Virtuosos (en el millor dels sentits)

BB&C

24è Festival de Jazz, Casino de Granollers

28 de febrer de 2014

És un debat d'aquells que podrien durar hores i no arribar mai a cap conclusió. Un conegut meu em comentava mesos enrere que el jazz es troba des de fa dècades en un carreró sense sortida. Dels discursos renovadors d'un John Coltrane o un Miles Davis, m'argumentava, el gènere ha degenerat en buits exercicis d'estil que en el millor dels casos recreen amb encert temps passats. Si ens cenyim estrictament a l'àmbit de les etiquetes, potser el meu conegut tenia raó. Si ens cenyim en canvi a l'essència del jazz com a corrent musical permeable i en constant evolució, ens adonarem que els discursos renovadors segueixen existint, si bé ara els emmarquem també en àmbits com el post-rock, l'avantguarda o aquell calaix de sastre que és la música experimental. Per aquestes dues últimes aigües naveguen des de fa una pila d'anys els tres components de BB&C. Tim Berne (saxofon), Jim Black (bateria i sintetitzador) i Nels Cline (guitarra).

Tres innovadors nats, tres trajectòries tan extenses com eclèctiques -molts de vostès coneixeran Cline com a component de Wilco- i tres maneres totalment singulars d'aproximar-se als seus respectius instruments. Un trio, doncs, que és en realitat una cruïlla de camins sonors. Ja fa alguns anys que van enregistrar el que a data d'avui és el seu únic disc, "The Veil" (2011), però fins ara no havien realitzat cap gira. I aquesta, la primera, finalitzava ahir al Casino de Granollers, en el marc del 24è Festival de Jazz de la capital vallesana. Una hora d'improvisació ininterrompuda -al marge d'un contingut bis-. Una muntanya russa sònica que va enllaçar ritmes frenètics amb atmosferes post-psicodèliques, distorsions punyents amb excursions siderals i atonalitats amb efectes a priori impossibles. Dylan va dir una vegada que no trencava cap norma, perquè per a ell les normes no existien. Doncs bé, el mateix es pot dir de Berne, Black i Cline. Tres virtuosos en el millor dels sentits. Tres mestres que no fonamenten la seva tècnica en buits exercicis gimnàstics, sinó en la voluntat d'anar sempre més enllà. Tres noms que marquen la diferència.

Tim Berne.

Nels Cline.

Jim Black.