Ubaldo - "La pèrdua de l'estat" (2017)

Ressons d'un món inquietant.

Si Catalunya fos un país més o menys normal, és a dir si fóssim capaços tots plegats de no caure en aquells tics centralistes que tant ens molesten quan vénen de Madrid, ens adonaríem que la cultura del país no comença ni s'acaba als límits de Barcelona. I que a mida que un es va allunyant de la capital es pot topar amb fenòmens territorials d'allò més diversos i singulars. És el cas per exemple de les Terres de l'Ebre, on durant els darrers anys s'ha desenvolupat una microescena musical amb denominació d'origen i entitat pròpies, i que compta entre les seves principals plataformes de difusió amb el segell discogràfic Boira.

Andreu G. Serra és un dels fundadors del segell en qüestió, i també el nom que s'amaga darrere d'un dels seus projectes bandera, Ubaldo. Per qui no el conegui, dir que Serra no és precisament un nouvingut. A més d'haver militat en formacions com Noise Of Mutt o el col·lectiu multidisciplinari Ensemble Topogràfic, ha col·laborat de manera puntual o continuada amb gent com Mark Cunningham, Esperit!, Shoeg o La Orquesta del Caballo Ganador. Guitarrista de formació i multiinstrumentista per vocació i necessitat, el seu llenguatge musical parteix de les avantguardes, l'experimentació i la improvisació per a dibuixar paisatges sonors que tant poden abraçar les textures ambientals com els atacs de soroll en el sentit més pur de la paraula.

"La pèrdua de l'estat" (2017, Boira) és el segon àlbum que signa com a Ubaldo -i el tercer treball del projecte si comptem un plàstic compartit amb Mr. Vampire-. Tretze talls on Serra potencia la seva vessant més minimalista i malencònica. La pèrdua del títol, explica ell mateix al text promocional del disc, es refereix a moments passats que ja no tornaran però també a la contemplació d'un futur que es presenta incert. Foscor estructural i composicions de naturalesa tan caòtica com inquietant que podrien ser perfectament la banda sonora del món que ens envolta, d'una societat on generacions com la del propi Serra han (hem) hagut d'assumir que viuran (viurem) pitjor que els seus pares.

En són bones mostres els laments cacofònics de "Dos estacions sòlides" o la veu d'ultratomba que murmura torturada sota una muralla de soroll elèctric a "Silueta opaca", però sobretot la cortina de feedback gairebé imperceptible que alimenta "Perds": sense estridències i d'una forma d'allò més subtil esdevé un dels títols més inquietants del disc. Posteriorment, el teclat d'"Indian Coin" sembla aportar una lleugera dosi d'esperança que acaba d'esvair-se en la penombra hipnòtica de "Caminar tort" i la visceralitat post-blues (post-Tom Waits?) d'"Ostracisme voluntari". "La pèrdua de l'estat" no és un disc fàcil, res del que ha fet Ubaldo ho és -i aquí es troba part de la seva gràcia-, però si aconsegueixen entrar-hi és possible que s'hi trobin reflectits vostès mateixos. Poca broma.

Originalment publicat a B-Magazine.