Endavant, sempre endavant

ESPALDAMACETA + ANÍMIC

NAUB1, Granollers

7 de març de 2014

Abans de començar el concert d'Anímic, Louise Sansom havia repartit entre el públic unes tarjetes amb un codi per a descarregar un tema d'internet. La cançó en qüestió, "Skeletons", forma part del darrer disc dels de Collbató, "Hannibal" (2013), però la versió disponible a la xarxa és nova. Més fidel a la que es pot escoltar als actuals directes d'Anímic, tal i com explicaria la pròpia vocalista durant el concert. És només un exemple de com la banda i el seu repertori es troben en constant moviment i evolució. Cap dels seus treballs és igual que l'anterior, i cada concert suposa una nova passa endavant.

També Espaldamaceta és un projecte en moviment. Amb el seu darrer treball, "Baile Masái" (2013), aquest nom ha deixat de ser l'alter ego de José Juan González per a esdevenir una banda de rock. D'aquesta manera, el tarragoní ha eixamplat horitzons, ha ampliat el seu ventall sonor i, en definitiva, ha fet un salt de gegant. Dos grups, doncs, que avancen. I dos grups amb un present tan sòlid, que els permet basar els seus respectius repertoris en els seus discos més recents. Cosa que diu molt a favor de tots dos, especialment en uns temps on la tònica general és la de mirar excessivament al passat. Per això el cartell d'ahir era d'allò més coherent. Perquè acostava a Granollers dos discursos paral·lels, dues trajectòries que han anat sempre a la seva i que han lliurat recentment les seves obres més trencadores.

Espaldamaceta van ser els primers de pujar a l'escenari. Guitarres greixoses i enceses. Bases rítmiques que enllacen el minimalisme kraut amb el blues més pantanós. I un González que, sense perdre la seguretat ni les formes, semblava encara un nen amb joguines noves cada vegada que es referia als músics que l'acompanyaven. Entussiasme, el de qui mira sempre endavant i no té por dels canvis. I una reinvenció que podria ser només el principi de quelcom encara més gran. I per grans, Anímic. Foscor, atmosferes denses, ritmes penetrants, passatges slowcore i explosions protometàl·liques. Els elefants d'Aníbal avançant, guanyant terreny sense deixar res intacte. Esborrant qualsevol traça passada i dibuixant un present tan inquietant com les corxeres en to menor de "Horse's Mane". La descàrrega elèctrica amb què van culminar "Blue Eyed Tree" va ser de les que marquen època.

José Juan González (Espaldamaceta).

Anímic.