Torna la calor i amb ella un any més el Primavera Sound. Festival de festivals a casa nostra, es presenta novament amb un cartell mastodòntic que serà impossible degustar en ple. Caldrà, per tant, triar i remenar. Per anar obrint boca, els proposo dotze noms -dotze, perquè aquesta és la dotzena edició del festival- que es passejaran pel Parc del Fòrum entre el dijous i el dissabte. No he volgut recórrer als noms més repetits o mediàtics, però tampoc evitar-los perquè sí. És simplement una tria subjectiva que podria ser totalment diferent si la presentés demà a aquesta mateixa hora. Tampoc he tingut en compte si se solapen horaris entre els noms escollits, o sigui que vagin amb compte a l'hora de planificar el cap de setmana. No oblidin tampoc que enguany el festival s'ha acabat d'obrir a la ciutat programant concerts gratuïts a l'Arc de Triomf i amb la presència de noms com els de Richard Hawley, Nacho Vegas o The Wedding Present. Dit això, bona primavera a tothom.
1- The Cure: Perquè no només tenen història, sinó un arsenal de hits que es manté intacte després de tots aquests anys. I perquè la darrera vegada que els vaig veure -també en un macrofestival i amb una formació idèntica o, com a mínim, molt semblant a l'actual-, Robert Smith i companyia encara mantenien el tipus amb moltíssima dignitat. Cosa que no tots els seus companys generacionals poden dir.
2- Josh T. Pearson: Potser hi té a veure el rerefons espiritual de la seva música, però aquesta segona oportunitat sona a redempció per a tots aquells que ens vam perdre -i quina ràbia que em va fer- el barbut texà ara fa un any, quan va visitar Barcelona per primera vegada en solitari. Amb Lift To Experience ben aparcats, ens presenta "Last of the Country Gentlemen", un tractat de folk fosc i depressiu que posa la pell de gallina.
3- Lee Ranaldo: Mentre espera que els seus amics Thurston Moore i Kim Gordon decideixin si hi ha o no futur per a Sonic Youth, el guitarrista de la banda novaiorquesa es posa les piles i presenta un nou disc en solitari, el primer en clau de rock. "Between the Times and the Tides" sona fresc i segur, però a la vegada atrevit.
4- Dirty Three: Després de sis anys de silenci discogràfic, els australians tornen amb "Toward the Low Sun". Un nou treball on el violí de Warren Ellis (Nick Cave & The Bad Seeds, Grinderman) es passeja al seu aire per les prismàtiques atmòsferes que acaben de dibuixar la bateria de Jim White i la guitarra de Mick Turner.
5- Girls: Després del concertàs que van oferir a la passada edició del Primavera Club, no hi ha dubte que Christopher Owens i companyia es troben en un excelent moment. El seu segon disc, "Father, Son, Holly Ghost", està farcit de hits instantanis, i a la recàmera els queden encara cartutxos tan infal·libles com "Lust for Life".
6- The Pop Group: Uns altres que van deixar un excelent gust de boca al darrer Primavera Club. Els de Mark Stewart tornen a la càrrega gairebé tres dècades després d'aquella bomba de rellotgeria anomenada "We Are All Prostitutes". Ho fan amb més anys i arrugues a sobre, però amb la mateixa mala llet i ganes de fer mal que van fer dels de Bristol un dels noms capitals del post-punk britànic.
7- Nick Garrie: Ha plogut molt des que l'activista musical Maurici Ribera (The Missing Leech) el portés a l'Heliogàbal sense que gairebé ningú li fés cas. Des d'aleshores, el britànic ha debutat a Elephant Records i ha recuperat les dècades perdudes reinstaurant el seu folk barroc com a valor segur. Per primera vegada interpretarà sencer el seu debut de 1969, "The Nightmare of J.B. Stanislas", acompanyat d'una orquestra.
8- Sharon Van Etten: Amb tres discos publicats sota el seu nom -el darrer, "Tramp", editat aquest mateix any- i connexions amb formacions com The National o TV On The Radio, aquesta filla adoptiva de Brooklyn és un dels valors que més brillen ara mateix en el folk nord-americà. Les seves cançons introspectives li han valgut comparacions amb Karen Dalton i Cat Power, que no és poc.
9- Laura Marling: La vam veure per primera vegada obrint els concerts d'Adam Green amb una guitarra acústica, una col·lecció de cançons de seda i una carta de recomanació que firmava bona part de l'escena antifolk. Quatre anys després i amb una discografia on figuren joies com el recent "A Creature I Don't Know", aquella nena ha crescut a passos de gegant i ha esdevingut un nom de referència a la Gran Bretanya. Les comparacions amb Joni Mitchell no són en absolut gratuïtes.
10- Hanni El Khatib: No es deixin enganyar per l'exòtica del seu nom. El disc de debut d'aquest californià, "Will the Guns Come Out", és un còctel molotov farcit de blues canalla, rock de garatge a tota castanya i alguna balada terminal -brutal la seva adaptació de "Heartbreak Hotel", d'Elvis Presley-. No volien rock'n'roll? Doncs aquí en tenen una bona dosi.
11- Mazzy Star: Aprofitem el retorn del combo californià per tornar-nos a perdre en la càlida veu de Hope Sandoval i les atmòsferes de David Roback. La música tradicional americana es tornarà a tenyir de dream pop quan el material del seu imminent nou disc s'alterni amb delícies com l'inoblidable "Fade into You".
12- Melvins: Padrins i pedres angulars de gèneres com el grunge o l'stoner -juntament amb Mudhoney, també presents al cartell d'enguany-, Buzz Osborne i els seus tornen amb nou disc sota la màniga i ganes de fer soroll. Fans de Black Flag i Black Sabbath a parts iguals, Kurt Cobain els tenia com a referència i el seu darrer pas pel Primavera encara aixeca passions.
http://www.primaverasound.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada