On és el risc?

La revista britànica Mojo dedica tretze pàgines de la seva edició de març a analitzar l'ascens i caiguda dels Small Faces. Estrelles de la Swinging London i creadors d'un dels repertoris més envejables de la segona meitat dels 60, un dels moments clau de la seva curta però intensa trajectòria va tenir lloc quan van canviar de mànager. De trobar-se a mans del temut Don Arden, van passar a les d'un Andrew Loog Oldham que també representava aleshores als Rolling Stones. Mark Paytress, autor de l'article publicat per Mojo, destaca com poc abans de produir-se aquest canvi apareixien ambdós mànagers en un documental de la BBC. Arden explicava com treure el màxim profit d'un grup de música. Seguidament, Oldham mostrava a càmera una capsa plena d'haixix. En altres paraules, l'un i l'altre venien de mons totalment diferents. El primer representava un passat gris on només comptaven les xifres i on estaven proscrits, per tant, conceptes com el risc o l'evolució. Oldham, en canvi, representava un colorista present de tonalitats pop i, sobretot, el futur. Un futur, destaca Paytress, que girava al voltant de "la creativitat de l'artista".

En efecte, durant els 60 la indústria canviava i ho feia a millor. Xifres al marge, es donava sortida a la creativitat i al risc, i s'apostava per la gent que deia coses noves en comptes de cercar únicament el benefici ràpid. Per això el mainstream dels anys 60, 70, 80 i part dels 90 es troba farcit d'artistes singulars i discursos novedosos: dels Beatles a Radiohead, passant pels Who, Jimi Hendrix, Pink Floyd, Roxy Music, els Sex Pistols, New Order, els Smiths o els propis Stones i Small Faces. Però després arribaria una involució. Del color que representava Oldham, la indústria ha tornat al blanc i negre d'Arden. Només cal observar com el lloc ocupat dècades enrere per qualsevol dels grups citats anteriorment es troba, actualment i salvant comptadíssimes excepcions, a mans de propostes tan previsibles i conservadores a nivell creatiu com les d'uns Killers o uns Coldplay. Fins i tot grups que als seus inicis presumien de personalitat pròpia, com uns Kings Of Leon, uns Franz Ferdinand, uns Strokes o uns Black Keys, han degenerat en fórmules gairebé matemàtiques una vegada transformats en carn d'estadis, pavellons i festivals. Fórmules que han expulsat factors com el risc o la vocació renovadora en favor de discursos plans i tan acrítics com les masses que premen "m'agrada" a les xarxes socials.