Estic tornant a escoltar aquests dies el segon disc en solitari de
Thurston Moore. Un
"Trees Outside the Academy" (2007) que donava literalment la volta al discurs de
Sonic Youth i en determinats passatges permetia fins i tot imaginar-se com hauria sonat la banda mare d'haver-se arribat a despenjar amb un set acústic -com a mostra, un
"Silver>Blue" que tampoc hauria desentonat en un disc de Nick Drake-. L'acompanyaven
Steve Shelley -aleshores també a Sonic Youth- i
Samara Lubelski -amb qui Moore seguiria comptant tant als seus discos en solitari com a
Chelsea Light Moving- a la bateria i al violí, respectivament. I era precisament aquest últim instrument, el violí de Lubelski, un dels principals trets d'identitat d'un àlbum que destapava la vessant més orgànica i menys sorollista del novaiorquès. Un plàstic que partia de les melodies i la urgència rítmica marca de la casa per a explorar llenguatges com els del folk i despenjar-se amb perles de naturalesa tan heterogènia com
"The Shape Is in a Trance",
"Wonderful Witches + Language Meanies",
"Never Day" o la peça titular. L'àlbum el van produir
John Agnello i el propi Moore a l'estudi de
J Mascis (Dinosaur Jr.), que també va tocar la guitarra en alguns temes. La posterior gira de presentació va fer escala a l'Auditori Fòrum de Barcelona en el marc del Primavera Club 2007. L'única ocasió en què he arribat a veure Moore en directe al marge de Sonic Youth, i un passi tan intens, emocionant i sorprenent com l'àlbum que ens ocupa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada