James Hunter, Lisa Kekaula i el revival soul

Em trobava ahir a la nit a la sala Apolo, on James Hunter i Lisa & The Lips conformaven un doble cartell emmarcat en el calendari del Primavera Sound. El primer és un veterà músic anglès amb un currículum que fa caure d’esquena: de passejar-se per tota mena de clubs amb incomptables projectes d’escassa repercussió, a acompanyar tot un Van Morrison i posteriorment consolidar una trajectòria solista a base de constància i dedicació. Els segons són una aventura puntual que la nord-americana Lisa Kekaula, veu i ànima dels sempre oportuns Bellrays, ha posat en marxa amb músics d’ambdós costats de l’Atlàntic i amb l’únic objectiu d’oferir dos concerts -un a Madrid, i el d’ahir a Barcelona-. Un projecte dedicat a rescatar joies obscures –i algun hit puntual- de la música afroamericana a ritme de funk contagiós i soul pantanós. D'una banda, classicisme i etiqueta. De l'altra, suor i carnalitat. Res a veure amb això que se'ns ha venut com a revival soul. Un cul de sac on tot s'hi val per exprémer fins a l'última gota els manuals d'estil d'Stax i Motown -un tic que no pateixen ni Hunter ni Kekaula, gats prou vells com per a tenir prou recursos propis- i l'oportunisme envers la reinvenció que es va marcar Amy Winehouse amb aquell ja clàssic "Back to Black", que va posar el soul de tota la vida en boca de tothom -quan va sortir, aquests dos ja feia temps que les veien de tots colors-. No, James Hunter i Lisa Kekaula no realitzen coreografies dignes de cap festa major de tercera ni insulsos exercicis d'estil que no porten enlloc. Simplement interpreten la seva música. Sense inventar-se res de nou, però fent bé el que fan. Sense complexes ni innecessaris posats d’autenticitat, però amb l’actitud i la convicció de qui porta fent això tota la vida i així ho seguirà fent al marge de modes i revivals. Com també ho fa Sharon Jones, una altra veu privilegiada a la qual és absurd aplicar el terme revival perquè ha estat aquí gairebé des de l'inici dels temps. Perquè quan aquests suposats revivals es cuinen en laboratoris, a base de protools i estilistes que han entès malament el concepte d'estètica mod, dóna gust veure com la Kekaula transpira sexe i llàgrimes al temps que es fa seu allò que abans havien cantat Etta James i Tina Turner. I com Hunter maltracta la seva guitarra i canvia de registre amb la comoditat de qui porta tota una vida mamant soul, rhythm & blues i rocksteady. En altres paraules, una puta festa.

James Hunter: soul, r&b, rocksteady i el que faci falta

L'huracà Kekaula al capdavant dels imprescindibles Bellrays

Audio: "Jacqueline" - James Hunter