El blues

NAMINA

NAUB1, Granollers

1 de març de 2014

El blues. Molt més que dotze compassos i una progressió de tres acords. El sentiment. El lament. La joia. L'afirmació. El relat d'un lloc i d'un moment. Sí, a priori la música de Namina dista molt del Delta del Mississippi, però les seves cançons estan farcides de blues. En va plena "Dirt", amb aquell tempo sobre el qual marxa lentament una desfilada d'acords menors. En va plena la cita a Maria Mercè Marçal amb què referma la seva condició humil i la seva vocació compromesa i combativa -"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"-. I en va plena també la seva relectura de "Hurt", el tema de Nine Inch Nails que Johnny Cash es va fer seu.

Recursos. Namina en disposa per parar un tren. Escoltin com s'enfronta a "Hurt". On molts es queden petits quan ressona l'esperit de Cash, ella deixa constància de què significa fer una versió. Pauses i silencis que accentuen el dramatisme de la cançó. I la veu. Quin tros de veu. Tan pròxima com profunda, tan fràgil com poderosa, tan rica com generosa. Magnànima i serena. Però també camaleònica i entremaliada, com en aquells "Pah-pah-parah-parah-pah-pow!" amb què trenca el gel a "Boxes All Around". I la poesia. "Com plou" i aquells versos que es despleguen segurs sobre una melodia passada per aigua. L'aigua d'una tarda plujosa. Novament, els acords menors. Novament, el blues.