Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quentin Tarantino. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quentin Tarantino. Mostrar tots els missatges

dijous, 3 de juliol del 2025

Michael Madsen (1957-2025)


La mort de Michael Madsen m'agafa, casualment, pocs dies després d'haver revisat seguides les dues parts de "Kill Bill". De vegades penso que el millor Tarantino està en algunes de les seves escenes. I sempre arribo a la conclusió que Madsen va signar a la segona part un dels seus grans papers posant-se a la pell de Budd, aquell assassí caigut en desgràcia que podria ser perfectament un dels personatges més odiosos i alhora entranyables de tota la història del setè art.

De vegades també penso que tota la humanitat voldria ser com el personatge d'Uma Thurman a "Kill Bill", però la immensa majoria amb prou feina arribem a ser el personatge de Madsen a la mateixa nissaga. I dic amb prou feina perquè Budd, amb tots els seus defectes i tota la seva misèria, és capaç d'assolir un grau d'autocrítica que ja voldríem la majoria de mortals.

Aquella dona es mereix tenir la seva venjança, afirma referint-se al personatge sense nom de Thurman, i tota la resta d'implicats en la trama –inclòs ell mateix– mereixen morir. Així ho sentencia, entre glops de cervesa barata, confessant-se davant del totpoderós Bill que encarna un igualment superlatiu David Carradine. Or en estat pur.

dimecres, 20 de setembre del 2023

After Dark


Llegia que ahir era el primer dia del present curs en què el sol es ponia abans de les 8 del vespre. I que això feia del 19 de setembre el moment de l'any en què la jornada passa a tenir més hores de nit que no pas de dia. Els últims batecs de l'estiu. L'arribada imminent de la tardor. L'inici de l'hemisferi nocturn del calendari. I una posta de sol amb llums i ombres al Turó de les Mentides. Sona "After Dark" de Tito & Tarantula, des de la banda sonora de "From Dusk Till Dawn" (1996), de Robert Rodriguez –emmarcada en l'univers de Quentin Tarantino-. Les Franqueses del Vallès, setembre de 2023.

dilluns, 19 de juny del 2023

Blackie Onassis (1966-2023)

BLACKIE ONASSIS
(1966-2023)

John Rowan, més conegut com a Blackie Onassis, va ser el bateria d'Urge Overkill durant l'etapa més recordada del combo de Chicago. Va entrar al grup el 1990, just a temps de gravar "The Supersonic Storybook" (1991). També va enregistrar "Saturation" (1993) –on va cantar l'eterna "Dropout"- i "Exit the Dragon" (1995) –hi va cantar la preciosa "Mistake"-. I sí, també va tocar a la celebrada versió de "Girl, You'll Be a Woman Soon" (Neil Diamond) que Quentin Tarantino va incloure a la banda sonora de "Pulp Fiction" (1994). No va participar de la reunió de la banda a partir de 2007. Ha mort a l'edat de 57 anys.

dimecres, 11 de gener del 2023

Pepe Barranco (1939-2022)

PEPE BARRANCO

(1939-2022)

Crida l'atenció, i certament fa mal, el poc ressò que va tenir la mort de Pepe Barranco el mes passat. Un símptoma més d'aquesta manca de memòria que ja ha esdevingut estructural a l'Estat espanyol quan es tracta de repassar la crònica pop autòctona. Barranco va ser un dels pioners del rock'n'roll en aquest costat dels Pirineus, i ho va ser com a cantant i guitarrisa de Los Estudiantes, fundacional combo format a Madrid l'any 1957. El seu ep de debut, "El rock and roll de Los Estudiantes", publicat el 1959, sol considerar-se com el primer disc del gènere mai editat a Espanya –aquell mateix any van sortir també els debuts de Los Pájaros Locos i el Dúo Dinámico, tots dos de Barcelona-.

Parlem d'un plàstic compost per quatre versions entre les quals destaquen "La Bamba" –peça tradicional mexicana que els madrilenys van gravar a partir de la canònica lectura de Ritchie Valens- i "Ready Teddy" (Little Richard), però on crida l'atenció sobretot la inclusió d'una perla més aviat obscura com "Woo-Hoo", l'original dels Rock-A-Teens que Quentin Tarantino popularitzaria gairebé mig segle més tard quan va incloure la versió de les 5.6.7.8's a la banda sonora de "Kill Bill: Volume 1" (2003). Tota una descoberta, en uns temps en què la informació no viatjava a la velocitat amb què ho fa ara –el fet d'haver tocat regularment a la base aèria de Torrejón de Ardoz els va permetre tenir contacte amb soldats nord-americans i amb els discos que aquests portaven del seu país-.

Los Estudiantes es van separar el 1964, però arran de la seva desfeta van esdevenir una mena de pedra de Rosetta del rock madrileny de la dècada dels 60. Dos dels seus components, Fernando Árbex i Manolo González, van formar Los Brincos, i Barranco va militar temporalment a Los Pekenikes abans de fundar Los Flecos –grans competidors dels mateixos Brincos a l'avantguarda del beat peninsular-. Després de la dissolució d'aquesta darrera banda, Barranco va deixar el negoci musical per dedicar-se a explotar una plantació de plàtans a les Canàries. Va seguir tocant de forma esporàdica amb projectes diversos, inclosa una nova formació de Los Estudiantes ja en ple segle XXI, però amb escàs ressò. El rock estatal segueix tenint un deute enorme amb ell.

diumenge, 23 d’octubre del 2022

Llegir, escoltar, veure

Quentin Tarantino.
Quan Harvey Keitel va conèixer Quentin Tarantino en persona, el primer que va fer va ser preguntar-li com s'ho havia fet per escriure un guió com el de "Reservoir Dogs" (1992) –l'actor n'havia quedat impressionat, sobretot tenint en compte que venia d'un cineasta que aleshores tot just estava debutant, i va arribar a posar diners de la seva pròpia butxaca per dotar la producció d'un pressupost mínimament operatiu per als estàndards de Hollywood-. Descartada l'opció que el futur autor de "Pulp Fiction" (1994) tingués cap mena de vincle personal o familiar amb els baixos fons, Keitel va seguir insistint en la seva pregunta fins que Tarantino va respondre amb un simple "Veient cinema".

Que Tarantino sap quedar com un rei no ho descobrirem pas a aquestes alçades, però la seva resposta no deixa de ser una d'aquelles qüestions de sentit comú que sovint tendim a passar per alt. Un principi que jo mateix vaig aprendre quan tenia 8 anys de la mà de l'escriptor Joaquim Carbó. L'autor d'"Els orangutans" (1967) va visitar l'escola on un servidor estudiava aleshores EGB, i els alumnes de tercer curs li vam poder fer preguntes després que oferís una xerrada. No recordo què nassos li vaig arribar a preguntar jo, però un company li va demanar què calia per ser un bon escriptor. A la qual cosa Carbó va respondre, no ho oblidaré mai, amb un simple "Llegir". Després va desenvolupar la resposta, però no hauria calgut.

Qui vulgui escriure ha d'haver llegit, qui vulgui fer cinema ha d'haver vist pel·lícules, i qui vulgui fer música n'ha d'haver escoltat molta. Una qüestió de sentit comú, apuntava prèviament, que sembla no ser-ho tant quan el panorama cultural –el professional i el mal anomenat amateur- va ple de múics que no escolten música –posar-se els auriculars al metro no compta- i cineastes que amb prou feina han vist més cinema del que ells mateixos han projectat sobre els seus propis melics. En el cas dels escriptors el drama encara no sembla haver assolit dimensions tan preocupants, però tot arribarà si es mantenen aquestes dinàmiques pròpies d'un món i d'un moment en què tothom vol parlar –tothom ha de parlar- però ningú es vol parar a escoltar.

P.S.: De tots aquells promotors i gestors culturals a qui només sembla interessar la cultura que promouen i gestionen ells mateixos, ja en parlarem un altre dia, que ara se'ns faria tard...

dilluns, 31 de gener del 2022

50 anys de "Let's Stay Together"


Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Let's Stay Together" (1972), el quart àlbum d'Al Green, i també el treball que va fer enlairar la seva trajectòria fins a consolidar-lo com un dels noms capitals del soul de Memphis (i més enllà) durant la dècada dels 70. Producció de Willie Mitchell. Músics de sessió tan solvents com Al Jackson Jr. (Booker T. & the M.G.'s) a la bateria, Wayne Jackson a la trompeta o Charles Hodges a l'orgue Hammond. I per descomptat cançons tan rodones com la que titula el plàstic, la més reconeguda del repertori del seu autor i un dels clàssics més indiscutibles de la història de la música afroamericana.

"Let's Stay Together", la cançó, conté tota l'essència del soul més elegant i genuí de Memphis. Ideal per prendre un còctel amb poca llum, dècades més tard va esdevenir un dels plats forts de la banda sonora de "Pulp Fiction" (1994) –refermant el bon gust de l'aleshores ascendent Quentin Tarantino a l'hora d'ambientar musicalment les seves pel·lícules-. Publicada com a single el novembre de 1971, va ser el principal reclam d'un àlbum on també figuraven peces menys recordades però igualment reivindicables. Com a mostres, "La-La for You", "So You're Leaving", "What Is This Feeling" o "I've Never Found a Girl (Who Loves Me Like You Do)". Francament, podríem enumerar el disc sencer. No té desperdici.

divendres, 20 d’agost del 2021

Sonny Chiba (1939-2021)

SONNY CHIBA

(1939-2021)

A Shinichi Chiba, conegut internacionalment com a Sonny Chiba, bona part del públic profà en matèria d'arts marcials el va descobrir de la mà de Quentin Tarantino quan va interpretar el carismàtic Hattori Hanzo a "Kill Bill: Volume 1" (2004). Chiba es va marcar una memorable actuació al costat de la gran Uma Thurman, mitjançant un diàleg marca de la casa del cineasta i segellant un grans moments de la pel·lícula en qüestió. Però la seva llegenda venia de molt abans. De dècades coreografiant i protagonitzant incomptables obres de referència d'un gènere cinematogràfic en si mateix com són les pel·lícules d'arts marcials, de les quals ell va ser pioner i referent de pes. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys per complicacions derivades del coronavirus.

divendres, 15 de gener del 2021

Tim Bogert (1944-2021)

TIM BOGERT

(1944-2021)

Les dues bandes més reconegudes on va militar Tim Bogert són recordades sobretot per dues versions de les que realment fan honor a aquest terme. Dues aproximacions a títols aliens que les respectives formacions es van fer seves amb tots els mèrits. La primera, l'atòmica lectura de "You Keep Me Hangin' On", el clàssic soul de les Supremes, amb què Vanilla Fudge van irrompre de ple a l'estiu psicodèlic de 1967 –Quentin Tarantino en va saber treure bon profit en una de les escenes climàtiques de "Once Upon a Time in... Hollywood" (2019)-.

Va ser juntament amb el bateria del combo novaiorquès, Carmine Appice, amb qui el baixista va fer el salt a l'era hard rock de la mà dels mai prou reivindicats Cactus, que el 1970 van signar una elèctrica revisió de "Parchman Farm", el blues de Bukka White prèviament adaptat per Mose Allison. Encara al costat d'Appice, Bogert va sumar esforços amb Jeff Beck al power trio Beck, Bogert & Appice. Retirat dels escenaris des que va patir un accident de motocicleta el 2010, ens ha deixat a l'edat de 76 anys, víctima d'un càncer.

dimarts, 22 de desembre del 2020

Chad Stuart (1941-2020)

CHAD STUART

(1941-2020)

Exponents d'allò que els nord-americans van anomenar British Invasion, Chad & Jeremy van aportar el contrapunt folk a la tendència beat predominant entre les bandes britàniques que van conquerir l'Amèrica del Nord durant l'equador de la dècada dels 60. Se'ls recorda sobretot per dos èxits transatlàntics com "Yesterday's Gone" o "A Summer Song", però el seu repertori conté també joies com les que van compondre per la pel·lícula "Three in the Attic" (1968), de Richard Wilson. Una d'aquelles peces, la simpàtica "Paxton Quigley's Had the Course", va ser oportunament recuperada l'any passat per Quentin Tarantino a la banda sonora de "Once Upon a Time in... Hollywood" (2019). Ens ha deixat la meitat del duet, Chad Stuart, a causa d'una pneumònia.

divendres, 1 de novembre del 2019

Guitarra, baix i bateria - Programa 226

Mazoni - Foto Matilda Vidal.
Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de Chaqueta de Chándal, Zesc, Mazoni i Sandré. Música a la gran pantalla amb Quentin Tarantino, Paul Revere & The Raiders, PJ Harvey i Jimmy Page. I una vampírica festa de Halloween de la mà de The Damned. Disponible en podcast.

dilluns, 23 de setembre del 2019

Sid Haig (1939-2019)

SID HAIG
(1939-2019)

Ens deixava Sid Haig a pocs dies d'haver-se estrenat als Estats Units "3 from Hell" (2019), última part de la trilogia que al seu dia va suposar el debut de Rob Zombie com a cineasta -"House of 1.000 Corpses" (2003)-. Figura de culte i intèrpret de llarg recorregut, Haig serà recordat sobretot per haver encarnat el sinistre Captain Spaulding a les ordres de Zombie, però és just assenyalar una trajectòria que comença durant la dècada dels 60 amb petits papers en pel·lícules de baix pressupost i sèries televisives que van de Batman a Star Trek passant per The Dukes of Hazzard, Mission: Impossible o Buck Rogers in the 25th Century. Durant la dècada dels 70 va esdevenir un habitual de l'òrbita blaxploitation de la mà de directors com Jack Hill, i ja a les acaballes del segle XX va ser redescobert per Quentin Tarantino, intervenint a "Jackie Brown" (1997) i "Kill Bill: Volume 2" (2004). Abans de dedicar-se a la interpretació havia tocat la bateria amb The T-Birds, efímer combo de rock'n'roll instrumental que va publicar el 1958 un únic single, "Full House".

dijous, 12 de setembre del 2019

Mentre quedin Tarantinos

Tarantino, a la dreta, amb Leonardo DiCaprio i Brad Pitt, l'incontestable
duet interpretatiu que protagonitza "Once Upon a Time in... Hollywood".

Llegia dies enrere una entrevista on Quentin Tarantino explicava alguns detalls de la producció de la seva última pel·lícula, "Once Upon a Time in... Hollywood" (2019). Un film que s'ha de contemplar com la reivindicació d'unes formes de fer cinema que ja no es porten però també com l'homenatge a una ciutat, Los Angeles, que ha jugat un paper clau en la vida i l'obra del cineasta. Apuntava que no li havia resultat difícil reconstruir mentalment l'aspecte de la metròpoli californiana durant la recta final dels 60, que el recordava perfectament perquè va ser en aquell entorn on es va gestar el seu amor incondicional cap a la cultura pop. I es referia a la tasca gairebé titànica de tallar al trànsit algunes artèries principals d'una de les ciutats més concorregudes dels Estats Units per a decorar-les fins a deixar-les tal i com eren mig segle enrere i rodar-hi algunes de les escenes clau del film.

També explicava com s'havia arribat a reconstruir el desaparegut Spahn Ranch per a recrear al mil·límetre el que va esdevenir centre d'operacions de la Manson Family durant l'estiu de 1969. En temps de formats digitals i efectes especials, Tarantino segueix optant per rodar en analògic, treballar amb decorats i escenaris reals i contractar, si cal, especialistes per a les escenes d'acció. Quan molts fan pel·lícules amb més o menys fortuna, Tarantino segueix fent cinema amb totes les lletres. És aquesta manera de fer les coses la que reivindica a "Once Upon a Time...", i és per aquesta mena de detalls que mentre quedin Tarantinos en aquest món seguirà valent més la pena desplaçar-se fins a una sala de cinema que tancar-se a casa a empatxar-se de pel·lícules en streaming.

diumenge, 25 d’agost del 2019

The Spirit of '67


La meva edició original nord-americana del sisè disc de Paul Revere & The Raiders, titulat "The Spirit of '67" per allò de voler marcar tendència i avançar-se ni que fos uns mesos al seu temps (en realitat s'havia publicat el novembre de 1966). Aquell vinil que apareix a l'última pel·lícula de Quentin Tarantino -"Once Upon a Time in... Hollywood" (2019)-, el que punxen Sharon Tate i Jay Sebring (d'acord, Margot Robbie i Emile Hirsch), si bé la meva còpia es troba visiblement més afectada pel pas del temps i alguns dels seus surcs sonen com una barbacoa (en qualsevol cas, millor una barbacoa que l'altaveu d'un telèfon mòbil, oi que sí?).

De vegades em paro a reflexionar sobre el valor intangible de determinats objectes (dit així pot sonar a oxímoron, però no ho és). Sobre tota la història (i totes les històries) que tinc a les mans cada vegada que agafo aquest plàstic. Sobre tot el recorregut que havia realitzat abans d'arribar a la meva prestatgeria. Sobre el fet que ja sonava molt abans de néixer jo i que seguirà servint quan jo ja no hi sigui (cosa que no puc dir, per exemple, de l'ordinador amb què escric aquestes línies). Prova (ara sí) tangible que, contràriament a allò que diuen alguns, a internet no hi és tot ni falta que fa.

dissabte, 17 d’agost del 2019

"Once Upon a Time in... Hollywood" (2019)

DiCaprio i Pitt, antològic duet interpretatiu.
Si la filmografia de Quentin Tarantino es pot contemplar en el seu conjunt com l'homenatge i la reivindicació permanents d'uns temps i d'unes formes de fer cinema que han caigut en desús, "Once Upon a Time in... Hollywood" (2019) s'ha d'entendre com el compte pendent del director amb el punt d'inflexió que van suposar els darrers anys de la dècada dels 60 per a la indústria del setè art. Un període marcat per tot un seguit de renovacions tant a nivell estètic com conceptual, en sintonia amb la revolució pop que ja s'havia fet efectiva en disciplines com la música, i on allò que es va anomenar New Hollywood va posar les bases de bona part del cinema que es faria durant les dècades posteriors, inclòs el del propi Tarantino.

"Once Upon a Time..." és la història d'un actor en hores baixes i del seu doble per a les escenes d'acció -Leonardo DiCaprio i Brad Pitt en un antològic duet interpretatiu-, amb la psicodèlia, el hippisme i la contracultura com a marcs de fons, i la Manson Family començant a treure el cap per la zona alta de Los Angeles. És tot un cúmul de meteòrics esdeveniments que desemboquen en els fets que van tenir lloc una fatídica matinada d'agost a Cielo Drive, amanits amb tot allò que un pot esperar-se d'una obra de l'autor de "Reservoir Dogs" (1992): diàlegs que conjuguen enginy i absurd, violència gratuïta per la vena, dosis d'erotisme de les que incomoden les ments més benpensants, i una banda sonora d'autèntic impacte que recupera sense reserves pilars de l'òrbita Nuggets com Paul Revere & The Raiders o, sorpresa, Los Bravos.

També és un decidit homenatge a Sharon Tate, encarnada per una esplèndida Margot Robbie que completa el trio d'asos que encapçalen el repartiment -per la lletra petita hi desfila, com de costum, tota una galeria de noms il·lustres, figures de culte i revelacions més o menys recents que van de Kurt Russell a Al Pacino passant per Dakota Fanning, Margaret Qualley, Emile Hirsch, Michael Madsen o el sempre oportú i entranyable Bruce Dern-, i la reivindicació de tots aquells petits grans herois que feien possible el miracle del cinema abans de la digitalització, ja fossin dobles, especialistes, maquilladors o decoradors. I, finalment, és la invocació d'uns dies més innocents però també més transparents en què la gent es podia relacionar entre còctels i discos de vinil, però sobretot sense por de trobar-se una colla de sonats amb ganivets al menjador de casa en hores intempestives.


LA CONNEXIÓ MANSON

A cinc dècades dels assassinats comesos pels seus seguidors, la figura de Charles Manson segueix essent pràcticament un tema tabú per a bona part de la societat nord-americana. Per a uns el sinistre gurú de la Family és la personificació del mal més absolut, per a d'altres el rostre metafòric d'una societat malalta. Sigui com sigui, els esdeveniments que van tenir lloc als voltants de Hollywood entre els dies 9 i 10 d'agost de 1969 segueixen essent a data d'avui prou incòmodes perquè el setè art no s'hagi atrevit a utilitzar-los com a matèria primera d'un hipotètic títol que bé podria deixar en ridícul bona part dels slashers facturats durant les passades dècades.

Tarantino ha estat un dels primers realitzadors que s'han decidit a flirtejar-hi. Però, com no podia ser de cap altra manera en un context d'imprevisibilitat marca de la casa, el director de "Pulp Fiction" (1994) no s'ha limitat a exposar la seva visió d'allò que va passar, sinó que ha jugat a fondre realitat i ficció amb el mateix mestratge amb què ja ho va fer a "Inglourious Basterds" (2009). Dinàmica revisionista per a un fosc capítol de la crònica pop que resulta determinant al si de "Once Upon a Time..." però no n'és l'espina dorsal. En aquest sentit, la gran pel·lícula sobre Manson, els seus seguidors, els seus actes i el seu macabre llegat segueixen estant pendents. I així serà, sembla ser, fins que els Estats Units aconsegueixin passar-ne pàgina.

divendres, 22 de gener del 2016

Quentin Tarantino - "The Hateful Eight" (2015)


Una tempesta de neu, una taverna perduda enmig del no res i vuit personatges que només Tarantino podia haver concebut i encabut en un mateix espai durant gairebé tres hores que passen volant. Caçadors de recompenses, bandits, veterans de l'exèrcit confederat, un repartiment d'impacte, violència passada de voltes i diàlegs marca de la casa en el segon western que signa l'autor de "Pulp Fiction" (1994) i "Django Unchained" (2012). Amb "Stagecoach" (1939) de John Ford com a referent i una línia argumental evocadora de "Reservoir Dogs" (1992), Tarantino signa una de les seves grans obres i torna a sorprendre amb una banda sonora on destaquen Ennio Morricone, els White Stripes i Roy Orbison amb aquest tros de diamant que és "There Won't Be Many Coming Home".

dilluns, 21 de juliol del 2014

"Django Unchained" a Cinema Freshhh!


"Django Unchained" (2012). L'esperada incursió de Quentin Tarantino al western suposa no només la posada al dia definitiva del gènere, sinó també una de les obres capitals del seu autor. Exploitation, spaghetti western, Jamie Foxx, Christoph Waltz, Leonardo DiCaprio, diàlegs impossibles, el sud profund dels EUA i una banda sonora a l'alçada. Aquest dimarts, 22 de juliol, la podran veure a la fresca, en pantalla gran i en versió original, al Parc Torras Villà de Granollers i en el marc del cicle CINEMA FRESHHH! que organitza l'Associació Cultural. Obertura del recinte a les 20,30h. Inici de la projecció a les 22h. Abans i després, amenització musical a càrrec de Brubaker DJ Set, és a dir un servidor cremant els seus discos de surf, soul i Americana. Sessió tarantiniana, entrada lliure i servei de barra i càtering.





dilluns, 3 de desembre del 2012

Jackie en vinil, Katharine en compacte

Jackie Brown i la seva col·lecció de vinils.
Estava veient fa dies l’enèsima reposició televisiva d’un dels títols estrella de la filmografia tarantiniana, “Jackie Brown” (1997). Em va cridar l’atenció aquesta vegada una escena en què la protagonista -brillant Pam Grier- explica per què prefereix el vinil per sobre del disc compacte en un moment, la segona meitat dels 90, en què aquest darrer format semblava haver signat el certificat de defunció del primer. El seu raonament no és tan romàntic ni estètic com pràctic: durant anys i panys, ha acumulat una àmplia discoteca -on abunden autèntiques joies del funk i el soul- a base de comprar vinils. I és clar, diguin el que diguin els dictats de la indústria discogràfica, no pensa tornar-se a comprar tots aquells discos pels quals ja ha passat una vegada per caixa. 

Quinze anys després de l’estrena d’aquell film, i en àmbits com la música, la moda o el propi cinema, hem vist com tot tornava. Els cinquanta, els seixanta, els setanta, els vuitanta i darrerament els noranta. Ha tornat el soul, el post-punk, el techno-pop, els bigotis estil Magnum i fins i tot aquelles ulleres que fa quatre dies tan ridícules ens semblaven però que ara tant ens agraden. I és clar, enmig de tants retorns -i en un desesperat intent de supervivència de la indústria discogràfica-, també ha tornat el vinil. Els que sempre l’havien defensat per sobre del compacte, s’han vist recompensats amb tota una dosi de justícia històrica. Els que només n’havien sentit parlar en batalletes dels seus progenitors o germans grans, finalment han pogut comprovar com sonava un disc d’Otis Redding o Black Flag en el seu format original. I els que vam començar a endinsar-nos en la música a mitjans dels 90 ens hem quedat amb un pam de nas després d’haver-nos passat mitja vida comprant compact discs
Katharine Whalen's Jazz Squad.

És aquesta última una reflexió que acostumo a fer amb un bon amic. Ambdós som col·leccionistes de música que vam començar a comprar discos quan els vinils estaven desterrats de la majoria de prestatgeries. El nostre cas, per tant, és l’oposat al de Jackie Brown: les nostres discoteques s’han nodrit principalment de compactes, i passar-nos exclusivament al vinil ens fa molta mandra a aquestes alçades. La qual cosa no queda molt bé a ulls de qui anomenem talibans del vinil. Aquells que, per norma general, reivindiquen el format sense tenir temps de fixar-se en el seu contingut. La qual cosa els impedeix aturar-se en títols tan majúsculs com “Jazz Squad” (1999), de Katharine Whalen, exvocalista dels enyorats Squirrel Nut Zippers. Tot un tractat de jazz vocal que molts d’aquests talibans reivindicarien si s’hagués editat en una gran rodanxa de plàstic negre. Però es va enregistrar durant aquell breu període històric -finals dels 90 i principis del segle XXI- en què la indústria només editava compactes. 

Jo me’l vaig comprar pocs mesos després de la seva edició, animat per una crítica entusiasta que havia llegit en una revista de l’època -aleshores encara no existia youtube, i l'única manera de saber si aquell àlbum realment m'agradaria era aconseguir-ne una còpia-. Un entusiasme totalment justificat per un disc que encara a dia d’avui punxo de tant en tant. Una col·lecció de perles jazzístiques perdudes en el temps, reinterpretades per Whalen, la seva càlida veu de seda i una solvent banda d’acompanyament on figuraven membres dels propis Zippers. Dotze demostracions de classe entre les quals destacava aquella meravellosa revisió de “My Baby Just Cares for Me” que tancava l’àlbum, superada únicament per la canònica versió de Nina Simone. Fa poques setmanes el vaig tornar a punxar sencer, arribant a casa una matinada de dissabte. Hores intempestives, il·luminació suau, el sofà, un bourbon amb cola i el disc de la Whalen. I deixin-se estar de formats.