El llegat dels Small Faces

Mojo dedica la portada del seu número de març als Small Faces, de qui també distribueix el recopilatori de rareses "Live. Rare. Unreleased" –el motiu de tot plegat, l'enèsima reedició d'"Ogdens' Nut Gone Flake"–. Sobre el terreny, poca cosa que no haguem escoltat abans, però sempre és un gustàs tornar a punxar "All or Nothing" o "Here Come the Nice" com si ho fessis per primer cop.

Els Small Faces han esdevingut una de les bandes més o menys recurrents a les primeres planes d'aquests dos tòtems de la premsa melòmana anglòfona que són Mojo i Uncut –aquesta última va fer la mateixa operació el maig de l'any passat, destacant en portada el quartet londinenc i amanint la cosa amb un disc de rareses-.

Parlem d'un conjunt que amb prou feines va durar quatre anys –de 1965 al 31 de desembre de 1968; no compto la reunió en plena era punk, que era una altra cosa per molt que "Playmates" mereixi més crèdit del que se li sol donar–, durant els quals va conèixer les bondats i les misèries del negoci del disc, publicant tres àlbums i un grapat de senzills que són or en estat pur, si bé no tots van ser ben compresos al seu moment.

Els Small Faces no van tenir l'impacte d'uns Beatles ni la trajectòria d'uns Who o d'uns Stones –si bé la seva nissaga va plena de ramificacions igualment notables–. Però el seu llegat segueix ben viu a gairebé sis dècades del seu abrupte final i amb tres quarts de la formació clàssica criant malves. En temps de clics, de 'reels', de FOMO i de hashtags amb data de caducitat, és bo que revistes com Mojo reivindiquin els dies en què les coses es feien amb la vocació de perdurar.

The Small Faces - "Something Nice" (2025)

Es parla poc del directe dels Small Faces. Potser perquè, a diferència de contemporanis com The Who, els Stones o fins i tot els Beatles, el quartet de l'East End no havia disposat fins fa relativament poc d'un àlbum gravat en viu. "Live 1966", enregistrat el 9 de gener d'aquell any a Mouscron, Bèlgica, va sortir el 2021 a través de Nice Records, el segell de Kenney Jones –l'últim supervivent de la banda que completaven Steve Marriott, Ronnie Lane i Ian McLagan–.

El disc documenta tota la urgència i tota la solvència escènica que ja tenia el conjunt en els seus inicis. Inclou 14 pistes, sis de les quals recupera ara "Something Nice", un recopilatori de rareses dels londinencs que la revista Uncut distribueix amb la seva edició de maig, i que val la pena escoltar sencer. Inclou, entre d'altres, la pista instrumental d'una lectura inacabada –i fins ara inèdita– del "Red Balloon" de Tim Hardin, que justament pel seu caràcter incomplet esdevé deliciosament hipnòtica.

50 anys d'"A Nod Is As Good As a Wink... to a Blind Horse"

Una banda de bar amb totes les lletres, fins al punt que als seus concerts solia haver-hi una autèntica barra de bar a l'escenari perquè als components del grup no els faltés de res mentre ho donaven literalment tot. La cosa pot sonar estranya en uns temps en què certs ajuntaments fan signar als artistes que actuen als seus municipis una sèrie de clàusules en virtut de les quals han de renunciar a interpretar cap obra o composició que pugui incitar al consum d'alcohol, però cinc dècades enrere una banda com els Faces ho tenia tot per fer història tot celebrant les pulsions més essencials del més genuí rock'n'roll.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"A Nod Is As Good As a Wink... to a Blind Horse" (1971), el seu tercer àlbum i amb tota probabilitat el plàstic més rodó de tot el seu catàleg. Nou cançons on la corrosiva guitarra de Ronnie Wood dialogava amb la veu tot terreny de Rod Stewart sobre la base sempre sòlida que aportaven els exSmall Faces Ronnie Lane –qui també s'encarregava de la veu solista en tres cançons-, Ian McLagan i Kenney Jones. Un repertori ideal per fer vessar cervesa fresca sobre una pista de fusta o per degustar les bondats de l'alcohol de més alta graduació en un pub dels d'abans. Una festa de cap a peus en el millor sentit.

Producció de Glyn Johns, i un treball majúscul a tots els efectes que es va beneficiar en termes mercantils del sobtat èxit d'Stewart en solitari. En tot cas, una obra amb caràcter definitiu on no hi sobra ni hi falta de res. Parlem de l'àlbum d'aquella immortal "Stay with Me" que segueix entrant com un bon Jack Daniel's directe a la gola. De l'inici incontestable amb el blues monolític de "Judy's Farm", i del frenètic final amb aquell "That's All You Need" que deixa enrere tota possible comparació amb els Stones per anticipar-se ben bé dues dècades als Black Crowes. També del soul a contrallum de "Love Lives Here" i del crepuscular country rock de "Debris".

Cinc dècades d'un clàssic amb totes les lletres, ni més ni menys. I no se m'acut millor manera de celebrar-les que gaudir del moment amb un bon whiskey a la mà i el disc sencer sonant a tota castanya. És de justícia en un dia com avui.

Steve Marriott, recopilat per Mojo

Sempre és un plaer tornar a Steve Marriott, ja sigui amb Small Faces, amb Humble Pie o en solitari. La revista Mojo distribueix amb la seva edició d'abril "Afterglow: Rare! Live! Unreleased!", un suculent recopilatori de rareses d'una de les veus més reconeixibles i definitives del rock britànic dels 60, dels 70 i (que consti també) dels 80. De l'efervescència mod als musicals del West End londinenc on s'havia foguejat de ben petit encara amb el nom d'Stephen Marriott, passant per la conquesta del mercat nord-americà i el retorn a la proximitat dels pubs. Tal i com indica el títol, abunda el material obscur i sovint difícil de localitzar. Gravacions en directe, preses alternatives, sessions casolanes i, per descomptat, aquells inicis no sempre reivindicats en l'àmbit del teatre musical. També és recomanable l'article que la mateixa publicació dedica a repassar la convulsa biografia del genial vocalista.

Jimmy Winston (1945-2020)

JIMMY WINSTON

(1945-2020)

Abans d'Ian McLagan hi va haver Jimmy Winston. La seva sortida dels Small Faces va ser tan ràpida com precipitada, i segons les males llengües podria recordar la forma com els Beatles s'havien desfet de Pete Best. Sigui com sigui va tenir temps d'enregistrar, entre d'altres, un dels grans singles de debut del seu temps, "Whatcha Gonna Do About It" (1965). Posteriorment es va dedicar a fer d'actor, actuant entre d'altres al musical "Hair" (1968) i a la pel·lícula "Day of the Daleks" (1972) de la nissaga Doctor Who. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys.

P.P. Arnold - "The New Adventures of... P.P. Arnold" (2019)

La trajectòria de P.P. Arnold donaria per una d'aquelles biografies que atrapen el lector de principi a fi -ja no diguem per un d'aquests biopics melòmans que tant semblen portar-se darrerament-. Natural de Los Angeles, va trobar en la música la forma de fugir d'un convuls entorn familiar, va sortir de gira com a corista a la banda d'Ike & Tina Turner i va abandonar la formació a Londres després que Mick Jagger la situés al radar d'Andrew Loog Oldham, qui la va fitxar per al seu segell Immediate.

A partir d'aquí va enregistrar un parell de singles -"The First Cut Is The Deepest" (1967) i "Angel of the Morning" (1968)- que van posar la parròquia mod als seus peus, i va publicar dos àlbums -"The First Lady of Immediate" (1967) i "Kafunta" (1968)- que començaven a perfilar una carrera de llarga durada. Però després va desaparèixer del mapa, Immediate va arxivar el que havia d'haver estat el seu tercer lp i ella no va tornar a donar senyals de vida fins al cap de molts anys.

Un primer contacte amb Steve Cradock (Ocean Colour Scene, Paul Weller) va estar a punt de motivar un retorn per la porta gran durant els 90, però els compromisos d'ell i el fitxatge d'ella per la banda de Roger Waters van frustrar una col·laboració que finalment s'ha acabat materialitzant amb aquest "The New Adventures of... P.P. Arnold" (2019). Una quinzena de talls amb Cradock a la producció, que rematen la feina iniciada ara fa dues dècades i on Arnold segueix presumint d'una veu càlida, poderosa i aparentment immune al pas del temps. Un exercici de soul de perfil clàssic i atemporal, per tòpic que pugui sonar avui aquest últim concepte. Ara sí, la Reina dels Mods ha tornat.

Quan Steve Marriott va abandonar els Small Faces

Small Faces.

Amb prou feina havia passat mig any de l'edició del magistral "Ogdens' Nut Gone Flake" (1968) quan la primera encarnació dels Small Faces va tocar fons i va observar com el seu final arribava de forma precipitada. Va ser tal dia com avui de fa 50 anys, durant un concert emmarcat en la celebració de la Nit de Cap d'Any, quan Steve Marriott, cansat de la seva imatge d'ídol juvenil, va baixar de l'escenari cridant literalment "Ho deixo!". A partir d'aquí vindrien els camins per separat, els anys dels Faces i Humble Pie, i una breu reunió del quartet londinenc a finals de la dècada dels 70 per a editar dos discos que s'entenen molt millor en l'actualitat que en plena era punk. Però el veritable final de la banda es va produir aquell 31 de desembre de 1968 en què Marriott va perdre els nervis.

Mig segle d'"Ogdens' Nut Gone Flake"

Quan els Small Faces van debutar a Immediate l'any 1967 amb el seu segon disc de títol homònim, van oferir també les primeres pistes sobre un procés evolutiu que sintonitzava amb els últims moviments de contemporanis com The Who, The Kinks o els mateixos Beatles. Un acostament a les formes més elèctriques del rock així com a la vessant més colorista del pop i la psicodèlia, que s'acabaria de materialitzar tal dia com avui de fa 50 anys amb l'edició d'"Ogdens' Nut Gone Flake" (1968), el treball més ambiciós de tots els que havien lliurat fins aleshores Steve Marriott i companyia i també un dels plàstics més influents del seu temps. Presentat inicialment en una caixa metàl·lica de forma rodona que imitava les llaunes de tabac -el títol del disc era un joc de paraules amb la marca Ogden's Nut-brown Flake-, la primera cara de l'àlbum constava de sis temes independents entre ells mentre la cara b contenia sis pistes que conformaven una obra conceptual, un conte narrat pel còmic Stanley Unwin. Entre els moments més destacats del plàstic s'hi trobaven l'atac psicodèlic de la peça titular, el rock musculós d'"Afterglow of Your Love" i "Song of a Baker", i sobretot la celebració pop del single "Lazy Sunday Afternoon". Editat setmanes abans de la sortida de l'àlbum malgrat l'oposició de la pròpia banda, aquest últim va acabar esdevenint un dels temes més emblemàtics dels Small Faces. I l'exagerat accent cockney amb què cantava Marriott va exercir una forta influència en vocalistes com John Lydon.

Ian McLagan (1945-2014)

IAN McLAGAN

(1945-2014)

Se'n pot anar amb el cap ben alt. Una trajectòria estratosfèrica (Small Faces, Faces, Billy Bragg...) i una collita recent a reivindicar. El seu darrer treball, "United States" (2014), és una digna mostra d'un altre talent que s'ha apagat per sempre. Queden els discos, i avui toca acompanyar-los amb whiskey. Que sigui a la seva salut.

"I'm Not Sayin'"

El compacte es titula "Small Faces & Friends", el va editar la revista Mojo -es distribuïa amb l'edició de març- i recopila material prou interessant. Un parell de gravacions obscures dels propis Small Faces, alguna mirada al seu arbre genealògic i una colla de nuggets signats per contemporanis de Ronnie Lane, Steve Marriott i companyia. Ahir el vaig estar escoltant i em va cridar especialment l'atenció Nico versionant un tema de Gordon Lightfoot. "I'm Not Sayin'" resulta ser la cara a del primer single de la cantant, model i actriu alemanya. Publicada el 1965, dos anys abans de "Chelsea Girl" i de la seva cèlebre col·laboració amb la Velvet Underground, la gravació sona bàsica i més pròxima al que feia aleshores una Marianne Faithfull que a res del que la propia Nico enregistraria en el futur. Això sí, la veu i aquella personalitat a prova de pedres ja treien el cap. I de quina manera.

On és el risc?

La revista britànica Mojo dedica tretze pàgines de la seva edició de març a analitzar l'ascens i caiguda dels Small Faces. Estrelles de la Swinging London i creadors d'un dels repertoris més envejables de la segona meitat dels 60, un dels moments clau de la seva curta però intensa trajectòria va tenir lloc quan van canviar de mànager. De trobar-se a mans del temut Don Arden, van passar a les d'un Andrew Loog Oldham que també representava aleshores als Rolling Stones. Mark Paytress, autor de l'article publicat per Mojo, destaca com poc abans de produir-se aquest canvi apareixien ambdós mànagers en un documental de la BBC. Arden explicava com treure el màxim profit d'un grup de música. Seguidament, Oldham mostrava a càmera una capsa plena d'haixix. En altres paraules, l'un i l'altre venien de mons totalment diferents. El primer representava un passat gris on només comptaven les xifres i on estaven proscrits, per tant, conceptes com el risc o l'evolució. Oldham, en canvi, representava un colorista present de tonalitats pop i, sobretot, el futur. Un futur, destaca Paytress, que girava al voltant de "la creativitat de l'artista".

En efecte, durant els 60 la indústria canviava i ho feia a millor. Xifres al marge, es donava sortida a la creativitat i al risc, i s'apostava per la gent que deia coses noves en comptes de cercar únicament el benefici ràpid. Per això el mainstream dels anys 60, 70, 80 i part dels 90 es troba farcit d'artistes singulars i discursos novedosos: dels Beatles a Radiohead, passant pels Who, Jimi Hendrix, Pink Floyd, Roxy Music, els Sex Pistols, New Order, els Smiths o els propis Stones i Small Faces. Però després arribaria una involució. Del color que representava Oldham, la indústria ha tornat al blanc i negre d'Arden. Només cal observar com el lloc ocupat dècades enrere per qualsevol dels grups citats anteriorment es troba, actualment i salvant comptadíssimes excepcions, a mans de propostes tan previsibles i conservadores a nivell creatiu com les d'uns Killers o uns Coldplay. Fins i tot grups que als seus inicis presumien de personalitat pròpia, com uns Kings Of Leon, uns Franz Ferdinand, uns Strokes o uns Black Keys, han degenerat en fórmules gairebé matemàtiques una vegada transformats en carn d'estadis, pavellons i festivals. Fórmules que han expulsat factors com el risc o la vocació renovadora en favor de discursos plans i tan acrítics com les masses que premen "m'agrada" a les xarxes socials.