 |
| Eric Burdon i Mick Jagger, devoradors blancs de música negra. |
Quin daltabaix va causar qui va
definir a Elvis Presley com un blanc que cantava com un negre. Afirmació de
caràcter inequívocament mercantilista, popularment acceptada des de fa gairebé sis dècades i aplicada també a altres veus albines com les de Mick Jagger o Eric
Burdon, però habitualment tan falsa com una promesa de Mariano Rajoy.
M’explico: un blanc no pot cantar com un afroamericà -col·lectiu al qual ens
referim generalment quan apliquem el terme 'negre' en aquest context-. En primer
lloc, per motius fisiològics. I en segon lloc, perquè mentre totes aquestes
veus blanques es van formar inequívocament a partir d’orelles que es van
empassar tones i tones de música negra, tenen un background cultural i social
diferent del de les veus afroamericanes originals a les quals volien emular.
Cap problema. Tant Presley com
Jagger i Burdon -amb les seves respectives formacions- van saber partir del
blues i els seus derivats per a crear discursos propis que acabarien esdevenint
claus en l’evolució de la música popular del segle passat. Tots beuen d’aquella
font afroamericana, sí, però cap d’ells sonava negre, per molt que se’ns hagi
repetit insistentment durant dècades -i nosaltres, a base de repeticions, ens
ho haguem cregut sense protestar-. Sonaven, en tot cas, com blancs que havien interioritzat
profundament les seves influències negres, que és molt diferent. Una altra cosa són certes corrents que van i
vénen, com aquest revival soul on veus genuïnament negres com la de Sharon
Jones -qui de fet no té res de revival, ja que porta gairebé quatre dècades
cantant soul bufi com bufi el vent- conviuen amb veus blanques que volen sonar
negres. Sí, volen sonar negres. I sí, de vegades ho aconsegueixen. Però a base
d’exercicis gimnàstics que a la pràctica acaben resultant més freds que una nit al
ras a l’Antàrtida. Com si demanes una hamburguesa en un fast food i et
serveixen un tros de plàstic amb la mateixa textura però un gust que no acaba
de ser el que pretén ser.
Tot això venia perquè ahir vaig
veure en una revista musical l’anunci d’una altra aberració engendrada en nom
del revival soul. Un recopilatori que vol aglutinar sota aquest paraigües a
diversos grups barcelonins amb arrels més o menys negroides. No em posaré amb
la selecció -la majoria dels noms em semblen correctes en els seus respectius
registres, a la resta no els conec-, però sí amb el concepte. Perquè a la
llarga aquest recopilatori no deixarà de ser una anècdota exòtica com el també
recent “Skanish Sound”. Amb una diferència: mentre aquest últim ofereix una
radiografia històrica de la tímida petjada que van deixar els sons jamaicans en
el pop espanyol dels anys 60 i 70, els nexes d’unió que justifiquen el
recopilatori negroide em semblen tan forçats com el mal anomenat rock català de
principis dels 90. Amb una altra diferència: aquest cop no hi ha diners públics pel
mig -o això m’agradaria pensar-.
Un recopilatori, doncs, a la
pràctica tan estèril com la seva caràtula. Una figura femenina digna de la
millor època de la blaxpoitation, però tan representativa de Barcelona com els
barrets mexicans que venen a les Rambles. I en segon terme, un skyline on
apareixen elements del paisatge barceloní que van de la Sagrada Família a
la Torre Agbar, passant per l’Arc de Triomf o aquell atemptat contra el bon
gust que és l’hotel vela. En altres paraules, aquesta Barcelona de postal que
tan agrada als que manen i que només serveix per a tapar les misèries d’una
ciutat en decadència. La dels bars i sales de concerts que tanquen mes a mes per imperatiu municipal.
La dels músics de carrer que no tenen on tocar. La del parc temàtic on un
turista de cap de setmana hi pinta més que qui hi ha viscut tota la vida. La
dels desnonaments massius. I podria seguir. Però només els diré que, si volen
música amb arrels negres però sense complexes i amb denominació d’origen 100%
barcelonina, facin un cop d’ull a la discografia de Kamenbert -en especial, la
seva segona etapa-. No pretenien sonar com si vinguessin de Memphis o Detroit,
però resultaven molt més frescos i creïbles que qualsevol experiment soul de
laboratori.
