Nit i dia (segona temporada)

Clara Segura, en una escena de Nit i Dia

No havia escrit encara sobre la segona temporada de Nit i dia, i no pas per manca d'interès o de ganes sinó de temps. De temps per a assimilar tot el que ha anat donant de si la sèrie durant les passades setmanes, que és molt i on no hi sobra (ni hi falta) absolutament res. D'acord, potser l'escena de la Carmen (Mar Ulldemolins) anant-se'n gairebé a cegues i qui sap cap a on amb el que podria haver estat el seu botxí (Josep Maria Pou) s'hauria d'agafar amb pinces, però la resta manté i fins i tot eleva el llistó que situava la primera temporada de Nit i dia com un dels sostres de la ficció televisiva feta a Catalunya. Si en aquella primera temporada, la sèrie creada per Lluís Arcarazo i Jordi Galceran -i realitzada per Manuel Huerga i Oriol Paulo- presumia d'excel·lència en tots els sentits -guió, realització, ambientació, fotografia, personatges...- i mirava de tu a tu qualsevol producció notable realitzada en països del nostre entorn, els capítols emesos enguany no fan sinó refermar i fins i tot realçar les bones sensacions recollides aleshores. I ho fan mantenint-se fidels a l'esperit renovador amb què s'havia presentat la sèrie en un primer moment: evitant la repetició d'esquemes -múltiples trames que han descentralitzat el pes dels personatges principals: Sara Grau (Clara Segura) és ara un personatge més d'un complex univers per on també es passegen altres gegants escènics com Pep Cruz o el citat Josep Maria Pou- i preservant aquella foscor estructural que tant pot posar de manifest el millor com el pitjor de la condició humana. Ara que aquesta segona temporada sembla acostar-se al seu final, tan sols espero que n'hi hagi una de tercera (i algunes de les subtrames indiquen que bé podria ser així).