NAUB1, Granollers
14 de març de 2014
S'atura el fil musical. Els components de Raydibaum surten a l'escenari i Valen Nieto anuncia que presentaran el seu nou disc, "Estructures sota terra" (2014). Serà gairebé l'únic intercanvi de paraules que la banda barcelonina mantindrà amb el públic durant l'hora llarga que vindrà a continuació. Perquè no en caldrà cap més: tota la resta -que no és poc- la diran les pròpies cançons. Començant per la inicial "Barbados", la mateixa peça que enceta el nou àlbum. Tambors tribals, arpegis fantasmagòrics, versos de desengany existencial i, quan ningú s'ho espera, una explosió de soroll digna d'uns Sonic Youth o uns Wilco a "Via Chicago". Tota una declaració d'intencions que posa les coses al seu lloc de bon principi. S'ha acabat fabricar singles radiables. S'ha acabat seguir dictats externs, vinguin d'on vinguin. S'ha acabat mirar d'encaixar en una indústria on les xifres manen més que el risc. Després de deu anys a la carretera, Raydibaum es poden permetre fer allò que els vingui de gust. I si a nivell artístic els ve de gust fer un salt endavant com el d'uns Radiohead a "OK Computer", benvingut sigui.
El concert de la nit passada era el primer de la gira d'"Estructures sota terra". La presentació oficial d'un repertori que ja sona prou compacte i segur a aquestes alçades, malgrat la inevitable manca de rodatge. Cinc músics deixant-se la pell a l'escenari i reivindicant la seva creació més recent. Sense concessions a la nostàlgia i amb la mirada clavada en un present tan inquietant com la tònica general del nou disc. La del lament accelerat d'"El cel nu", la desfilada protokraut de "Morireu al voltant" o l'apocalíptica lectura social d'"Amunt els mercats". Perles subterrànies enllaçades i alternades per interludis disparats des d'un vell radiocassette. En un context com aquest, la gran incògnita era si hi tindria cabuda alguna peça del fons de catàleg i, en cas afirmatiu, com hi encaixaria. La resposta va arribar durant la tanda de bisos i de la mà d'"Aurora". Nieto, tot sol a l'escenari, transformant el tema més radiat de Raydibaum en una fràgil pinzellada de folk noctàmbul. Guitarra acústica, tempo desaccelerat, veu trencada, un hit de proporcions èpiques reduït a les cendres, i els fantasmes de Jeff Buckley i Elliott Smith donant-se la mà. Enorme.
El concert de la nit passada era el primer de la gira d'"Estructures sota terra". La presentació oficial d'un repertori que ja sona prou compacte i segur a aquestes alçades, malgrat la inevitable manca de rodatge. Cinc músics deixant-se la pell a l'escenari i reivindicant la seva creació més recent. Sense concessions a la nostàlgia i amb la mirada clavada en un present tan inquietant com la tònica general del nou disc. La del lament accelerat d'"El cel nu", la desfilada protokraut de "Morireu al voltant" o l'apocalíptica lectura social d'"Amunt els mercats". Perles subterrànies enllaçades i alternades per interludis disparats des d'un vell radiocassette. En un context com aquest, la gran incògnita era si hi tindria cabuda alguna peça del fons de catàleg i, en cas afirmatiu, com hi encaixaria. La resposta va arribar durant la tanda de bisos i de la mà d'"Aurora". Nieto, tot sol a l'escenari, transformant el tema més radiat de Raydibaum en una fràgil pinzellada de folk noctàmbul. Guitarra acústica, tempo desaccelerat, veu trencada, un hit de proporcions èpiques reduït a les cendres, i els fantasmes de Jeff Buckley i Elliott Smith donant-se la mà. Enorme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada