Hey Boy Hey Girl

Chemical Brothers.

"Hey Boy Hey Girl" trencant la pista i tres noies ballant com si s'acabés el món. L'escena va tenir lloc la nit passada a la NAUB1, amb un servidor als plats i Chemical Brothers sonant pels altaveus. Fins aquí, res que cridi l'atenció. Però és que no parlem de tres adolescents. Parlem de tres dones que, com jo mateix, sobrepassen la trentena -amb una d'elles havia arribat a compartir aula a l'institut-. Tres assistents al concert celebrat immediatament abans de la meva sessió, una de les quals portava un cotxet on òbviament hi dormia un nadó. Quan les seves acompanyants van començar a ballar, ella no va dubtar a separar-se del cotxet -sense perdre'l de vista- i a deixar-se portar tal i com ho devia fer el 1999. L'escena, els ho prometo, em va alegrar la nit -i no pas per les vistes, sinó perquè la reacció d'aquelles tres noies és el millor feedback que pot rebre un quan està punxant-. I em va recordar que, per als que vam créixer durant els 90, Chemical Brothers, Nirvana i el Britpop són actualment el mateix que els Beatles, Dúo Dinámico i els pantalons de campana per als nostres pares. Referents d'uns dies en què ballàvem sense preocupar-nos de res que es trobés més enllà del nostre abast més immediat.

Els 90. Ara en vivim un revival, diuen, però jo l'únic que observo són joves criats a cop de Facebook i teleescombraria, jugant a imitar el look de Kurt Cobain o dels protagonistes de Melrose Place, sempre en funció dels gustos de cadascú. No senyors, els 90 van ser una altra cosa. D'entrada, la gent vivia al carrer, les sales de concerts estaven plenes (com a mínim, més que ara) i els cinemes tenien un públic que entenia el valor de visionar un film en pantalla gran. I tot això, perquè els temps de tancar-se a casa davant d'una pantalla de plasma quedaven encara molt lluny. Perquè el món era menys segur i més desordenat, però qualsevol podia gaudir del seu dret a passar-s'ho bé sense rebre una multa per haver cantat una rumba sota el pis d'un burgès de classe mitjana. I perquè ser alternatiu significava exactament això i no gastar-se una fortuna en roba i entrades VIP per als esdeveniments més cool de la temporada. Perquè vivíem, en definitiva, en una societat real i no en una façana de societat.

I això em torna a Chemical Brothers. Protagonistes d'excepció d'una dècada durant la qual l'electrònica ballable (allò que s'anomenaria EDM) va assolir la seva majoria d'edat. Banda sonora per a una generació, la meva, que va arribar massa tard a l'acid house però va ser a temps de conèixer la cultura rave en la seva plenitud. Abans que el món es tornés segur i ordenat, i el que aleshores era un moviment hedonista i contracultural esdevingués escapisme gratuït, institucionalitzat i amb dret d'admissió reservat -penso, per posar un únic exemple, en el Sónar de Nit i les seves raves controlades i amb segell municipal-. "La reformulación de la cultura rave se ha construido a base de mash-ups de ritmos insustanciales para una generación con carencias latentes de atención", escriu Jaime Casas al resum de l'any 2014 inclòs a l'especial del 30è aniversari de Rockdelux. "Sonidos de baile sin relato posicionados como el negocio más lucrativo de la música global. Es preocupante, como mínimo". I tant, que és preocupant. Tan preocupant com observar que exactament el mateix ha passat en el camp d'un rock ja totalment reduït a passarel·la per a rostres bonics amb estudiats posats d'enfant terrible.