinau. Com sol passar en aquests casos, el seu discurs es va perdre en la immensitat del recinte. Però tant el seu repertori com la seva actitud van apuntar que de ben segur deuen guanyar (i molt) en les distàncies curtes.

Assajar és de covards

LES CRUET

Centre Cultural Albareda, Barcelona

23 de març de 2019

Explicava Laura Crehuet a l'inici de l'actuació que el d'ahir era el primer concert que oferien Les Cruet en més d'un any, temps que han dedicat entre d'altres coses a posar a punt el seu flamant segon disc, "Cérvols, astres" (2019, Bankrobber). També afirmava que la banda amb prou feina havia arribat a assajar durant tres hores i mitja prèviament al seu retorn als escenaris. En part, el punk rock és exactament això. Assajar poc, o directament no assajar, però a l'hora de la veritat acabar oferint actuacions tan contundents, directes, segures i incontestables com la que el quartet del Baix Montseny va segellar la nit passada al Centre Cultural Albareda, en la que va ser la posada de llarg del citat "Cérvols, astres".

Van arrencar a tota castanya amb "Folls", cita al seu debut discogràfic -"Pomes agres" (2016, Bankrobber)-. Màxima intensitat i volum a l'onze abans d'entrar plenament en matèria amb la collita recent de "Cérvols" i "2 de març". La maquinària rendint a tot gas i la veu estripada i rabiosa de Crehuet obrint-se camí a través d'una muralla de decibels de les que remouen fonaments. Dos sospitosos habituals de l'òrbita montsenyenca, Xavi Garcia i Óscar Montero, a la guitarra i al baix respectivament. I a la bateria, com a incorporació més recent i completant una combinació sempre guanyadora, tot un Pau Albà (Les Sueques, The Unfinished Sympathy).

Van tornar a mirar enrere amb un "Ocells" que va començar a càmera lenta per a desembocar en un atac de fúria descontrolada. Van versionar a la seva manera "Formigues i cigales", original de Joan Colomo traduït al català per Martí Sales. Van dedicar "Núvols daurats" a la memòria de l'enyorat Uri Caballero (Els Surfing Sirles). Crehuet va interpretar en solitari un "Cabana" que va fer saltar espurnes de la guitarra. Van tornar a prémer l'accelerador al ritme de "Matilde". Van signar una recta final memorable tot encadenant "Animal" i un aclaparador "Creure". I van marxar per la porta gran com si efectivament haguessin estat tocant aquestes cançons nit rere nit sense parar durant tot l'últim any (com a mínim). Assajar és de covards, que va dir aquell.

*Les Cruet actuaran diumenge vinent, 31 de març, al Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera (20h). Presentació oficial de "Cérvols, astres" al Baix Montseny de la mà de l'associació Som del Montseny i compartint escenari amb Ainara LeGardon. No s'ho perdin.

Festival de Blues de Barcelona 2018 (1)

Joe Louis Walker, la nit passada al Festival de Blues de Barcelona.

FESTIVAL DE BLUES DE BARCELONA

Seu del Districte de Nou Barris, Barcelona

13 de juliol de 2018

El Festival de Blues de Barcelona és una d'aquelles cites que solen figurar de forma discreta a l'agenda cultural i mediàtica de la ciutat, sepultat sota l'allau de festivals pròpia d'aquesta època de l'any. I és una llàstima perquè ens trobem davant d'un esdeveniment genuïnament singular, amb valor social i de naturalesa transversal. És singular perquè descentralitza el mapa cultural barceloní concentrant bona part de la programació a la Seu del Districte de Nou Barris, una joia oculta del patrimoni arquitectònic situada en un d'aquells veïnats que no solen aparèixer en guies turístiques i similars. Té valor social perquè l'entrada és lliure, la qual cosa contribueix a universalitzar l'accés a la cultura -un detall important tenint en compte que Nou Barris concentra una de les rendes familiars més baixes de la capital catalana-. I és transversal perquè el seu cartell, una amalgama de primeres figures i veus emergents del blues tant a escala global com local, apel·la tant al melòman de base vingut des de diferents punts del país com als veïns d'un barri que la majoria de programadors solen passar per alt.

Reveladora va ser la imatge, la nit passada, d'un avi amb els seus néts gaudint del concert de Kenny Neal, multiinstrumentista originari de Louisiana a qui alguns consideren com un deixeble avantatjat de B.B. King, a qui ahir va retre un sentit homenatge dedicant-li una de les cançons del seu set. O les coreografies que uns metres més enllà es marcaven dos adolescents del barri que afirmaven saber molt poc sobre el blues, que probablement assistien per primer cop a un espectacle d'aquestes característiques, i que s'ho passaven tan bé o fins i tot millor que tots aquells que venien amb els deures fets de casa. A més de Neal, la nit passada van brillar també els barcelonins Johnny Big Stone & The Blues Workers, però el reclam principal era sens dubte la presència d'un Joe Louis Walker a qui un membre de l'organització va presentar com una llegenda viva.

I no n'hi havia per menys. Amb gairebé set dècades a l'esquena, el californià és molt més que un il·lustre veterà. És un supervivent i sobretot un d'aquells guitarristes fora de sèrie que no sedueixen a base d'exercicis gimnàstics al màstil, sinó d'un estil propi que resulta inconfusible a l'estudi i esdevé tota una experiència a l'escenari. Parlem d'un músic que juga amb l'afinació de la seva guitarra durant els solos per tal de fer-los més dinàmics, d'un líder que comença els seus concerts presentant els músics que l'acompanyen -baix, bateria i teclats- i convidant-los a lluir-se des d'un primer moment, i d'una formació tot terreny que en qüestió d'una hora i mitja és capaç de ventilar-se estils com el blues d'ascendència texana, el soul d'escola Stax, el gòspel o el rock'n'roll més primitiu i no despentinar-se. Aquesta nit el festival comptarà amb la presència de Keith Dunn, Rob Stone i Travellin' Brothers, entre d'altres. Tota la informació aquí.

David Bowie Is

Alguns dels articles exposats al Museu del Disseny - Foto arxiu David Bowie Is.

No havia tingut ocasió encara de visitar David Bowie Is, la mastodòntica exposició retrospectiva al voltant de l'obra, la persona i la figura de David Bowie comissionada pel londinenc Victoria and Albert Museum i instal·lada des de la passada primavera al Museu del Disseny de Barcelona. M'hi vaig acostar ahir a la tarda, aprofitant la commemoració del 40è aniversari de "Heroes" (1977), i haig de dir que va ser tota una experiència. I és que un no té cada dia davant mateix dels seus nassos els primers instruments amb què el futur Duc Blanc havia començat a fer música, els manuscrits originals de cançons com "Starman", "Five Years", "Life on Mars?" o la pròpia "Heroes", i alguns dels conjunts que l'autor de "The Man Who Sold the World" ha lluït a l'escenari, en videoclips o en sessions fotogràfiques. Història de la cultura contemporània a tocar dels dits, i la constatació que David Jones sempre va tenir molt clar que la seva obra d'art definitiva era el propi David Bowie: la major part de les peces exposades les havia anat arxivant ell mateix al llarg de tota la seva vida, com si sempre hagués estat conscient que algun dia esdevindria peça de museu en el millor dels sentits.

El miracle dels Stones

Els Stones, en una imatge recent de la present gira - Foto RollingStones.com

THE ROLLING STONES

Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

27 de setembre de 2017

Veure els Rolling Stones en directe en ple 2017 és gairebé un miracle. Parlem de l'única banda de rock'n'roll que s'ha mantingut en actiu de forma ininterrompuda durant més de 50 anys. De la pedra de Rosetta de pràcticament tota la música de guitarres que s'ha enregistrat al llarg de tot aquest temps. D'un llegat que ja forma part de la història de la Humanitat de la mateixa manera que els de Mozart o Picasso. D'un grup al qual molts donaven per mort quan tot just acumulava una dècada i mitja de trajectòria i que, amb els seus alts i baixos, ha sobreviscut a modes, tendències i baixes internes fins a data d'avui -i havent-lo vist ahir a a la nit encara sembla tenir corda per estona, si bé els dits de Keith Richards van fer figa en més d'una ocasió-.

El primer que crida l'atenció d'aquest No Filter Tour és un muntatge escènic més auster -si és que aquest terme té sentit parlant de la banda més mastodòntica del planeta- que en anteriors ocasions. Tan sols l'escenari principal, les pantalles gegants de rigor en qualsevol esdeveniment de masses i una passarel·la perquè Mick Jagger -incombustible als seus 74 anys- no parés de córrer amunt i avall. Ni escenari secundari, ni nines inflables, ni figures babilòniques, ni microcàmeres al màstil de la guitarra de Ron Wood: tan sols els quatre Stones, els músics de reforç que els acompanyen i un repertori que gairebé podria entendre's per si sol com la banda sonora de la segona meitat del segle XX.

MAJESTUOSOS
Van començar majestuosos, amb un "Sympathy for the Devil" que va tenyir l'estadi de vermell i va servir per a escalfar la temperatura. Com qui no vol la cosa, "It's Only Rock'n'Roll (but I like It)" i "Tumbling Dice" van fer de fils conductors cap a un breu interludi en clau de blues. "Just Your Fool" i "Ride'em on Down", originals de Buddy Johnson i Eddie Taylor respectivament, van ser els títols més recents d'un repertori centrat en els tòtems més inqüestionables que els Stones van signar durant els 60 i els 70. "Under My Thumb" i "Rocks Off" -la segona escollida per votació popular- van ser les llicències que van alterar el guió de la nit barcelonina respecte d'altres aturades de la mateixa gira.

"You Can't Always Get what You Want" va sonar celestial, "Paint It Black" va desencadenar l'èxtasi a la pista (i a la grada) i "Honky Tonk Women" va deixar pas a la presentació de la banda per part de Jagger. Arribava el moment de Keith Richards, que va conduir l'interludi de rigor amb una vital "Happy" i una sentida "Slipping Away" -la composició pròpia més recent que es va poder escoltar en tota la nit-. "Miss You" va suposar el retorn d'un Jagger amb les piles carregades, però sobretot l'inici d'un clímax d'impacte: del perill de "Midnight Rambler" i "Street Fighting Man" a l'embranzida d'"Start Me Up" i "Brown Sugar", fins a la traca que va esdevenir "Jumpin' Jack Flash".

ELS BISOS

"Gimme Shelter" va obrir la tanda de bisos amb l'esperat duet vocal entre Jagger i una Sasha Allen que malgrat donar-ho tot i més no es va situar ni de bon tros a l'alçada de Lisa Fischer. I com a final de festa, "(I Can't Get No) Satisfaction" va posar-ho tot de potes enlaire i va fer que tots plegats ens preguntéssim per enèsima vegada si és possible que aquella colla tinguin ja ben enfilada la seva vuitena dècada vital. Diuen que aquesta és la seva última gira. Que ja no tornaran. Que això s'acaba. I potser sigui cert, però és que un servidor porta tota la vida escoltant aquesta mena de coses... I aquí ens trobem, parlant d'un concert dels Stones en ple 2017. Miracle és dir poc.

La nostàlgia d'allò no viscut

La nostàlgia, aquell sentiment que algunes indústries tan bé han sabut rendibilitzar en aquests dies incerts en què tot temps passat sembla millor -sobretot quan es juga amb quelcom tan subjectiu i selectiu com és la memòria, sigui aquesta individual o col·lectiva-. Fa una setmana U2 visitaven Barcelona en el marc d'una gira que commemora el 30è aniversari del seu disc més emblemàtic, "The Joshua Tree". L'any passat Bruce Springsteen i Brian Wilson venien també a commemorar, respectivament, els 35 i els 50 anys de "The River" i "Pet Sounds". I The Zombies avançaven al passat Primavera Sound les celebracions del cinquantenari d'"Odessey & Oracle", no fos cas que es produeixi cap indisposició un cop arribat el moment de bufar les espelmes.

La nostàlgia ven i la memòria d'allò que no s'ha viscut encara ven més -la qual cosa explica la presència en tots aquests saraus de joves en edat universitària disposats a viure allò que al seu moment es van perdre pel simple fet de no haver nascut encara-. I en cap cas falten aquelles veus que assenyalen -de vegades amb raó, d'altres sense- el producte de torn com l'últim recurs mercantil d'un artista quan aquest va mancat d'arguments artístics en clau de present. La qual cosa ens porta als 25 anys dels Jocs Olímpics del 92 i a una Barcelona que es vesteix avui de gala per a commemorar tals noces de plata. Seguint la lògica exposada fa tan sols unes línies, es podria interpretar aquesta commemoració com l'últim intent de celebrar-se ella mateixa per part d'una ciutat tan encantada d'haver-se conegut, que no s'adona que ha acabat esdevenint irreconeixible.

Podríem parlar aquí del revers obscur de les Olimpíades. D'aquella operació cosmètica que, lluny d'acabar amb xacres com la pobresa, la marginalitat o la prostitució, tan sols les va reubicar perquè no embrutessin aquest paisatge de postal en el qual encara viuen alguns prou ben instal·lats. De la persecució, detenció i posterior tortura d'opositors polítics. I sobretot d'un procés de gentrificació i massificació que ha assolit a data d'avui cotes alarmants i que alguns pretenen ventilar assenyalant-ne el turisme com a arrel i causa única -i oblidant, és clar, que el model turístic de tota ciutat no el defineixen els turistes sinó la mateixa ciutat-. Res de tot això es mencionarà aquesta nit en una cerimònia que tan sols vol celebrar la part més brillant de les Olimpíades -aquella que la memòria col·lectiva, subjectiva i selectiva com és ella, tendeix a situar en primeríssim terme-. I potser ja està bé així, que es celebrin les coses bones i aquells que no ens sentim prou motivats per a celebrar-les ens quedem a casa i seguim a la nostra.

Sigui com sigui, l'excessiva idealització de la Barcelona olímpica no em sembla en absolut pitjor que la cada dia més estesa nostàlgia de la Barcelona preolímpica. Perquè una cosa és que un idealitzi episodis passats de la seva vida i que recordi amb afecte i fins i tot tendresa els dies en què era més jove i el món que l'envoltava semblava menys complicat -o quan podia demanar un gintònic sense necessitat d'haver cursat cap màster en la matèria-. Però una altra de molt diferent és escoltar, com he pogut fer jo mateix darrerament, com joves nascuts si fa no fa el mateix any dels Jocs s'afegeixen a la cantarella de "com molava la Barcelona dels 80" per a, tot seguit, dimonitzar el Cobi i els hipsters com si tots fossin ninots de Mariscal i haguessin florit alhora del no res, com bolets o com aquell tambor de les Glòries que qualsevol dia acabarem recordant també com un símbol caigut de l'arquitectura autòctona. És aquesta nostàlgia, la d'allò que ni tan sols s'ha arribat a viure, la més nociva de totes. Ho sap prou bé Donald Trump, que va mobilitzar el seu electorat tot invocant una Amèrica tan fantàstica i pretèrita que molts enyoren però ben pocs arriben a recordar.

Turisme, ciutats i parcs temàtics

Barcelona i el turisme. Quants debats i quantes tertúlies s'han encès en nom d'aquest binomi. I com ens agrada als autòctons criticar el turisme. Atacar-lo sense pietat, situant-lo en l'origen de tots els nostres mals. Per culpa del turisme, sentenciem, Barcelona ha deixat de ser una ciutat per a esdevenir un centre comercial. I de raó no ens en falta. Gens ni mica. Si quelcom ens falta, en tot cas, són capacitat i ganes de fer autocrítica. Perquè sí, el turisme ha transformat Barcelona i és evident que ho ha fet a pitjor. Però buscar culpables sempre és més fàcil que assumir les responsabilitats pròpies d'un mateix. El mes passat, Jaume Sisa va parlar amb el director de Rockdelux, Santi Carrillo, a l'escenari de la sala Sidecar -irònicament, en una de les zones més massificades en nom d'aquest turisme, el cor del barri Gòtic-. La pròpia revista ofereix a la seva edició de juny diversos retalls de les intervencions del cantautor -altament recomanable la lectura de l'article en la seva integritat-. I això és el que va dir sobre la ciutat:

"Barcelona s'està convertint en un parc temàtic. Tot està enfocat únicament cap al turisme i la ciutat està desapareixent sota aquesta capa, aquesta façana en què tot sembla fet únicament per al foraster que ve aquí uns dies. Em pregunto si arribarà un moment en què Barcelona deixarà d'existir. Barcelona serà un conjunt de carrers i façanes, i botigues, restaurants, bars i tot això, però la ciutat com a tal potser morirà, no hi viurà ningú. Tot seran apartaments turístics, hostaleria i botigues de souvenirs. Sembla que tot plegat avança en aquesta direcció. A més, tothom hi està encantat, perquè tots esperen vendre'ls quelcom als turistes, llogar-los quelcom, o treure'n algun benefici". Sisa, el gran Sisa, com sempre posant les coses al seu lloc encara que sigui de passada o sense voler.

Sí, Barcelona s'ha degradat en nom del turisme, però probablement no per culpa del turisme. Pensin en capitals europees com Londres o Berlín. Totes elles reben un gran impacte turístic, però en cap cas han perdut les seves respectives essències per a esdevenir parcs temàtics. Per què Berlín no i Barcelona sí? Doncs per diversos factors, suposo. I un és sens dubte el model de turisme. No és el mateix vendre estades que permetin aprofundir en el patrimoni històric, cultural i social de la ciutat, que promoure visites llampec -Barcelona és un port de referència dels creuers- i prestacions low cost a la vora del mar -paelles, borratxeres i barrets mexicans inclosos, que tot s'hi val a l'hora d'omplir la butxaca-.

Entenc que molts veïns es queixin, faltaria més. El que no entenc és que també es queixi qui, com apunta Sisa, és part integral del problema des del moment en què en treu benefici. Perquè sí, en determinats establiments de-tota-la-vida queda molt bonic un rètol d'"Erasmus go home". Però encara queda millor servir als Erasmus o al guiri de torn alcohol a un preu que als seus respectius països faria riure. Que Barcelona és bona si la bossa sona. I si la bossa acaba fent tant de soroll que no ens deixa dormir a les cinc de la matinada, sempre podem dir que és culpa dels de fora, que s'han apoderat de la mateixa ciutat que nosaltres els hem servit (o venut) en safata de plata. Per queixar-nos, que no quedi.

Michael Monroe - Ballad of the Lower East Side

"There were junkies, pimps and whores" ("Hi havia ionquis, xulos i putes"), canta Michael Monroe a "Ballad of the Lower East Side" -un tema que formarà part del seu proper disc però que ja circula per internet, amb un entranyable videoclip-. L'exlíder de Hanoi Rocks es refereix a Nova York, i més concretament al Lower East Side, tot rememorant els dies en què la ciutat era bruta, decadent i perillosa però estava més viva que mai. Quan el sud-est de Manhattan era territori de gent de carn i os, i no d'inversors i agents immobiliaris. Quan al Lower East Side hi havia més rock'n'roll que hotels de quatre estrelles. Un cant nostàlgic -però vital- a la Nova York que hi ha més enllà dels blockbusters i les sèries de temporada. La de Johnny Thunders i Joey Ramone. La de Lach i la revolta de Tompkins Square. La que mica en mica queda enterrada sota això que s'anomena gentrificació. I jo, que només he conegut de passada la transformació de Nova York, no puc evitar fer un paral·lelisme amb la Barcelona actual. La de la nostàlgia olímpica i la ressaca del Fòrum de les Cultures. La que no va entendre que posar-se guapa no significa ensenyar cuixa descaradament per atraure el turisme de sol i borratxera. La que confon regenerar un barri amb expulsar-ne els veïns de tota la vida, augmentar-hi els preus dels lloguers i omplir-lo de locals de disseny. La que acull festivals musicals de referència internacional però ha desterrat la música dels seus carrers a cop d'ordenances, sancions i instruments requisats. No, probablement Barcelona no sigui comparable a Nova York. Però la cançó de Monroe també li va com l'anell al dit.

McCelona

Barcelona és des d’avui una ciutat una mica més morta, que ja és dir. Tot un referent cultural com és la llibreria Catalònia de la Ronda Sant Pere ha tancat les seves portes. Ho ha fet gairebé nou dècades després de la seva obertura i havent sobreviscut a obstacles com la dictadura franquista -durant la qual els seus propietaris van haver-ne de canviar el nom- o fins i tot un incendi gairebé letal. Finalment, ha estat la inviabilitat econòmica la que n’ha precipitat el tancament. Inviabilitat atribuïda al context de crisi global però que, no ens enganyem, té unes arrels molt més profundes.

Tots sabem -o hauríem de saber- en quin país vivim. Un país governat per una colla de pocavergonyes que titllen de luxe la cultura, i de cultura -i Fiesta Nacional- la matança de braus en públic. El país amb l’índex de fracàs escolar més elevat de la Unió Europea. El país on per Sant Jordi es venen centenars de llibres que acaben acumulant pols a les estanteries -mentre la resta de l’any les llibreries es veuen buides-. I, per davant de tot, un país on sembla inassumible gastar-se diners en llibres, música o cinema, però en canvi no costa gens pagar set, vuit, nou o deu euros per una copa en una discoteca. Òbviament, cadascú té dret a fer el que vulgui amb els seus diners, però amb un escenari com aquest, no ens hauria de sorprendre que a casa nostra tanquin llibreries, botigues de discos, sales de concerts i galeries d’art, mentre en països veïns n’obren de noves. Parlant clar: als europeus els agrada llegir, a nosaltres no tant. Amb crisi o sense crisi.

I ara agafin-se fort, perquè el més il·lustratiu de tot plegat és el negoci que s’instal·larà properament a la seu de la llibreria Catalònia: un McDonald’s -m'ho arriben a dir el 28 de desembre i em penso que és una innocentada-. I no, no és que servidor tingui res d’especial en contra d’aquesta cadena, però no em negaran que suposa una perfecta metàfora. On abans hi havia un establiment singular i barceloní, una llibreria de prestigi i de tota la vida, ara hi haurà una altra dels mil·lers de franquícies que la marca de menjar ràpid té repartides per tot el planeta. I on abans hi havia una ciutat amb identitat, cultura i personalitat, ara hi ha un parc temàtic orientat al fast food i al turisme de borratxera. Benvinguts a McCelona.

Negre és el color

Eric Burdon i Mick Jagger, devoradors blancs de música negra.

Quin daltabaix va causar qui va definir a Elvis Presley com un blanc que cantava com un negre. Afirmació de caràcter inequívocament mercantilista, popularment acceptada des de fa gairebé sis dècades i aplicada també a altres veus albines com les de Mick Jagger o Eric Burdon, però habitualment tan falsa com una promesa de Mariano Rajoy. M’explico: un blanc no pot cantar com un afroamericà -col·lectiu al qual ens referim generalment quan apliquem el terme 'negre' en aquest context-. En primer lloc, per motius fisiològics. I en segon lloc, perquè mentre totes aquestes veus blanques es van formar inequívocament a partir d’orelles que es van empassar tones i tones de música negra, tenen un background cultural i social diferent del de les veus afroamericanes originals a les quals volien emular.

Cap problema. Tant Presley com Jagger i Burdon -amb les seves respectives formacions- van saber partir del blues i els seus derivats per a crear discursos propis que acabarien esdevenint claus en l’evolució de la música popular del segle passat. Tots beuen d’aquella font afroamericana, sí, però cap d’ells sonava negre, per molt que se’ns hagi repetit insistentment durant dècades -i nosaltres, a base de repeticions, ens ho haguem cregut sense protestar-. Sonaven, en tot cas, com blancs que havien interioritzat profundament les seves influències negres, que és molt diferent. Una altra cosa són certes corrents que van i vénen, com aquest revival soul on veus genuïnament negres com la de Sharon Jones -qui de fet no té res de revival, ja que porta gairebé quatre dècades cantant soul bufi com bufi el vent- conviuen amb veus blanques que volen sonar negres. Sí, volen sonar negres. I sí, de vegades ho aconsegueixen. Però a base d’exercicis gimnàstics que a la pràctica acaben resultant més freds que una nit al ras a l’Antàrtida. Com si demanes una hamburguesa en un fast food i et serveixen un tros de plàstic amb la mateixa textura però un gust que no acaba de ser el que pretén ser.

Tot això venia perquè ahir vaig veure en una revista musical l’anunci d’una altra aberració engendrada en nom del revival soul. Un recopilatori que vol aglutinar sota aquest paraigües a diversos grups barcelonins amb arrels més o menys negroides. No em posaré amb la selecció -la majoria dels noms em semblen correctes en els seus respectius registres, a la resta no els conec-, però sí amb el concepte. Perquè a la llarga aquest recopilatori no deixarà de ser una anècdota exòtica com el també recent “Skanish Sound”. Amb una diferència: mentre aquest últim ofereix una radiografia històrica de la tímida petjada que van deixar els sons jamaicans en el pop espanyol dels anys 60 i 70, els nexes d’unió que justifiquen el recopilatori negroide em semblen tan forçats com el mal anomenat rock català de principis dels 90. Amb una altra diferència: aquest cop no hi ha diners públics pel mig -o això m’agradaria pensar-.

Un recopilatori, doncs, a la pràctica tan estèril com la seva caràtula. Una figura femenina digna de la millor època de la blaxpoitation, però tan representativa de Barcelona com els barrets mexicans que venen a les Rambles. I en segon terme, un skyline on apareixen elements del paisatge barceloní que van de la Sagrada Família a la Torre Agbar, passant per l’Arc de Triomf o aquell atemptat contra el bon gust que és l’hotel vela. En altres paraules, aquesta Barcelona de postal que tan agrada als que manen i que només serveix per a tapar les misèries d’una ciutat en decadència. La dels bars i sales de concerts que tanquen mes a mes per imperatiu municipal. La dels músics de carrer que no tenen on tocar. La del parc temàtic on un turista de cap de setmana hi pinta més que qui hi ha viscut tota la vida. La dels desnonaments massius. I podria seguir. Però només els diré que, si volen música amb arrels negres però sense complexes i amb denominació d’origen 100% barcelonina, facin un cop d’ull a la discografia de Kamenbert -en especial, la seva segona etapa-. No pretenien sonar com si vinguessin de Memphis o Detroit, però resultaven molt més frescos i creïbles que qualsevol experiment soul de laboratori.