Xavier Sabater (1953-2014)

XAVIER SABATER

(1953-2014)

Xavier Sabater era un poeta. Vull dir un poeta dels de debò. Dels que no s'ensenyen a l'escola. Dels que no reben medalles ni distincions oficials. Dels que fan de la paraula instrument i no moneda de canvi. Dels que prefereixen sobreviure a la trinxera que a la sala d'espera del mecenatge amb carnet polític. Dels que no entenen d'IVA ni de subvencions, sinó de sacrifici i de vocació. Dels que sense fer soroll mediàtic remouen consciències i agiten essències. Dels que no conceben la cultura com un mercat ni el seu art com una mercaderia, sinó la primera com un bé de primeríssima necessitat i el segon com una manera de viure. L'única manera possible de viure.

Ahir va deixar de respirar. I Barcelona, aquesta Barcelona que cada dia és menys ciutat i més marca -com les Saba, Sanyo i Casio que titulaven una de les obres definitives de Sabater-, ha perdut un referent. L'outsider que a base de fets va donar més sentit al terme underground que tots aquells que es passen mitja vida pronunciant-lo. El polipoeta. L'agitador social. L'activista cultural. I l'home que un dia vaig conèixer al lloc on millor es coneixen les persones, la barra d'un bar. El Macondo, refugi ja inexistent d'artistes, bohemis, hipsters amb més neurones que pèls a la barba i altres criatures de la nit. Allà vam compartir escenari per primera vegada. Mesos després repetiríem a la PAPA. Dues ocasions que mai oblidaré. Va ser molt més que un honor. Va ser un plaer. Siguis on siguis, gràcies.