The Missing Leech - "Sacsejant el Sotabosc" (2017)

Mai abans The Missing Leech havia sonat així. L'expressió pot semblar un tòpic, perquè les seves cançons es transformen d'alguna manera o d'una altra cada vegada que les interpreta en directe, però és que mai el seu discurs s'havia manifestat tan definit com en aquest quart àlbum. Sense trencar amb la seva producció anterior, sembla que Maurici Ribera hagi posat aquesta vegada més carn que mai a la graella, i el resultat ha estat el plàstic que millor captura la seva essència. Un "Sacsejant el Sotabosc" (2017, El Mamut Traçut) que el manresà va enregistrar ara fa cosa d'uns dos anys i que ja portava una bona temporada penjat al seu compte de Bandcamp, però que ha vist la llum en format físic i amb tots els honors coincidint amb el desè aniversari del seu alter ego musical.

La inicial "Painted by Covers", tota una declaració d'intencions, sona com un híbrid a priori impossible entre Built To Spill i Camper Van Beethoven. "Fent el préssec", el segon tall del disc, rebaixa musculatura però no pas revolucions: ens trobem davant d'un exercici de punk acústic tan dinàmic com urgent, dos minuts i mig que gairebé defineixen per si sols el corrent Antifolk del qual The Missing Leech es pot considerar com el màxim ambaixador al sud d'Europa. És clar que, per Antifolk, la lletra d'"I Love My Record Label and So Should You", sentida declaració d'amor de Ribera al seu segell discogràfic, a mig camí entre la cruesa d'uns Vaselines i la immediatesa d'uns Modern Lovers.

"Godrupted" és tota una revelació perquè suposa la primera incursió de Ribera a les textures robustes del grunge. I no tan sols per un riff de guitarra que hauria pogut signar el mateix Kurt Cobain, sinó sobretot per una lírica que s'allunya de l'amable ironia marca de la casa per a assenyalar sense embuts els abusos a menors comesos en el si de l'Església Catòlica. Les coordenades oníriques d'"Els valors" fan de pont amb "Els sediments", una roda de tres acords a ritme de garatge que sona com si Violent Femmes es posessin a fer versions de The Kingsmen. Pas previ a "We Could Be Lovers", duet vocal amb Silvana Battisti, i "Those Macondo Nights", agut exercici de power pop amb ganxo melòdic i delicioses harmonies vocals -i homenatge al que va ser un dels epicentres de l'escena Antifolk a Barcelona, l'enyorat Macondo Bar-.

L'última peça del disc és "Policemen & Coffee Shops", cinc minuts durant els quals Ribera es deixa anar amb un dels seus relats aparentment impossibles però reals com la pròpia vida, i que a nivell discursiu evoquen referents del panorama Antifolk com els novaiorquesos Moldy Peaches o l'alemany Heiko. És la culminació d'un àlbum on Ribera ha comptat novament amb el suport de coneguts i conspiradors habituals com Edu Mató (baix i veus), Marc Herbert (bateria programada i melòdica) o Albert Palomar (bateria i guitarres), que també s'ha fet càrrec de la producció. Una de les màximes que sempre ha defensat el propi Ribera és que les coses surten millor quan es fan entre amics. I "Sacsejant el Sotabosc" -el títol fa referència al Sotabosc, escena subterrània que es pot considerar com la variant autòctona de l'Antifolk- sona precisament a això.

Originalment publicat a B-Magazine.