Cançó del pallasso trist

Cartell que anuncia les actuacions del Circ Raluy a Granollers. La imatge, més enllà de les relacions que pugui establir amb el nom d'aquest blog, m'ha fet venir al cap la "Cançó del pallasso trist" del gran Sam Destral.

Animalades

Sam Destral.

Ara fa gairebé un any, Sam Destral va editar una petita obra mestra titulada "Zoo" (2014, El Mamut Traçut). Un àlbum on el de Gandesa feia petites etiquetes com indie o antifolk per a assolir cotes de genialitat outsider pròpies d'un Quimi Portet o d'un Albert Pla. La peça titular, sens dubte una de les perles definitives del disc, ironitzava sobre la vida parlamentària catalana a partir de metàfores tan agudes com subtils. Visualitzant el propi Parlament com un parc zoològic i els parlamentaris com els diferents exemplars que l'habitaven. El repte que es plantejava a l'oient, explicava l'autor, era endevinar qui era qui. Quin líder polític es corresponia amb cada un dels animals que anaven desfilant per la cançó. Al principi podia semblar complicat, però si un s'hi posava tot acabava encaixant.

Doncs bé, l'actualitat mana i des d'ahir mateix aquell zoo tan simpàtic que va descriure Sam Destral ja ha passat a la història. "Zoo", en tant que peça musical i motor de reflexió, es mantindrà vigent pels segles dels segles -és el que té traçar metàfores en comptes de caure en tòpics pamfletaris-, però el joc d'endevinar qui és qui probablement hagi deixat de funcionar un cop constituït el nou Parlament. Alguns animals han marxat i n'han arribat de nous que, en alguns casos, podrien donar encara més joc que els seus predecessors.

Fixin-se per exemple en aquest depredador sense dents que és Xavier García Albiol, o en com la cúpula de Ciutadans ha sabut posar tot el seu discurs populista en boca d'Inés Arrimadas com qui ensenya a parlar a una cotorra. Sense oblidar-nos és clar del camaleó Romeva, del gat esquerp Rabell o de l'orangutà Iceta, que de tant ballar s'ha acabat desorientant i ara es pensa que ha de triar entre Miró i Velázquez quan en realitat hauria de fer-ho entre Joan Reventós i Felipe González. El que no tinc clar és quina espècie podria definir a Antonio Baños, qui de fet ja és tot un rock'n'roll animal en si mateix. Potser l'amic Destral ja hi està treballant?

Showcase a tres bandes

Liannallull. 

Nick Castro. 

Sam Destral.

LIANNALLULL + NICK CASTRO + SAM DESTRAL

Club Cronopios, Barcelona

17 de març de 2015

Ahir era el dia assenyalat. El dia en què per fi veia la llum "Menesteroses" (El Mamut Traçut), un àlbum enregistrat fa tres anys per uns Liannallull reduïts al seu motor creatiu, Jordi Espinach, i les tasques vocals de la corista Anna Capacés (actualment a Llum Pepa and The Beats). Un disc que renuncia a la urgència habitual de la banda del Baix Montseny per a explorar terrenys més introspectius, i que ha hagut d'esperar aquests tres anys abans d'editar-se de forma oficial. El propi Espinach el va presentar en solitari i amb un repertori que es va centrar en les peces de "Menesteroses" però no va renunciar al fons de catàleg ("No fer res") ni a les seves composicions més recents. Composicions que apunten maneres i que ben aviat començarà a enregistrar amb una nova encarnació de la banda de cara al proper disc de Liannallull.

La presentació oficial de "Menesteroses" va tenir lloc al Club Cronopios, al cor de Barcelona, i en el marc d'un showcase organitzat per El Mamut Traçut, escuderia fonamental de l'antifolk a casa nostra. Liannallull va trencar el gel i va deixar pas a Nick Castro, tot un veterà de l'escena folk de San Francisco que aquests dies es troba a casa nostra, acompanyat d'una segona vocalista i presentant unes cançons que apunten a Nick Drake o el primer Cat Stevens, però també a les coordenades més àcides del gènere. Entre peça i peça va citar referents autòctons com Màquina!, Sisa o Pau Riba i va reflexionar sobre un terme, folk, que bé podria servir per a definir "Thirteen" de Big Star, la peça amb què es va acomiadar.

Va tancar la nit Sam Destral, autor d'un dels grans discos que s'han parit aquesta temporada a casa nostra, "Zoo" (2014, El Mamut Traçut). Desprovist dels seus habituals loops, i armat tan sols amb una guitarra de batalla, va elevar la temperatura de la sala cantant des del fetge, fent saltar espurnes de les sis cordes i reforçant amb cops de peu al terra els passatges més intensos d'un repertori que no té preu. Alternant peces recents com "Cançó del pallasso trist" o "Patufet" -brillant l'interludi amb regust flamenc- amb d'altres que ja són petits clàssics ("Primavera", "Noia de colors" o "Noia fresca"). I se'n va anar, és clar, amb la pròpia "Zoo". Una metàfora sobre l'actualitat parlamentària disparada amb ironia, bon humor i savoir faire. I una de les millors cançons pop que mai s'han compost en català, no en tinguin cap mena de dubte.

Liannallull - "Menesteroses" (2015)

Jordi Espinach (Liannallull) - Foto Plans Films.

Es tracta sens dubte d'una de les grans obres perdudes de la música independent de casa nostra. Un àlbum que mostra el seu autor des d'un angle inèdit. Autor en singular, sí, perquè malgrat tractar-se d'un disc de Liannallull, "Menesteroses" es pot considerar gairebé com un treball en solitari del líder de la banda del Baix Montseny, Jordi Espinach. El va enregistrar a casa seva, fent-se càrrec de tots els instruments i amb una única col·laboració externa, els cors cantats per Anna Capacés -aleshores membre de Liannallull, actualment al capdavant de Llum Pepa and The Beats-. El resultat van ser deu temes de caràcter introspectiu, dominats per les textures acústiques, els aires tardorencs i una omnipresent estètica lo-fi. Deu petites joies, evocadores de Pep Laguarda & Tapineria o del Pau Riba més bucòlic. L'enregistrament va tenir lloc entre els mesos de setembre i octubre de 2011 -poc després d'editar-se el celebrat "Cap de pardals"-, però mai abans havia vist la llum de forma oficial. Ho farà finalment aquest dimarts, 17 de març, remasteritzat per Lluís Paloma i a través d'El Mamut Traçut. El mateix dia (20,30h.) tindrà lloc la seva presentació oficial en directe al Club Cronopios de Barcelona, on Liannallull compartirà escenari amb Sam Destral.

El SistemÄ Suec: "Nits digitals" / "Matins analògics" (2015)

La nit i el dia, el fet analògic i el fet digital, les guitarres acústiques i la maquinària electrònica. El nou lliurament discogràfic d'El Sistemä Suec va de dualitats. De fet, no es tracta d'un únic llançament sinó de dos ep's que han vist la llum aquesta setmana de manera simultània i sota el paraigües d'El Mamut Traçut. "Nits digitals" i "Matins analògics", es titulen. El primer l'ha enregistrat de nit i colze a colze amb un dels productors electrònics a l'alça a casa nostra, MuntionFIRE. Quatre temes on l'alter ego de David Reig enfila la seva vessant més avançada i onírica, i on també intervenen companys de segell i vells coneguts com Martina Borrut (Mad'zelle) o Ariadna Rius. Ressons de The XX, OMD o The Postal Service que troben el seu revers a "Matins analògics". Un ep enregistrat en sessions matinals i mitjançant instruments acústics. Novament ens trobem davant quatre pistes -d'entre les quals destaca la hipnòtica, irresistible i potencialment clàssica "La la la les llums", peça titular del darrer single d'El SistemÄ Suec- on Reig explora els seus registres més crus i orgànics. Repeteixen Borrut i Rius a l'apartat de col·laboradors, i s'hi sumen Jordi Barcons i Sam Destral. Dos ep's, dos registres, dues mirades i una única certesa: "Nits analògiques" i "Matins digitals" refermen El SistemÄ Suec com un dels valors més absoluts d'aquesta escena independent que algú va batejar com a Sotabosc. Perquè deixen petit tot el que l'olotí havia enregistrat fins a data d'avui -que no és poc-. Perquè perfilen un discurs singular i en molts aspectes inèdit en aquestes latituds. I perquè el potencial d'aquestes cançons equival a un passaport cap a l'eternitat.

El SistemÄ Suec (Bandcamp)

Missing My Own Show

SAM DESTRAL & THE MISSING LEECH

Ultra-Local Records, Barcelona

7 de febrer de 2015

Els màxims exponents de l'antifolk a casa nostra comparteixen escenari, aquest migdia a Ultra-Local Records. Maurici Ribera (The Missing Leech), ha acompanyat a Sam Destral mentre aquest interpretava la seva versió de "Missing My Own Show" -peça original de Ribera-. La trobada ha tingut lloc durant l'actuació del propi Destral, que ha recuperat la guitarra espanyola per a interpretar sencer el seu segon disc, "Zoo" (2014, El Mamut Traçut), i repassar bona part del primer, "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut). Estava previst també el debut escènic de Painted with Plums, el nou projecte que formen Ribera i Martina Borrut (Mad'zelle), però no ha pogut ser per motius de salut d'aquesta última. Llàstima, perquè prometia. Des d'aquí desitjo una ràpida recuperació a Mad'zelle, i espero l'anunci d'una nova data per al debut de Painted with Plums.

Recomanació: Sam Destral i Painted with Plums a Ultra-Local Records

Atenció a la FESTA (sí, amb majúscules), que ha preparat aquest dissabte la gent d'El Mamut Traçut. Tindrà lloc a Ultra-Local Records (c/. Pujades, 113 - Barcelona), i comptarà amb les actuacions de Sam Destral i Painted with Plums. El primer és la darrera gran sensació de l'antifolk autòcton, i el tros de disc que va editar l'any passat, "Zoo", ja és un clàssic contemporani -i no, no exagero en absolut-. Painted with Plums és un nou projecte integrat per Maurici Ribera (The Missing Leech) i Martina Borrut (Mad'zelle). Vaja, dos extrems tan oposats com complementaris de l'aspectre antifolk compartint tasques musicals. No em diguin que la cosa no promet. Per qui no en tingui prou, a continuació hi haurà una sessió de música enllaunada a càrrec d'Odds & Ends DJs. Ah sí, me n'oblidava, l'hora d'inici són les 12,30 -del migdia!- i l'entrada és lliure perquè ningú s'hagi de gastar en IVA cultural allò que prefereix gastar-se en cerve... Volia dir en discos, llibres, entrades de teatre i altres articles de consum vinculats amb la cultura. Fins dissabte!

http://elmamutdiscografic.com

Sam Destral - "Zoo" (2014)

Porto més d'una setmana provant d'escriure aquest article. L'he començat una vegada i una altra, li he donat voltes i més voltes, i no me n'acabo de sortir. Al principi vaig atribuir el meu bloqueig a un possible esgotament personal, hipòtesi descartada tan bon punt em vaig adonar que podia escriure sense problemes sobre qualsevol altra cosa. Després ho vaig atribuir al fet que aquest any ja he escrit considerablement sobre Sam Destral i els temes que han acabat conformant el seu segon disc. Sí, això començava a explicar-ho tot. Però hi havia quelcom més. Hi havia la impressió inicial que "Zoo" (2014, El Mamut Traçut) és un dels discos més ben parits que s'han fet a casa nostra en molt de temps, i una de les obres definitives que s'han enregistrat en català des que Antònia Font, Mishima, Raydibaum, Mazoni i companyia van dignificar ara fa deu anys allò que d'altres havien embrutat durant la dècada anterior. Després de no sé quants dies escoltant-lo compulsivament, aquella impressió inicial s'ha anat consolidant. Fins al punt d'atrevir-me a dir amb veu ben alta que Sam Destral és ara mateix un dels artistes més grans que hi ha en aquest país, que "Zoo" és un clàssic en potència que hauria d'escalar rànquings com l'escuma, i que si no ho fa és perquè aquella tan nostrada indústria no va entendre res ara fa deu anys i encara no ha tret el cul dels despatxos dels noranta.

Ja està. Ja ho he dit. Ara ja puc parlar de música. I parlant de música, el primer que crida l'atenció -ho venia fent des que alguns temes del disc van debutar en directe, el passat mes de maig a la NAUB1- és el salt de gegant que ha fet Destral en tan sols un any. El que separa "Zoo" del seu debut oficial, "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut). El que va de la immediatesa del pop i el (anti)folk a la complexitat d'unes estructures enriquides pels passatges experimentals (les capes de soroll de "No ets gran"), els apunts progressius o, fins i tot, unes oportunes pinzellades de flamenc ("Patufet"). I per tota la coherència amb què Xavier Friedrich (Grushenka) ha sabut assistir al gandesà des de les tasques de producció. Un ventall sonor que s'ha ampliat al mateix temps que l'autor passava de cantar cançons sobre noies -que no pas cançons d'amor- a signar solemnes cants al dubte existencial i a totes les incerteses que genera el pas del temps. La por de fer-se gran i el distanciament dels coetanis van empènyer Destral a compondre per al públic infantil. I va ser d'aquesta manera, pensant en els més menuts, com paradoxalment va créixer més que mai a nivell compositiu.

Fixem-nos per exemple en el tema que titula el disc. Una perla d'allò més rodona que continua gairebé sense voler-ho la tradició outsider d'un Sisa, un Quimi Portet, un Albert Pla o un Adrià Puntí. Un zoològic de doble lectura que els més menuts interpretaran com una faula innocent, i on els seus pares reconeixeran clarament alguns dels rostres que veuen cada dia a les portades dels diaris. És "Zoo" un dels plats forts del disc, juntament amb "Cançó del pallasso trist". Llum, malenconia i la història d'un pallasso que mai somreia. La millor metàfora possible d'un món on les coses no solen ser allò que semblen. Un món on allò que es presenta senzill a ulls dels infants esdevé més i més complicat a mida que aquests infants es van fent adults. Un món ple d'absurds i de contradiccions que, no obstant, convida a viure, a imaginar i a somiar. El fascinant món que tots plegats habitem i que Sam Destral ha transformat en sis atemporals simfonies de butxaca. "No ets gran, ets més petit del que et creus", proclama el mantra inicial del disc. De vegades, fer-se petit és la millor manera de créixer. I vistos els resultats, Sam Destral es troba a tocar de l'eternitat. Gran no, enorme.

http://samdestral.bandcamp.com/album/zoo

Ballant (antifolk) sota la pluja

The Missing Leech.

Sam Destral.

THE MISSING LEECH + SAM DESTRAL

Binary Emotions Nights @ Gelateria JiJo, Parets del Vallès

22 d'agost de 2014

El que pot arribar a fer la melomania. Maurici Ribera, l'home artísticament conegut com The Missing Leech, es va assabentar recentment que un dels seus grups preferits actuaria per fi relativament a prop de casa seva. Vaja, que es podria treure l'espina de no haver-lo escoltat mai en directe. La cosa el va emocionar de tal manera que va arribar a compondre una cançó. Ni el títol ni el contingut tenen res a veure amb el grup en qüestió, de fet es tracta d'un tema amb missatge social -la denúncia dels abusos sexuals a menors comesos per membres de l'Església Catòlica-. Sí que és, en qualsevol cas, una de les millors composicions que Ribera ha lliurat darrerament. "Godrupted", una inquietant descàrrega de post-punk edificada a partir d'acords menors que colpegen el terra com blocs de pedra tan massissa com uns versos plens de ràbia. Va ser sens dubte un dels títols destacats d'una actuació que va repassar bona part de la trajectòria del manresà, avançant també material del seu proper disc.

Una actuació que va tenir lloc en el marc del cicle Binary Emotions Nights i que va succeir al passi d'un altre exponent indiscutible de l'antifolk a casa nostra, Sam Destral. El de Gandesa també denuncia. "Zoo", una metàfora sobre els despropòsits de la classe política, ni tan sols ha passat encara per l'estudi, però ja ha esdevingut un dels pilars dels seus directes. Un tema amb gust i vocació de clàssic, i no és l'únic. "Pallasso trist" suposa una altra evidència del seu inesgotable creixement compositiu. Malenconia ben canalitzada i cacofonies donant forma a tot un tractat d'urgència i imprevisibilitat. També van sonar peces d'un fons de catàleg del qual pocs poden presumir, és clar, cas de "Noia de colors" o "Noia grisa", a més de la seva definitiva revisió d'un tema del propi Ribera. Aquell "Missing Your Own Show" que Destral tenyeix de referències velvetianes com qui no vol la cosa. Doblet d'autèntic luxe, el que va passar ahir per la JiJo. El diluvi que queia darrere l'escenari -l'actuació era a la fresca-, llamps i trons inclosos, va acabar d'arrodonir la vetllada.

Recomanacions: Elliott Murphy, The Missing Leech i Sam Destral

Els deixo dues propostes musicals que podran gaudir aquesta setmana a la província de Barcelona, ambdues amb entrada lliure i altament recomanables:

-THE MISSING LEECH + SAM DESTRAL. Sense cap mena de dubte, els noms més destacats del panorama antifolk català a dia d'avui. El primer és el pseudònim de tot un pioner del gènere a casa nostra, Maurici Ribera, incansable franctirador de píndoles de punk acústic. El segon és la gran esperança de la cançó en català. En temps de costumismes mal entesos, el de Gandesa canta sobre noies mortes, pallassos tristos i metàfores zoològiques. Doble cartell imprescindible. Divendres, 22 d'agost (21h.), a la gelateria JiJo de Parets del Vallès, en el marc del cicle Binary Emotions Nights.

-ELLIOTT MURPHY. El seu nom va estretament lligat al de gegants com Bruce Springsteen, Patti Smith o els New York Dolls. Però això no hauria de fer-nos perdre de vista el seu principal argument. Més de quatre dècades lliurades en cos i ànima al rock'n'roll sense data de caducitat. A l'art d'explicar històries sobre quatre acords i de transformar vides senceres en cançons de tres minuts. I un directe que rebentaria qualsevol estadi si les masses es dignessin a descobrir-lo -ells s'ho perden-. Torna a casa nostra amb la seva banda habitual, uns Normandy All Stars on destaca la presència del mag de les sis cordes Olivier Durand. Dissabte 23 d'agost (23h.) a la plaça Josep Espona dels Hostalets de Balenyà, en el marc de la Festa Major del municipi osonenc i del 20è aniversari del KOK.

Tresors de l'underground

Namina amb Sam Destral.

BRO FEST 2014

Antic Forn de Vallcarca, Barcelona

28 de juny de 2014

Namina i Sam Destral. Tot just s'acabaven de conèixer, però plegats van protagonitzar un dels moments definitius de la vetllada. Ja fa temps que ella interpreta en directe "Voodoo Woman" de Koko Taylor. Ell, d'altra banda, és capaç d'evocar amb una harmònica les profunditats del Delta del Mississippi o els barris del sud de Chicago. Coneixedora d'aquest detall, Namina el va convidar durant el seu set perquè improvisés sobre el tema en qüestió. Dos artistes de procedències i backgrounds diferents, units en un clàssic del blues. Dos discursos tan definits com permeables, donant-se la mà i encaixant a la perfecció. Una imatge -i una delicatessen sonora- que resumiria la filosofia del Bro Fest. Un festival de dimensions i durada reduïdes que celebrava enguany la seva segona edició i on es donarien cita cinc autèntics tresors de l'underground autòcton: Namina i Destral compartien cartell amb The Missing Leech, Ran Ran Ran i Billy Pilgrim.

Va ser aquest darrer l'encarregat de trencar el gel. Cançons urgents i una lírica que alterna l'acidesa amb la reflexió o el comentari social. Complexes estructures instrumentals i una vocació innata per l'experimentació sonora. I una bona dosi d'actitud punk, combinada amb uns destacables domini i personalitat a les sis cordes. Caldrà seguir-lo de molt a prop, i el mateix es podria dir de Ran Ran Ran -repetidors de la primera edició del festival juntament amb The Missing Leech-. Per qui encara no n'hagi sentit parlar, es tracta del nou projecte de Ferran Baucells (exTired Hippo). El seu passi va suposar tot un tour de force. Una descàrrega d'enormes cançons amb un peu al folk més orgànic i un altre al rock més cru. Amb pinzellades d'electrònica i una gran càrrega poètica. L'acompanyava a la bateria Jordi Farreras, home de múltiples recursos que va arribar a passejar-se per la sala utilitzant qualsevol objecte del mobiliari -cadires, taules i tot allò que se li posés davant- com a kit de percussió.

"La meva prova de so consisteix tan sols en afinar la guitarra", comentava en petit comitè Maurici Ribera, poc abans d'actuar sota el seu pseudònim The Missing Leech. Melòman incondicional, incansable activista -el propi Bro Fest és una de les seves iniciatives- i ambaixador indiscutible del moviment antifolk a casa nostra, el manresà va actuar totalment desendollat. Sense trampa ni cartró. Estètica lo-fi i ètica indie sense posats. Dards de precisió marca de la casa -no van faltar "TV Crusaders", "Water of Life" o "1998", totes elles deconstruïdes i en alguns casos reinventades- van conviure amb perles gairebé perdudes en el temps i novetats com "Those Macondo Nights". Tot seguit, Namina va saltar a l'escenari amb tota una declaració d'intencions, "I Want You, but I Don't Need You" d'Amanda Palmer. "Em té obsessionada", va confessar abans d'enfilar un set on també citaria a Virginia Woolf -la intensa "Orlando"- i els versos de Maria Mercè Marçal, sense oblidar-se de diamants com "Boxes All Around" o "Snake Skin Shedding". Immensa, brillant, imprevisible. Única.

I si el set de Namina va comptar amb l'aparició estel·lar -i gairebé espontània- de Sam Destral, seria ell mateix l'encarregat de cloure el Bro Fest. I de quina manera ho va fer. Amb un repertori que creix cada dia que passa i on "Fi", "Primavera" o "Noia freda" conviuen ja amb clàssics tan potencials com "Cançó del pallasso trist" o "Zoo". Ambdues són de collita recent. Ambdues les va concebre pensant en el públic infantil però poden incentivar la reflexió en qualsevol ment adulta. I ambdues mostren la vessant més experimentadora d'un Destral que no renuncia al format cançó. La primera, dominada per cacofonies, notes fora de to i estructures rítmiques poc convencionals. La segona -l'antihimne amb què es va acomiadar- és una metàfora. Un àcid retrat d'una classe política, la que ens governa, definida pel descrèdit i la mala praxi. Amb les maneres d'un Sisa o un Quimi Portet, versos actuals per a una cançó de naturalesa eterna.

Billy Pilgrim.

Ran Ran Ran.

The Missing Leech.

Namina.

Sam Destral.

Recomanació: Bro Fest 2014

Atenció, atenció, moltíssima atenció. El BRO FEST celebra aquest cap de setmana la seva segona edició, i ho fa amb un cartell que novament el confirma com un dels aparadors definitius de la millor música independent feta a l'òrbita barcelonina. Namina, The Missing Leech, Sam Destral, Ran Ran Ran i Billy Pilgrim (el de Barcelona, no els nord-americans). Cançó d'autor transatlàntica, antifolk per partida doble, folk d'altíssima volada i experiments sonors dels que deixen empremta. Serà aquest dissabte, 28 de juny (18h.), a l'Antic Forn de Vallcarca, a Barcelona (c/. Cambrils, 10 - metro: Vallcarca). Entrada a 5 euros (4 pels socis) i un line up que no té preu.

http://anticforndevallcarca.blogspot.com

Sam Destral: "A Catalunya, la música independent es troba molt homogeneïtzada"

Sam Destral, el cantautor dissident a la NAUB1.

Es diu Samuel López, però molts el coneixen com a Sam Destral. Va néixer al Baix Llobregat, va passar bona part de la seva vida a Gandesa i actualment té a Manresa la seva base d’operacions. Va començar a fer cançons quan encara anava a l’escola i amb cap més objectiu que parodiar els seus professors i fer-se un tip de riure amb els companys. Un divertiment que adquiriria un caire més compromès quan el rock’n’roll truqués a la seva porta. D’allò ja fa cinc anys. Un lustre durant el qual ha traçat incomptables perfils. El del cantautor dissident. El de l’etern experimentador. El de qui edita dotze ep’s al llarg d’un any i després els retira de circulació. El de qui debuta de manera oficial amb un àlbum sencer dedicat a cantar sobre noies, “Tot el que conec és mort” (2013, El Mamut Traçut). El de qui fa cançons infantils que acaben agradant als adults -o potser cançons per a adults que acaben entenent els infants-. La setmana passada va actuar a la NAUB1 i un servidor va tenir ocasió d'entrevistar-lo. Poden llegir-ho a Brubaker.

Un bon cop de Destral

SAM DESTRAL

NAUB1, Granollers

23 de maig de 2014

Diu que no la vol tornar a tocar. "L'home que va matar l'home que treballava fent de gos". Àcida i acurada paròdia del costumisme prefabricat en què hauria degenerat el pop en català de no haver estat per les veus dissidents. Veus com la seva, que precisament havia trobat en aquesta cançó un dels seus títols estrella. I no és que en renegui, que la peça és bona i ell ho sap, simplement no vol que la resta de la seva obra -igual de bona, això ho sabem tots els que l'hem escoltat- quedi eclipsada per un títol cridaner. Simplement vol mirar endavant i no enrere. Per això ha buscat un substitut a l'home que va matar l'home que treballava fent de gos. I per això aquest substitut guanya terreny al seu predecessor amb la mateixa agilitat que el discurs de Sam Destral adquireix solidesa, singularitat i frescor a mida que despatxa nous títols i serveix directes tan rodons com el de la nit passada.

"Zoo", es titula la nova cançó. Una metàfora d'aquell circ en què ha degenerat l'actualitat política. El Parlament com a zoològic i els autoproclamats representants del poble com a bèsties aïllades en una gran gàbia on maten el temps barallant-se les unes amb les altres. Tot això, narrat amb l'astúcia d'Albert Pla, la bonhomia de Quimi Portet i la poètica galàctica de Sisa, i sobre un fil musical dels que denoten i fan escola -o n'haurien de fer-. Ahir la va interpretar en directe per primer cop. Amb les inevitables imperfeccions del debut escènic, sí, però amb la solemnitat de qui apunta molt amunt sense ni tan sols ser-ne conscient. Una cançó vocacionalment clàssica que, d'obtenir el ressò que reclama, deslligaria per sempre més la cançó catalana de tot costumisme, oficialisme o bibianisme. Però saben què és el millor de tot plegat? Que la va compondre pensant en el públic infantil. I que aquest públic en podrà gaudir des de la més tendra innocència mentre els seus progenitors la rebran en safata.

També pensava Destral en els més menuts quan va compondre "Pallasso trist". "Els nens són el futur", va observar, "per això volia aportar-los quelcom que no fos el de sempre". Dit i fet. Sensibilitat i intel·ligència com a bases líriques i un coixí sonor farcit de notes fora de to i estructures poc convencionals. Inquietud i singularitat com a llavors de l'esperit crític en les consciències del futur. Les mateixes llavors aplicades tant a les estrenes com al repertori ja conegut. "Primavera", per exemple, va caure elèctrica i pesant, com si l'hagués compost Jack White. "Fi" va sonar com si Richard Hawley se n'anés de quintos amb Pau Riba. "Missing My Own Show" -versió de The Missing Leech- va picar l'ullet a la Velvet -els primers versos d'"I'm Waiting for the Man"- i als Pink Floyd de Syd Barrett -el riff d'"Interstellar Overdrive"-. I es va acomiadar amb una frenètica "Ella està morta". Irreverent. Urgent. Imprevisible. Gegant.

Sam Destral i Illa Carolina a la NAUB1

La NAUB1 de Granollers presenta aquest cap de setmana dues autèntiques delicatessen musicals. Antifolk i pop independent amb totes les lletres. Prenguin nota i gaudeixin:

*SAM DESTRAL. Divendres, 23 de maig (22h.). Quan el folk de sobretaula estava a l’ordre del dia, ell reivindicava a Can i a Faust. I ara que el terme krautrock apareix fins i tot al full dominical -o poc li falta-, ell reivindica a Genesis -els de Peter Gabriel, faltaria més-. No és un artista convencional, perquè l’arrel de les seves cançons és el folk, però s’ho passa més bé jugant amb una pedalera de loops que rascant un ukelele. Perquè de la seva lírica aguda i punyent n’han sortit títols tan reveladors com “L’home que va matar l’home que treballava fent de gos”. Perquè al llarg de l’any 2012 va editar un ep per mes sense despentinar-se, i a continuació va decidir esborrar del mapa tota la seva producció discogràfica. Un procés de catarsi que va culminar amb l’edició de “Tot el que conec és mort” (2013, El Mamut Traçut). El seu primer disc llarg. Set cançons sobre noies, himnes generacionals com “Ella està morta” i un dels pilars de l’antifolk cuinat a casa nostra.

*ILLA CAROLINA. Dissabte, 24 de maig (23h.). Van lliurar un dels debuts més frescos dels darrers anys. Els han remesclat Guillamino i The New Raemon. Han versionat a Billy Bragg i Everything But The Girl quedant-se tan amples. I han transformat en cançons el dia a dia d’una generació que ha crescut a base de camises de quadres, cinema d’autor i excursions al PopArb. Aquest 2014 Illa Carolina fan un salt endavant. I ho fan amb un segon disc que els hauria de catapultar fins a les més altes esferes. “Bengala” (2014, Buenritmo). Deu píndoles de pop sense data de caducitat que deixen enrere l’èpica inicial i perfilen un discurs sobri i introspectiu. Ritmes urgents, teclats tardorencs, guitarres atmosfèriques i els penetrants murmuris de Carol Badillo. The XX, Daughter, Cocteau Twins, New Order i els primers Cure. Un àlbum rodó de cap a peus que ha vist la llum aquesta mateixa setmana i que la banda vallesana presentarà en exclusiva a la B1. Posin-se ben guapos, l’ocasió s’ho mereix.

www.naub1.cat

samdestral.bandcamp.com

illacarolina.bandcamp.com

www.brubaker.cat

Rara avis Destral

SAM DESTRAL

Koitton Club, Barcelona

9 de gener de 2014

Sam Destral és una rara avis al nostre panorama musical. Va a la seva, i no és que torni d'enlloc quan molts hi van, sinó que quan tots aquests arriben a la seva destinació, ell ja es troba dos pobles més enllà. Molt abans que la paraula krautrock tornés a posar-se de moda, Destral ja integrava referències a Can i Faust en un discurs on també ressonen Sisa, Pau Riba, la Velvet Underground, Neil Young, Billy Bragg o el Dylan de 1965. I ara, quan el terme kraut corre el perill d'esdevenir tan banal com ho han esdevingut les paraules hipster o indie, reivindica el rock progressiu i cita entre les seves influènces a Genesis -els de Peter Gabriel, no cal dir-ho-.

I segueix anant a la seva. Mentre el (mal anomenat) nou pop català s'allunya cada dia més del carrer per a acostar-se perillosament als despatxos, el de Gandesa defuig els costumismes de postal i denuncia des de l'escenari una realitat marcada pels desnonaments i per lleis salvatges com la de l'avortament. I no només això, també posa de manifest la manca de substància d'aquesta escena artificial a base de títols com "L'home que va matar l'home que treballava fent de gos" -tota una declaració de principis-. Una cançó que va recuperar la nit passada després d'una llarga temporada sense tocar-la. "Me n'havia cansat", va confessar.

El cert és que, potser perquè li ha anat bé aquesta temporada a la nevera, el tema va sonar ahir més contundent que mai. Edificat sobre loops de guitarra, amb Destral improvisant parts de la lletra i, fins i tot, alternant-les amb la cantarella de "Walk on the Wild Side" de Lou Reed. Sí, ambdós temes tenen patrons en comú a nivell melòdic i harmònic, però també a nivell líric. El passeig de Reed retratava aquell costat salvatge evocat des del títol de la cançó, el dels transvestits, els inadaptats i altres criatures de la nit. Criatures que s'entendrien molt bé amb la galeria de personatges descrits per Destral a "L'home que va matar...". Perquè tant els uns com els altres són inversament proporcionals als del tema parodiat per Destral, en la mateixa mesura que el de Gandesa i el seu background res tenen a veure amb l'oficialisme ranci que al seu dia va alimentar "L'home que treballa fent de gos".

I encara segueix anant a la seva. Perquè ahir presentava "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut Records). "El meu primer disc", va dir. I sí, és el primer treball que edita físicament, però ni de bon tros el primer que fa. Sense anar més lluny, cada mes de l'any 2012 va penjar un ep amb temes nous al seu compte de Bandcamp. I anteriorment ja s'havien pogut escoltar diversos llançaments signats amb el seu nom en format digital. Llançaments que es troben actualment fora de circulació: ell mateix els va eliminar perquè es negava a viure del passat quan ni tan sols s'aproximava als 30 anys. Una vegada, Jeffrey Lewis va dir que el preu d'un músic és el de les seves darreres cançons. Doncs bé, si apliquem aquesta norma a Destral, el seu preu és tan elevat com el de "Lorelei", "Noia de colors" o un "Ella està morta" que, malgrat ser des del primer dia el seu hit incontestable, cobra nova vida a cada interpretació.

Les tres cançons formen part de "Tot el que conec és mort". I les tres cançons van destacar en un repertori on Destral va recuperar joies ocultes com "Suïcida" i va versionar a The Missing Leech. "Missing My Own Show", va interpretar del repertori de Maurici Ribera. I ho va fer com si el tema fos del primer disc de la Velvet. Amb urgència, amb una guitarra tan corrosiva i puntualment accelerada com la d'"I'm Waiting for the Man", i elevant la càrrega sexual de la cançó als nivells de depravació -en el millor dels sentits- evocats per Lou Reed cada vegada que entonava els versos de "Vicious" o "Venus in Furs". D'això se'n diu fer una versió.

Recomanació: Sam Destral al Koitton Club

Si són d'aquells que encara es pregunten què nassos és l'antifolk, escoltin a SAM DESTRAL. D'acord, potser l'experiència no resoldrà els seus dubtes, però descobriran un artista tan singular com irrepetible, etiquetes al marge. Algú que és capaç de citar entre les seves influències a Dylan, Can, Cohen, Llach i Portet. I el més important, evidenciar que realment ha filtrat totes aquestes influències tot trobant la seva pròpia veu. Em remeto a evidències com el seu disc de debut, "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut Records). Set cançons sobre noies. Set exercicis de pop atemporal, immediat i senzill en el millor dels sentits. I set petites simfonies on el terme indie recupera tot el seu significat. Que jo sàpiga, cap gran mitjà especialitzat l'ha citat entre els millors discos de l'any que acaba de finalitzar, i això pot voler dir dues coses. La primera, que Destral no té padrins ni diners per gastar-se en publicitat. La segona, que hi ha (molta) vida més enllà de les escenes oficials, oficialistes i oficialitzades. Ho podran comprovar en directe aquest dijous, 9 de gener (21,30h.), al Koitton Club de Barcelona (c/. Rossend Arús, 9 - metro: Plaça de Sants).

http://samdestral.bandcamp.com

Recomanació: Otis Mace de gira

Llegeixin bé això perquè els interessa. Parlar d'OTIS MACE és fer-ho de tota una institució subterrània. I no només perquè hagi compartit escenari amb gent com Billy Bragg o Violent Femmes, sinó per tres dècades de trajectòria a mig camí entre Nova Zelanda (on va créixer) i el Regne Unit (on ha passat diverses temporades). Les seves cançons són autèntiques perles de pop atemporal, el nexe perdut entre la precisió d'Elvis Costello, la sensibilitat artesana del propi Bragg i el to desenfadat de l'indie novazelandès (els fans de Chris Knox estan d'enhorabona). Aquest mes d'octubre girarà per casa nostra, per primera vegada i per cortesia de Fressa Ent i Trilogy Rock, i compartint puntualment escenari amb dos valors de l'antifolk autòcton com són The Missing Leech i Sam Destral. Aquestes són les dates confirmades a dia d'avui:

5 d'octubre - CARDEDEU

Tarambana (+ The Missing Leech)

12:00 (concert vermut)

5 d'octubre - MANRESA

La Gramola (+ The Missing Leech + Sam Destral)

19:00

8 d'octubre - BARCELONA

Alfa en Viu (+ The Missing Leech)

21:30

12 d'octubre - GIRONA

Llibreria Cafè Context

13 d'octubre - VIC

Jazz Cava
19:00

www.otismace.com

Sam Destral - Tot el que conec és mort (2013)

"Tot el que conec és mort" és el debut oficial de Sam Destral. Oficial perquè no és precisament la primera gravació que presenta el de Gandesa -sense anar més lluny, cada mes de l'any passat va penjar un ep amb temes nous al seu compte de bandcamp-, però sí la seva estrena en format físic. Set temes ja coneguts del seu repertori, regravats sota la supervisió d'Albert Palomar a l'estudi Aviram de Manresa. I si bé es nota la mà del productor en un so compacte i ric en detalls, també és cert que la frescor de les gravacions casolanes de Destral es manté més viva que mai. L'edita El Mamut Traçut, discogràfica impulsada per l'activista antifolk Maurici Ribera (The Missing Leech), i suposa sens dubte una de les obres més notables que aquest moviment ha generat a casa nostra. Folk, pop d'arrels sixties, punk i fins i tot pinzellades àcides i experimentals -els vuit minuts de "Lorelei" sonen a glòria, i el regust kraut d'"Ella està morta" no fa sinó elevar un tema rodó com pocs-. Més que un debut, una nova passa endavant en una trajectòria fins ara impecable.

http://samdestral.bandcamp.com/

Audio: "Ella està morta" - Sam Destral

Track the Mammoth! (2013)

Un esdeveniment d'aquells que fan il·lusió. Resulta que una cançó del meu antic projecte musical, "(I've Seen a Bicycle)", ha estat inclosa al recopilatori "Track the Mammoth!", que commemora el cinquè aniversari de la discogràfica El Mamut Traçut. El propi impulsor del segell, l'activista musical Maurici Ribera, s'ha encarregat de seleccionar els 38 temes que hi surten. I què volen que els digui, un pot estar ben content d'aparèixer en un doble compacte al costat de noms com els de Sam Destral, Sickbrain, Liannallull, Jeffrey Lewis, Evan Dando (sí, el dels Lemonheads), Nik Turner (de Hawkwind), Alice Donut, Patrik Fitzgerald, Ezra Furman, Lach (un honor sonar justament després del seu "Teenage Alcoholic") o el propi Maurici, que hi participa sota el seu alter ego The Missing Leech. Els recomano que hi parin orella, i no per la puta cançó de la bicicleta, sinó per una selecció que al Regne Unit ja ha despertat l'interès ni més ni menys que de Rough Trade -a casa nostra, ja se sap, les coses van més a poc a poc-. Dit això, m'agradaria agrair al Maurici el detall de comptar amb mi i felicitar el Mamut per aquests cinc anys de música. Que en siguin molts més!

https://www.facebook.com/ElMamutTracut