Hard to Explain

La samarreta dels Strokes.

Quan finalment la vaig tenir a les mans, va ser com obtenir un trofeu. Parlo de la meva samarreta dels Strokes. Ara se'n veuen moltes, però quan jo me la vaig comprar costaven de trobar. Va ser ja fa uns quants anys a Hollywood Boulevard i després de buscar-la literalment arreu de Los Angeles. Finalment la vaig localitzar en una botiga situada al costat d'un strip club en ple cor de Hollywood, i enmig d'un immens oceà de samarretes de tota mena: grups de música, pel·lícules, marques de licors i, fins i tot, simbologia neonazi -mai oblidaré la indignació del moment ni la cara de circumstàncies dels venedors, que irònicament eren paquistanesos, quan els vaig preguntar per què nassos venien allò-. I en un racó, el logotip dels Strokes sobre un fons negre. Fixin-se si costava de trobar, que tan sols la tenien en talla XXL. Vaja, que m'anava enorme i la vaig haver de portar a una modista abans de poder-me-la posar. I sí, sé què estan pensant molts de vostès. Que internet m'hauria estalviat moltes molèsties. Però també m'hauria privat d'una colla d'entranyables records i d'una vinculació, la que tinc amb aquella samarreta, que és francament difícil d'explicar.

El fet d'haver-me passejat de dalt a baix de Los Angeles a la recerca d'una samarreta dels Strokes il·lustra fins a quin punt aquell grup va ser important per mi en un moment molt concret de la meva vida. Per mi i per molta gent que a principis del segle XXI encara es negava a creure's allò del final de la Història. Perquè sense inventar-se la sopa d'all, aquells primers dos discos -"Is This It" (2001) i "Room on Fire" (2003)- havien proclamat als quatre vents que encara es podien dir moltes coses a partir dels ingredients més bàsics del rock'n'roll -en el cas que ens ocupa, unes gotes de Velvet, Ramones, Television i Talking Heads escampades sobre una cruixent base melòdica-. Després vindria "First Impressions of Earth" (2006), un canvi de sentit que bona part del seu públic va entendre com un entrebanc. I si bé és cert que a mi em va entusiasmar al seu moment, també ho és que porto anys sense escoltar-lo i no el trobo a faltar en absolut -els dos anteriors encara els punxo sovint-. De tot el que vindria a continuació prefereixo no parlar-ne. Una banda fracturada pels egos, una profunda sequera creativa i discos absolutament prescindibles. L'últim ni tan sols s'han molestat a presentar-lo en directe més enllà d'esporàdiques actuacions en festivals.

Julian Casablancas + The Voidz.

I amb aquestes, el Primavera Sound ha anunciat la presència dels Strokes a la seva edició 2015. I jo me n'alegro, però a la vegada tinc els meus dubtes. Me n'alegro perquè, malgrat tot el que acabo d'explicar, el directe de la banda novaiorquesa és una de les meves grans assignatures pendents -al seu moment me'ls vaig perdre, no pas perquè no vinguessin sinó perquè quan ho van fer no hi vaig poder anar-. I tinc els meus dubtes perquè els dies de "Hard to Explain" i "12:51" ja queden molt lluny. I perquè ara mateix em sembla molt més interessant el nou projecte solista de Julian Casablancas, uns Voidz amb els quals acaba de lliurar "Tyranny" (2014). Un àlbum que no perdurarà en el temps com els dos primers de la banda mare, però que en recupera bona part de l'esperit i de passada mostra al vocalista molt més inspirat que en el decebedor "Phrazes for the Young" (2009). Potser els Voidz també aterraran al Primavera com a part del mateix paquet i en un escenari de dimensions més reduïdes? Creuem els dits.