Es va dir al seu moment de "Bad as Me" (2011) que d'alguna manera resumia diversos dels registres adoptats pel seu autor al llarg d'una trajectòria que començava aleshores a enfilar la seva cinquena dècada. Escoltat amb la perspectiva que atorga el temps, l'afirmació pot seguir essent vàlida però el cert és que les tretze pistes del plàstic -setze en una sucosa edició Deluxe- situaven Tom Waits en un nou estadi discursiu. Una mena de final de la història d'una carrera que sempre s'ha manifestat exploradora i inconformista: tot allò que durant 40 anys havia servit a Waits per a mirar endavant, s'havia transformat de cop i volta en tot un seguit de trets identitaris que no aportaven grans novetats però celebraven l'essència del californià més enllà de qualsevol consideració. A "Bad as Me" hi havia rhythm & blues deconstruït ("Chicago"), jazz en fase terminal ("Talking at the Same Time"), blues absolutament desacomplexat ("Raised Right Men"), balades d'hores intempestives ("New Year's Eve") i fins i tot protorockabilly (un "Get Lost" que sonava tan actual en ple segle XXI com ho hauria fet sis dècades enrere). I com a cirereta, al disc extra de l'edició Deluxe, tres autèntiques perles entre les quals figurava "Tell Me", deliciós acostament de Waits a les textures més melòdiques del seu repertori -les que farien de fil conductor entre "Downtown Train" i "Hold On", per entendre'ns-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada