Million Dollar Baby

Mira que l'he vist vegades. I que ho puc tornar a fer quan vulgui perquè la tinc en dvd -a sobre repetida, no em preguntin per què-. Però tot i això ahir em vaig quedar enganxat al televisor fins a altes hores de la nit. Perquè un canal de televisió dedicat exclusivament a programar cinema la va passar per enèssima vegada. I jo, que només volia veure-la una estona abans d'anar a dormir, me la vaig tornar a empassar sencera. Fins i tot aquella tercera part que tant em costa visionar. Aquella davallada tan extrema com inevitable on es donen cita el millor i el pitjor de la condició humana. Aquella caiguda en picat als inferns des del més elevat dels cims. I aquells tres personatges. Eastwood, Freeman i Swank. Tres personalitats, tres realitats, tres móns gairebé paral·lels que, no obstant, acaben encaixant com les peces d'un trencaclosques. I que un cop has conegut t'acaben acompanyant durant la resta dels teus dies. "Million Dollar Baby" (2004). Possiblement el retrat més cru de la boxa que mai s'hagi fet des del cel·luloide. Perquè l'èpica, els cops i les caigudes hi són a l'ordre del dia, sí, però hi són tan a dins com a fora del ring. Ahir me la vaig tornar a empassar sencera, i avui podria tornar-ho a fer sense cap mena de problema. I tornaria a fer-me creus que aquest monument al setè art ja tingui deu anys. I tornaria a preguntar-me què farem el dia que no hi sigui Eastwood.