Mutacions en positiu

LIANNALLULL

10 anys de Plans Films

Nau B1, Granollers

27 de setembre de 2024

Vaig descobrir Liannallull quan eren una banda de folk rock d'ascendència dylaniana. Des d'aleshores ha plogut molt i la formació ha experimentat diversos canvis, sempre en positiu, però aquelles essències fundacionals segueixen ben presents. Ahir van actuar amb format de duet a la Sala Nau B1, dins de la festa dels 10 anys de Plans Films amb Arcada Koncerts, i per moments van semblar un hipotètic esglaó perdut entre Pau Riba i Flat Duo Jets. Em va encantar l'accent surfer de la guitarra de Jordi Espinach a "Hippies del Montseny", també les percussions 'velvetianes' d'Anna Capacés, i el batec rockabilly amb què van rematar "No fer res". Fans de La Ludwig Band, feu-vos un favor i descobriu-los d'una vegada!

El desè aniversari del documental antifolk

L'any vinent es commemorarà el desè aniversari de "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)" (2014), documental de Plans Films sobre la figura i la música de The Missing Leech, alter ego de l'amic Maurici Ribera. Per festejar-ho, la productora en reeditarà la banda sonora a les plataformes digitals. I per anar obrint boca, n'està penjant cada mes una peça.

Aquesta setmana recupera la versió de "TV Crusaders" que vam gravar Martina Borrut (Mad'zelle), Pablo Acosta –aleshores a Liannallull- i un servidor, un matí de principis de gener de 2014 a la NAUB1 de Granollers. Disponible a Spotify. I no, no és que em faci especial il·lusió escoltar-me a mi mateix en aquesta plataforma. Però sí que me'n va fer, i molta, participar d'un projecte com aquest. I encara me'n fa recordar-ho.

D'un jardí de Torelló al Palau Sant Jordi

Josep Montero (Oques Grasses) al jardí d'Arnau Pallarols, octubre de 2011.

El primer cop que vaig veure Josep Montero en directe va ser l'1 d'octubre de 2011 en el marc d'un festival autogestionat de música independent promogut per Arnau Pallarols al jardí de casa seva, a Torelló –el cartell el completaven Liannallull, Nyandú, el mateix Arnau i un servidor amb un projecte que va caure pel seu propi pes i del qual no val la pena parlar a aquestes alçades-. També va ser el primer cop que vaig sentir a parlar d'Oques Grasses, un nom que com a mínim cridava l'atenció. Oques Grasses era el grup de Montero. Però aquella tarda va actuar tot sol, amb format d'home orquestra (veu, guitarra i bombo) i alternant composicions pròpies amb versions molt ben (re)pensades.

Això és el que vaig escriure pocs dies després d'aquella actuació: "L'osonenc Josep Montero és el líder del grup Oques Grasses. Quan es presenta en solitari, toca a la vegada la guitarra espanyola i un mínim kit de bateria. Una manera simple i directa de presentar un repertori que beu dels patrons rítmics jamaicans -reggae i ska per parar un tren- i la immediatesa de l'skiffle, i que combina encerts de collita pròpia amb oportunes revisions dels cançoners de Ray Charles ("I Got a Woman"), Eddy Grant ("Gimme Hope, Jo'Anna") o Queen (un "I Want to Break Free" à la Pogues). El propi amfitrió de la festa-concert, Arnau Pallarols, va col·laborar amb la melòdica en un tema".

Doncs bé, des d'aleshores ha plogut molt i el conjunt de Roda de Ter acaba de fer història no tan sols omplint el Palau Sant Jordi sinó batent rècords d'assistència en un recinte que rarament sol trobar-se a l'abast dels creadors autòctons. Vagi per endavant que tinc per costum valorar els artistes per la seva obra i no pas pel seu poder de convocatòria. Vagi també per endavant que no he seguit amb gaire interès la carrera d'Oques Grasses –guardo molt bon record d'aquell concert de Josep Montero, però diguem que l'estil musical que practica el combo osonenc no és per mi-. Però què volen que els digui, m'alegro molt que siguin on són. I no parlo d'haver omplert un Sant Jordi, sinó del fet que les coses els hagin anat bé. Més encara en un país on voler viure de la pròpia música és pràcticament una missió suïcida.

Moltes felicitats, només faltaria.

Lisèrgia i electricitat a peu de carrer

LIANNALLULL
La Clau, Sant Celoni

21 de juliol de 2022

El Casal Popular La Clau de Sant Celoni està situat al tram inicial del carrer d'Alguersuari, pràcticament a tocar de l'estació de Rodalies. El seu és el primer local amb què un es pot topar quan arriba en tren a la capital del Baix Montseny. Un cop fora de l'estació, la ruta més pràctica (i ràpida) cap al centre de la població comença ben bé al seu davant. Una ubicació que en certs aspectes pot considerar-se privilegiada, fins i tot estratègica, i que en nits com la d'ahir pot donar lloc a escenes com a mínim curioses. Per exemple, la de les diferents onades d'usuaris de RENFE que, de camí cap a casa un cop acabada la jornada laboral, es trobaven per sorpresa amb un concert de Liannallull a peu de carrer. Alguns passaven de llarg, d'altres s'hi entretenien una estona encuriosits, fins i tot hi va haver qui s'hi va acabar quedant –i va arribar a casa una mica més tard però probablement molt més content del previst-

Quan expressions com descontextualitzar la música en directe o obrir-la a nous públics es troben més que mai a l'ordre del dia, actuacions com la d'ahir –promoguda per La Clau i l'associació cultural Som del Montseny en el marc del cicle Empremta als bars- vénen a dir que sovint no cal inventar-se la sopa d'all per desfer determinades barreres o propiciar dinàmiques alienes a certes normes. De vegades n'hi ha prou movent de lloc l'escenari tan sols uns metres –per exemple, posant-lo a peu de carrer- i deixant que la resta de coses passin soles. La nit passada, davant del local de La Clau –i de l'estació de Rodalies de Sant Celoni- es va viure una festa a ritme de revitalitzador rock'n'roll, però sobretot es va posar de manifest tot allò que pot arribar a passar en un carrer quan el trànsit motoritzat cedeix el seu espai a la cultura de base i, en definitiva, a les persones.

Encapçalada per l'incombustible Jordi Espinach i amb gairebé dues dècades de trajectòria a l'esquena, Liannallull és una de les bandes més veteranes de la sempre efervescent microescena musical del Baix Montseny. Una formació de naturalesa mutant i en constant transformació, que s'emmiralla en la lisèrgia nostrada del primer Pau Riba i en l'essència galàctica de Sisa, però també en el folk rock del Dylan més desbocat dels 60 i en tota la línia d'alta tensió que connecta la generació Nuggets amb el punk i tots els seus derivats. Després de dos anys i mig presentant-se als escenaris amb format de duet acústic, ahir recuperava el seu aparell elèctric tot estrenant nova formació –als habituals Espinach (veu i guitarra) i Anna Capacés (veu i percussions), s'hi sumen ara Amós Pérez (baix), Xavi Isern (bateria) i Lluís Molina (teclat), vells coneguts de bandes com Les Atxes, The Roosters o Lefa'm Blanc-.

Havent escalfat motors amb la psicodèlia crepuscular de "Sol al sol", el quintet va posar la directa amb "Enmig de la nit" i "Hippies del Montseny", dues de les peces que formaran un nou àlbum encara sense data de publicació. El retorn de la pulsió elèctrica de Liannallull i la tònica d'un concert que es va centrar justament en el material nou de trinca –inèdit-, i que tan sols va mirar enrere puntualment –el rock nerviós de "Giravoltant", el protopunk corrosiu d'"Orfes fills de Buda", el folk rock hipnòtic d'"És d'hora", el ritme de garatge d'un "No fer res" que va sonar per partida doble, o una torrencial "Homes de debò"-. Es van acomiadar amb una dinàmica lectura de "Ponte bajo el sol", original de les colombianes Elia y Elizabeth. I van convidar el respectable a emportar-se de franc els discos que hi havia a la taula de merchandising. Posats a regalar la pròpia música, millor lliurar-la a qui hi pugui arribar a connectar que no pas al CEO d'Spotify.

Guitarra, baix i bateria - Programa 264

The Allman Betts Band.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de The Allman Betts Band, Joachim Cooder, Los Espiritus, Liannallull i Marta Pérez. Música a la pantalla amb Queen's Gambit i Brassic. I un record a Jim Tucker, guitarrista de The Turtles, que ens ha deixat aquesta setmana. Disponible en podcast.

Liannallull - "Sol al sol" (2020)

Ja fa més d'un any que Liannallull van encetar una nova etapa marcada per un dràstic però efectiu canvi de format. Els de Sant Celoni, reduïts des d'aleshores al nucli fundacional de Jordi Espinach (guitarra i veu principal) i Anna Capacés (percussions i segona veu), deixaven enrere el rock decibèlic i els paisatges rocallosos que havien explorat des de la publicació de "L'amor que donis" (2016) i emprenien un viatge de tornada cap a les seves arrels més orgàniques. El resultat han estat una sèrie de concerts amb format acústic i mínim on Espinach i Capacés no tan sols han reinventat el seu repertori a partir de les pròpies essències, sinó que han aprofitat per presentar tot un seguit de composicions noves que ara per fi veuen la llum amb forma de disc.

"Sol al sol" (2020, Picap) consolida aquesta nova etapa de la banda del Baix Montseny, però sobretot posa sobre la taula una de les col·leccions de cançons més rodones que mai hagin despatxat Espinach i Capacés. La peça titular, per exemple, destil·la misticisme ancestral sobre una base de folk psicodèlic on ressonen Pep Laguarda i el Pau Riba més feréstec. "Si et despistes un segon" posa l'accent en un folk rock de factura estripada que remet al Neil Young més orgànic, i "Perquè tot s'acaba" conjuga malenconia tardorenca amb una subtil però precisa injecció elèctrica. "Esma per res" despatxa mala llet i urgència protopunk. I "A contrapèl" enriqueix amb acidesa dylaniana els postulats de la Velvet Underground post-John Cale.

L'altre factor que defineix "Sol al sol" és una lírica marca de la casa que alterna el comentari social amb la reflexió en primera persona. Versos que es van escriure fa més d'un any però en ocasions semblen fets a mida del moment present. "A qui més cridi li donem la raó, el murri obté tot el que vol", canten Espinach i Capacés sobre la base free jazz d'"Incendis". La radiografia d'un món absurd on la profunditat i el rigor han estat desplaçats per la immediatesa i l'excés de fetge de les xarxes socials. Menció a part hauria de valer la contagiosa "Estar amb tu". Versos d'amor sense excés de sucre, banyats en una preciosista melodia pop de vocació perdurable. Més que una de les perles del disc, un dels grans reclams del catàleg de Liannallull, des d'ara mateix.

El videoclip 'spaghetti western' de Liannallull

Falta poc més d'una setmana perquè Liannallull publiquin el seu nou disc, un "Sol al sol" que en certa manera suposa l'inici d'una nova etapa per a la formació del Baix Montseny, reduïda ara a duet. Bona part del nou material ja l'han anat presentant en concerts recents. Com per exemple "Incendis", un primer avançament on l'acidesa folk marca de la casa es deixa seduir per les formes més lliures i frenètiques del jazz. L'han presentat amb un videoclip d'estètica spaghetti western, rodat a la Franja de Ponent per la gent de Plans Films. "A qui més cridi li donem la raó", canten Jordi Espinach i Anna Capacés en un tema que sembla fet a mida del moment present. Disponible a Youtube.

Un mosaic de l'escena del Baix Montseny, a El 9 Nou

Un eclèctic mosaic d'una de les microescenes més arrelades del panorama musical català, la del Baix Montseny. El cap de setmana passat vam presenciar les actuacions d'Adela Vilà, Somebody, Liannallull i Fer Tejero a les Escoles Velles de Sant Esteve de Palautordera. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Eclèctic repàs a l'escena del Montseny

Liannallull.

Somebody.

LIANNALLULL + SOMEBODY + ADELA VILÀ + FER TEJERO

Pati de les Escoles Velles, Sant Esteve de Palautordera

22 d'agost de 2020

La prodigiosa veu d'Adela Vilà desplegant tot un repertori d'estàndards amb accent mediterrani. Somebody invocant els esperits d'Elliott Smith i Jeff Buckley amb l'únic suport d'una guitarra acústica i un cançoner que apunta als 90 sense mirar enrere. Liannallull, reduïts ara a duet, capbussant-se en les coordenades més lisèrgiques del folk i avançant part de "Sol al sol", el nou àlbum que tenen previst publicar el mes vinent. I Fer Tejero destil·lant essències llatines amb el suport sempre oportú de Mau Boada (Esperit!, Zeidun, Matagalls) a la bateria. El que sobre el paper s'havia anunciat com una acció del Pla de Xoc de suport a la cultura local dels ajuntaments del Baix Montseny, sobre el terreny i de la mà d'entitats com Som del Montseny va esdevenir un eclèctic repàs a una de les microescenes més fèrtils i arrelades del panorama musical català.

Liannallull: "En aquest nou disc recuperem l'essència folk"

Liannallull recuperen el seu vessant més folk a "Sol al sol", un nou àlbum que veurà la llum el mes vinent a través de PICAP. Reduïts ara a duet, els del Baix Montseny avançaran part del nou repertori amb dos concerts a Sant Celoni i Sant Esteve de Palautordera. Ens ho expliquen ells mateixos en aquesta entrevista que publiquem avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

A la part antiga de la ciutat

LIANNALLULL

Pati de Can Ramis, Sant Celoni

26 de juny de 2020

Aviat farà deu anys que Liannallull van convidar els seus seguidors a desplaçar-se fins a la part antiga de la ciutat, de qualsevol ciutat. Un indret fosc, brut i que sovint fa mala olor, segons cantaven en una de les seves composicions més celebrades, però on malgrat tot s'hi poden arribar a experimentar algunes de les grans sensacions que té reservades aquest món. "El lloc on millor es respira l'amor", es titulava la peça en qüestió, tota una declaració de principis inclosa al segon elapé de la banda del Montseny, "Cap de pardals" (2011). I si bé porten una eternitat sense tocar-la en directe, en certa manera segueix definint què significa assistir a un dels seus concerts. La seva música no és a priori apta per a tots els públics, però qui es decideixi a respirar-la de ben segur hi acabarà descobrint nous estímuls.

Ahir a la tarda van actuar a casa, a Sant Celoni, i més concretament a la part antiga de la capital de facto del Baix Montseny –aquella realitat territorial que és i existeix més enllà de consells comarcals i regions sanitàries-. A tocar de la plaça de la Vila i a escassos metres de la seu de l'Ajuntament, però en un indret tan recollit com discret i sovint tan inadvertit com aquells artistes que han fet del sotabosc el seu hàbitat natural i que, pel motiu que sigui, mai acaben de sortir a la superfície. El Pati de Can Ramis, pulmó d'una antiga masia recuperat aquests dies per la gent del casal popular La Clau amb l'ànim de tornar a encendre la flama de la música en directe al municipi –el d'ahir era el primer concert que s'hi celebrava des que es va decretar l'estat d'alarma, amb aforament limitat a 40 persones assegudes i convenientment distanciades-.

Reduïts actualment al seu nucli fundacional –Jordi Espinach a la guitarra i a la veu principal, Anna Capacés a la bateria i a la segona veu-, Liannallull potencien aquests dies el seu vessant més orgànic sense renunciar a aquell grau d'acidesa que sempre els ha caracteritzat. Folk psicodèlic d'alta volada que tant pot remetre al Pau Riba del segon Dioptria com a la Velvet Underground post-John Cale. La guitarra acústica concebuda com una màquina de matar feixistes, la bateria conjugant ritmes tribals i ressons pagans amb les essències més bàsiques i primitives del rock'n'roll, i una lírica que tant pot invocar misteris ancestrals com cantar a les bondats de la vida o posar el dit en tantes llagues com faci falta.

Com a mostra, dos dels títols recents que van interpretar durant la primera part del concert, "Els morts" i "Estar amb tu". La primera, cara b del seu darrer single –"Tot és mort" (2020)-, canta a tots aquells pares, mares, avis i besàvies que han sacrificat i segueixen sacrificant les pròpies vides per tal que els seus descendents en puguin viure de millors. Concebuda inicialment com un dinàmic exercici d'antifolk lisèrgic, ahir es va manifestar més estripada i accelerada que mai, com qui decideix aplicar la mètrica motorik del krautrock a les formes lo-fi d'uns Beat Happening. La segona, avançament d'un nou àlbum que hauria de veure la llum en un futur més o menys proper, canta a les virtuts de l'amor sense excessos de sucre i sobre una preciosista melodia pop.

I si la primera part del concert havia tingut com a fil conductor aquest plàstic encara inèdit –també en formaran part peces que ahir ja es van poder escoltar, com ara "Sol al sol", "Si et despistes un segon" o "Incendis"-, la segona va desencadenar l'èxtasi a la platea amb una bateria de clàssics de naturalesa tan subterrània com "Homes de debò", "Les putes catalanes", "No fer res", "Ves amb compte en un futur" o "Orfes fills de Buda", despatxats a tota castanya i amanits amb una càustica revisió de "The Needle and the Damage Done" (Neil Young). El públic dempeus, cantant a viva veu i, fins i tot, atrevint-se a ballar a mida que avançaven els esdeveniments –respectant, això sí, totes les normes i recomanacions de seguretat per allò de minimitzar riscos: que ningú malpensi-. Coses que passen, sí, a la part antiga de la ciutat.

Liannallull - "Tot és mort" (2020)

El passat exercici va suposar l'inici d'una nova etapa per a uns Liannallull que han fet de la mutació permanent un dels seus trets identitaris, sempre amb la figura de Jordi Espinach (veu i guitarra) com a espina dorsal. Superada una fase en què la formació del Baix Montseny va enfilar les més altes esferes del rock psicodèlic en la seva concepció més torrencial i pedragosa, l'actual encarnació es redueix al nucli fundacional del propi Espinach i Anna Capacés (veu i percussió).

Ha estat amb aquest format de duet i reorientant el seu discurs cap a les coordenades del folk com han donat forma al seu darrer single, un "Tot és mort" que ha vist la llum aquesta mateixa setmana a través d'El Mamut Traçut i que potencia la vessant més fràgil i íntima de Liannallull. La pista titular és la regravació d'una peça originalment inclosa a "Menesteroses" (2015), augmentada ara amb acabats urbans i la participació del Cor Infantil de l'Escola Municipal de Musica de l'Ateneu de Sant Celoni.

Completen el llançament el folk àcid d'"Els morts" i les textures a contrallum de "Nº 17", així com una remescla de la pròpia "Tot és mort" per cortesia de Pro. Velo Batuta. Cacofonies industrials com a contrapunt a la calma tensa de la versió original. Un cop oficialitzada aquesta nova referència, Liannallull anuncien nou material que veurà la llum durant els propers mesos. Ells mateixos amenitzaran l'espera amb dos concerts a Girona (6 de març, Ateneu 24 de juny) i Santa Maria de Palautordera (15 de març, Can Balmes).


Més informació:

Liannallull  /  Bandcamp

La millor alternativa al futbol

LIANNALLULL

Biblioteca L'Escorxador, Sant Celoni

18 de desembre de 2019

Si les biblioteques solen ser els millors refugis contra el soroll del món exterior, una actuació musical en un entorn atapeït de llibres pot esdevenir en una tarda-vespre com la d'ahir el punt de trobada de totes aquelles ànimes que sovint necessiten aïllar-se del futbol i tot allò que l'envolta. Que el concert de torn el protagonitzés una banda amb connexions literàries com Liannallull, o que l'acte servís per celebrar el vintè aniversari de la biblioteca L'Escorxador de Sant Celoni, també eren motius de pes que convidaven a sortir de casa.

Amb una dècada llarga de trajectòria a l'esquena, Liannallull es pot contemplar en l'actualitat com un dels pilars mestres d'una microescena de contrastada fertilitat i en constant ebullició com és la del Baix Montseny. Després d'uns últims anys explorant les formes més robustes i estridents del rock psicodèlic, el combo encapçalat per l'incombustible Jordi Espinach s'ha tornat a reencarnar en el seu format més bàsic. Un duet de guitarra acústica i percussió que completa Anna Capacés, retornada al nucli de la formació després de la seva breu però intensa aventura al capdavant dels irrepetibles Llum Pepa and The Beats.

Tot plegat es manifesta sobre el terreny com una versió lo-fi de la Velvet Underground o com si el Pau Riba més feréstec hagués arribat a escoltar The Cramps. Van aprofitar l'actuació d'ahir per avançar material d'un nou disc que s'està cuinant a foc lent, però també per a reinventar per enèsima vegada un fons de catàleg on figuren perles com "Romanço moralista de la Lluna", "És d'hora", "Giravoltes" o un "Homes de debò" que va desencadenar una climàtica recta final. Lírica sense embuts i una aproximació visceral a les textures més àcides i marcianes del folk. La millor alternativa al futbol, com solia dir aquell.

Ull Perdut

La gent de Plans Films continua recuperant moments del concert del desè aniversari de The Missing Leech, que va tenir lloc ara fa poc més d'un any a la sala 2 d'Apolo. Concretament, aquests dies hem pogut recordar la col·laboració que es va marcar l'alter ego de Maurici Ribera juntament amb els components de Liannallull, amb qui va formar el combo Ull Perdut i va segellar una visceral lectura de "Godrupted". Poden veure-ho a Youtube.

Liannallull - "L'amor que donis" (2016)

Ja fa tres anys que Liannallull van lliurar un tercer disc de vocació tan definitiva com era "Els radicals" (2013, La Produktiva). Molt ha plogut des d'aleshores, i d'aquells Liannallull que posaven nom a la gran mentida anomenada crisi ja només es manté a bord el vocalista i guitarrista Jordi Espinach. La qual cosa referma Liannallull com el seu projecte personal, però també com una banda on cada component acaba esdevenint una peça imprescindible i insubstituïble. Com a mostra "L'amor que donis" (2016, El Mamut Traçut), un quart disc que sona a Liannallull pels quatre costats i a la vegada eixampla horitzons. Espinach, la seva guitarra en flames, la seva lírica punyent i les seves línies vocals d'extrema cruesa, en són els fonaments. La resta, l'electricitat, la fibra i una creixent atmosfera de misteri, l'aporten els tres sospitosos habituals que completen el que ara per ara es perfila com el més estable de tots els line-ups que han acompanyat a Espinach al llarg de gairebé una dècada de trajectòria -i en van uns quants-.

Pot haver sonat a tòpic però no era en absolut gratuïta l'expressió sospitosos habituals, perquè tots ells porten una pila d'anys movent-se per la mateixa escena del Baix Montseny de la qual Liannallull són actualment ambaixadors de ple dret amb permís d'Esperit! i d'un autoexiliat Joan Colomo. A la bateria, per exemple, hi trobem a Dani Perarnau, músic de llarg recorregut que actualment marca també el ritme de Llum Pepa & The Beats -la banda de rock'n'roll liderada per Anna Capacés, excomponent i col·laboradora ocasional dels propis Liannallull-. Al baix hi figura Nico Flors, un dels fundadors dels incombustibles Pytra Oyster, d'on també prové la que possiblement sigui la incorporació més destacada de totes, la de Noe González. El seu teclat treu fum, fa brollar la boira més impenetrable i quan vol desencadena inabastables arcs de Sant Martí, però per damunt de tot aporta textures i matisos fins ara inèdits al cançoner de Liannallull: les àcides dissonàncies d'"Amb faldilla i una Lüger" o el rocallós atac frontal de la mastodòntica "Era jo" en són boníssims exemples.

Liannallull han ressorgit gairebé de les seves cendres i ho han fet més forts que mai. Amb onze peces que conformen una de les seves millors collites i un plàstic que es perfila tan o més definitiu que el seu predecessor. Mantenint com a punts de partida el folk-rock dylanià en clau de batalla ("Espavilat"), el rhythm & blues amfetamínic ("Deixa't estimar") i el protopunk a tota pastilla ("L'àvia"), Espinach i companyia reforcen la seva vessant més lisèrgica amb paisatges d'allò més boirosos i en ocasions inquietants -la canterburiana "Pujant pel pendent" o la inicial "Giravoltant", amb un fort regust de Bad Seeds-. I això no és tot: els horitzons també s'eixamplen cap al rock dur (la citada "Era jo" o una peça titular que és pur Blue Öyster Cult), el power pop ("Llencen bombes") o fins i tot els motius llatins ("I gira" i les seves percussions samberes). Eclecticisme i obertura de mires per a enfilar una nova etapa que es preveu d'allò més fèrtil.


Més informació:
Liannallull  /  Bandcamp

El documental antifolk de Plans Films, per capítols

La gent de Plans Films ha dividit en diferents capítols el documental "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)", dirigit per Vicenç Ferreres i centrat en la figura de Maurici Ribera aka The Missing Leech, així com en allò que anomenem antifolk, i estrenat l'any 2014 en el marc del festival In-Edit. Cada setmana en penjaran un a la xarxa. Ja poden veure el primer, on apareix un servidor parlant amb Ramon Solé i interpretant una versió de "TV Crusaders" (The Missing Leech) juntament amb Martina Borrut (Mad'zelle) i Pablo Acosta (aleshores baixista de Liannallull). Poden veure'l aquí.

Gorg Màgic: Liannallull + Por Qué Jeanette + MoreEats

El cicle Gorg Màgic que organitza El Mamut Traçut tancarà aquest cap de setmana la seva primera edició de tardor amb un triple cartell que, com de costum, promet emocions de les bones. Dues bandes de casa i una de fora. Liannallull, garage-psych-punk-folk d'elevat voltatge des del Baix Montseny, Por Qué Jeanette, banda barcelonina que recupera i posa el dia el repertori de la gran Jeanette, i MoreEats, projecte amb un peu a Suïssa i un altre a Liechtenstein, practicant d'un registre proper a l'antifolk. Serà el dissabte, 21 de novembre (21h.), a la sala Freedonia.

Més informació:
El Mamut Traçut

El Bro Fest 2015 en cinc apunts

BRO FEST 2015

Antic Forn de Vallcarca, Barcelona

6 de juny de 2015

Primer apunt. La d'ahir era probablement una de les pitjors nits de l'any per a celebrar a Barcelona un esdeveniment dedicat a la música independent. Perquè tocava Champions. Perquè el Barça s'enfrontava a la Juventus en una final a Berlín. Perquè si guanyava -i així va ser- faria història. I perquè, ja se sap, això equival a carrers buits i a una ciutat pràcticament paralitzada. Doncs bé, si la gesta del Barça va ser èpica, encara ho va ser més la d'El Mamut Traçut. Segell discogràfic de referència d'allò que s'anomena Sotabosc i organitzador d'un festival, el Bro Fest, que celebrava la seva tercera edició a l'Antic Forn de Vallcarca. Sense gols ni multituds, però amb una selecta minoria que sabia què anava a veure (i sobretot a escoltar) i un cartell que acabaria superant tota expectativa possible.

Segon apunt. Els millors concerts solen ser d'aquesta mena. Duts a terme gairebé perquè sí i amb els esdeveniments succeint-se gairebé fruit de l'atzar. Qui s'havia perfilat com a cap de cartell, Sleepwalker's Station -alter ego del berlinès Dani del Valle-, ni tan sols es va presentar. A aquestes alçades encara no està clar si es va perdre pel camí, si va decidir anar-se'n a veure el futbol o si va ser abduït per un ovni al més pur estil Jim Sullivan. El cas és que no va aparèixer, la qual cosa va donar més temps a The Missing Leech per a esplaiar-se amb els improvisats minisets que oferia entre actuació i actuació, i durant els quals va comptar com a acompanyants amb tota la resta de formacions del cartell. El final amb "Psychedelic Dream" elevada pel nervi de Liannallull i amb David Reig (El SistemÄ Suec) fent saltar espurnes del baix, va ser dels que no s'obliden.

Tercer apunt. Quan El SistemÄ Suec i Ran Ran Ran toquen junts -ja sigui els temes de l'un o dels altres-, és com si The War On Drugs es fusionessin amb Violent Femmes. Parlem de tres músics tan refotudament bons, i de dos repertoris tan enormes, que tot adjectiu pot ser possible però a la vegada es queda curt. I per cert, si mai necessiten que algú els apagui un incendi, probablement David Reig sigui el seu home. No és que ahir n'apagués cap, no va caler, però sí que es va presentar l'olotí com l'home més polivalent de la nit. Primer, actuant sota el seu alter ego El SistemÄ Suec -ampliat amb els propis Ran Ran Ran a la recta final-. Després, fent de baixista amb Ran Ran Ran i The Missing Leech. I finalment, interactuant amb Liannallull mentre aquests acompanyaven el propi Maurici Ribera (The Missing Leech). Vaja, que va tocar amb tothom i tothom es va beneficiar dels seus serveis. De seguida s'ha dit.

Quart apunt. El de Liannallull ja es pot qualificar com un dels directes més potents en aquesta banda dels Pirineus. Els del Baix Montseny oferien ahir el seu segon concert amb una formació renovada i ampliada per components de Pytra Oyster -el primer el van oferir el passat mes d'abril en el marc del Gorg Màgic Festival-. "Encara estem una mica verds", confessava Jordi Espinach un cop fora de l'escenari. Doncs ningú ho diria, tenint en compte la potència, la solvència i la seguretat exhibides durant mitja hora llarga que va passar volant. Pluja de decibels, tempesta elèctrica i un discurs sonor que encadena MC5 amb els Bad Seeds i Hawkwind amb els Stooges més animals. "Jo no vull el vostre paradís" i "No fer res" van sonar com mai ho havien fet, i composicions recents -i inèdites a data d'avui- com "L'àvia" auguren el millor dels futurs.

Cinquè apunt. El SistemÄ Suec, Ran Ran Ran, Liannallull i The Missing Leech. Quatre ferms exponents d'allò que el propi Maurici Ribera va anomenar Sotabosc -una mena d'escena Antifolk cultivada a casa nostra-. Quatre propostes musicals que s'expressen en català -bé, Ribera ho fa també en aranès, anglès i el que vostès vulguin-, però que no solen obtenir ressò en totes aquelles òrbites tan nostrades on la llengua sembla haver esdevingut un gènere en si mateixa. No són els únics, no gaire lluny d'ells hi trobem noms com els de Vàlius, Sam Destral o Trau. Discursos outsiders en la mateixa tradició d'un Pau Riba, un Oriol Tramvia o uns Surfing Sirles. I a la vegada talents desaprofitats en un mercat capaç de celebrar la mediocritat si es presenta aquesta amb la bandera adequada. Creguin-me, algun dia es parlarà de tots ells en clau històrica. Però les seves gestes, allò que un dia serà objecte d'estudi, estan tenint lloc ara mateix. No ens les perdem.

Liannallull.

El SistemÄ Suec.

Ran Ran Ran.

The Missing Leech.

Tercera edició del Bro Fest

Hi ha casualitats que de tan oportunes esdevenen autèntiques metàfores. Dissabte que ve, 6 de juny, mig planeta estarà pendent de la final de la Champions. I precisament aquella nit en què tota la ciutat de Barcelona tindrà la mirada posada en Berlín, un dels projectes musicals més inquiets de la capital alemanya portarà les seves cançons a la Ciutat Comtal. Sleepwalker's Station és en certa manera el projecte personal de Dani del Valle, un singer/songwriter establert a Berlín i deutor de registres com els de Nick Drake, Donovan o Bob Dylan -molta atenció a "Enough", peça inclosa al seu àlbum "Windmills" (2010)-. Només en certa manera, perquè si bé ell ha estat el pal de paller de la formació durant més de quinze anys, també és cert que el conjunt el complementen una colla de sospitosos habituals que es troben repartits arreu d'Europa i amb qui del Valle interactua quan es troba de gira pels seus respectius països.

La d'Sleepwalker's Station serà una de les propostes que podran escoltar aquest dissabte totes aquelles ànimes inquietes que desafiïn els dictats de la majoria i passin del futbol. O com a mínim tots aquells que s'acostin al barceloní Antic Forn de Vallcarca, on tindrà lloc la tercera edició del Bro Fest, un petit festival de música subterrània organitzat pel segell discogràfic El Mamunt Traçut amb l'objectiu de donar a conèixer aquella escena independent que no acostuma a tenir veu ni tan sols en els àmbits pretesament indies. Ells en diuen Sotabosc, i consta entre d'altres de perles antifolk com The Missing Leech, El SistemÄ Suec o Liannallull, tres noms clau de l'escuderia que també actuaran dissabte a Vallcarca. Completarà el cartell Ran Ran Ran, una altra formació autòctona que en un món just i coherent estaria per sobre del bé i del mal i comptaria els seus seguidors per centenars. De moment, degustar-los en petit comitè suposarà un luxe. Ho podran comprovar el 6 de juny (19h.), a l'Antic Forn de Vallcarca.

El Mamut Traçut

Antic Forn de Vallcarca

Garage Rock Goes Antifolk

RAN RAN RAN + LIANNALLULL + THE MISSING LEECH

Gorg Màgic Festival @ Heliogàbal, Barcelona

9 d'abril de 2015

Si algú es pregunta què nassos és el rock'n'roll, la resposta és avui més senzilla que mai. El rock'n'roll és el concert que The Missing Leech va oferir la nit passada a l'Heliogàbal, en el marc del Gorg Màgic Festival. I sobretot en són els darrers minuts. Els compassos finals de "Psychedelic Dream", la primera peça que Maurici Ribera ha compost amb una banda d'acompanyament on figuren entre d'altres components de Sickbrain i Liannallull -i un tema on ressonen amb força 13th Floor Elevators i Electric Prunes-. Ribera va acabar la peça en qüestió cantant -i ballant- damunt la barra del bar, saltant al buit i gairebé esclafant de passada la mà del baixista, Edu Mató, que es trobava al terra després d'haver-hi llançat el seu instrument com qui és conscient que el món s'acaba i vol morir matant. Tot això, enmig d'una orgia de soroll i repunts àcids que van elevar la sala a esferes rarament assolibles. 

Abans, havia tingut lloc tot una bateria de píndoles -títols que formaran part del proper disc de The Missing Leech i dards de precisió com "1998" o "Somriu"- que havien posat el local de potes enlaire a ritme de garatge, psicodèlia i protopunk -i antifolk, és clar-. Recta final d'un triplet del qual formaven part també els propis Liannallull i Ran Ran Ran. Havien trencat el gel aquests últims, augmentant el seu format habitual de guitarra i bateria amb el baix de tot un David Reig (El SistemÄ Suec). Indie pop amb totes les seves lletres, de textures folk i amanit amb la sensibilitat poètica de Ferran Baucells. Amb Jordi Farreras passejant-se per la sala i transformant tot objecte possible -tamborets, columnes i tot allò que es trobés davant- en instrument de percussió. I acomiadant-se amb una relectura de "Vora el foc" (The Missing Leech) que van fer sonar com si es tractés d'"Hymn for a Village" (James).

Liannallull estrenaven nova formació, resultat d'una metamorfosi que ha ampliat la banda liderada per Jordi Espinach amb la bateria de Dani Perarnau, el baix de Nico Flors i el teclat de Noe González -els dos últims provinents de Pytra Oyster-. Van recuperar pistes dels seus àlbums més recents -"Vés en compte amb un futur", "No fer res"-, però sobretot van dedicar el set a estrenar material de nova factura, temes encara inèdits que ja són fruit de l'actual format de la banda. El resultat va ser tot un atac frontal de rock de garatge i rhythm & blues d'elevadíssim voltatge, amb passatges lisèrgics i prement l'accelerador a fons. A destacar "L'àvia", una peça capaç d'elevar qualsevol temperatura i que promet esdevenir tot un clàssic de Liannallull un cop l'hagin passat per l'estudi. Una nova etapa que promet emocions fortes i grans alegries.

RAN RAN RAN. Indie, folk i sensibilitat poètica.

LIANNALLULL. Nova etapa.

THE MISSING LEECH. Rock'n'roll.