No hi ha ningú més com Dylan

BOB DYLAN
Festival Guitar BCN 2023
Gran Teatre del Liceu, Barcelona

23 de juny de 2023

He assistit al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan en dues ocasions però amb nou mesos de diferència. La primera va ser el setembre passat a l'Scandinavium de Göteborg, la segona ahir a la nit al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. El repertori ha estat gairebé el mateix en totes dues dates –tot i que amb variacions que no són gens anecdòtiques-, però els concerts han estat totalment diferents –i l'experiència, en tots dos casos, apoteòsica-.

Si el cançoner de Dylan s'ha caracteritzat durant sis dècades per la mutació constant a l'hora de portar-lo a l'escenari, bona part de les peces de "Rough and Rowdy Ways" (2020) ja no tenen res a veure amb les versions que el seu autor en va fer la nit passada al Liceu, que per moments van esdevenir irreconeixibles. "I Contain Multitudes" va semblar un outtake de "Time Out of Mind" (1997). "False Prophet" va retenir tot el llegat del blues elèctric més genuí però va prescindir del riff de Billy "The Kid" Emerson.

Més sorprenent encara va resultar "My Own Version of You", accelerada amb un tempo blues rock evocador dels dies de "Love and Theft" (2001) o "Modern Times" (2006) –per cert, soc jo o la coda instrumental d'aquesta cançó era el "Wade in the Water" de Ramsey Lewis?-. I després hi va haver "Key West", que va transformar el plàcid onatge de la versió original en una crepuscular balada 50s.

VARIACIONS
Menció a part van valer les variacions al repertori. No va caure "That Old Black Magic", l'estàndard del Great American Songbook, però a canvi vam guanyar fins a dues cançons –si normalment en fa un total de 17, ahir en va fer 18, una alteració del guió que només s'havia produït en una ocasió durant l'últim any, l'octubre passat a Nottingham amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis-.

La primera va ser "Tweedle Dee & Tweedle Dum", rescat de "Love and Theft" que ja havia caigut en un parell de concerts del present tram europeu de la gira. La segona va ser "Stella Blue", un original de Grateful Dead que Dylan i la seva banda van fer com si fossin els Beatles a la cara b d'"Abbey Road" (1969). Ignoro si mai abans l'havia versionat, però el concert d'ahir va suposar el seu debut a la present gira. I va passar a Barcelona.

EN CLAU DE PRESENT

Al marge de tot això, el més destacable del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour segueix essent la determinació de Dylan, amb 82 primaveres a l'esquena, a l'hora de defensar el present creatiu més sòlid que ha tingut des de "Time Out of Mind" (com a mínim), centrant bona part del repertori en la seva obra més recent –cosa que no havia fet des de "Saved" (1980)- i obviant clàssics que la gran majoria mataria per poder reclamar com a propis –i sense els quals no s'entendria la història de la música tal com l'hem conegut, val a dir-.

A títol personal, també em va encantar aquell "Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine)" sorprenentment reconeixible pels estàndards dylanians. Fins i tot em vaig atrevir a cantar-ne la tornada des de la meva butaca. Però aleshores Dylan la va aturar en sec i va deixar anar "and I go mine" pràcticament al principi de la següent estrofa. Mestre del desconcert, als seus 82 anys segueix venint-nos a recordar que la missió d'un artista és dignificar el seu art i no pas donar-li al públic allò que el públic vol. No hi ha hagut, no hi ha i no hi haurà mai més ningú com ell.

Redd Holt (1932-2023)

REDD HOLT

(1932-2023)

A Isaac "Redd" Holt li devem, entre d'altres, el batec de les lectures instrumentals de "The In Crowd" (Dobie Gray) i l'espiritual "Wade in the Water" que el Ramsey Lewis Trio pràcticament va transformar en estàndards del jazz durant la dècada dels 60. Va ser el bateria de la formació des dels seus inicis el 1956 i fins ben entrada la dècada dels 80. Paral·lelament, va impulsar el combo de jazz i soul instrumental Young-Holt Unlimited amb el contrabaixista Eldee Young, el tercer component del trio de Lewis. Holt ha mort a l'edat de 91 anys –quan encara no fa ni un any del traspàs del pianista-.

Fred White (1955-2023)

FRED WHITE
(1955-2023)

Ha mort Fred White, bateria d'Earth, Wind & Fire entre 1974 i 1984 –l'etapa més exitosa del grup de Chicago, que va facturar aleshores perles com "September", "Let's Groove" o "Boogie Wonderland"-, i germà de Maurice i Verdine White –cantant i baixista fundadors de la banda, respectivament-. Abans havia treballat com a músic de sessió amb Little Feat, Donny Hathaway i Howdy Moon, entre d'altres, i en anys posteriors va tocar amb The Emotions i el recentment traspassat Ramsey Lewis. Mesos enrere ens deixava Andrew Woodfolk, saxofonista original d'Earth, Wind & Fire. I ara fa prop d'un any ho feia Jon Lind, fundador dels citats Howdy Moon –també vinculat a l'òrbita de Little Feat- i autor de peces enregistrades pels mateixos Earth, Wind & Fire.

Última temporada de 'Guitarra, baix i bateria'

Trau.

Aquesta setmana ha començat una nova temporada de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci. Una dotzena temporada que també serà l'última, segons ha anunciat en antena el mateix Ricky Gil. Siguin quins siguin els seus projectes futurs en matèria radiofònica, ara queden per davant nou mesos durant els quals podrem seguir gaudint de seleccions musicals tan eclèctiques i sucoses com la d'aquest programa número 312, amb els Undertones, George Thorogood, Michael Kiwanuka, Trau i Ramsey Lewis, entre d'altres. Disponible en podcast.

Ramsey Lewis (1935-2022)

RAMSEY LEWIS
(1935-2022)

L'agost de 1962, pocs mesos després que Ray Charles trenqués tota mena de barreres, esquemes i convencions amb el capital "Modern Sounds in Country and Western Music" –l'aproximació aleshores inversemblant del soul afroamericà i el country a priori adreçat a la població blanca dels Estats Units-, Ramsey Lewis va fer des del seu propi terreny un exercici molt similar i igualment essencial per entendre l'evolució de la música popular nord-americana durant la dècada dels 60. El maridatge del country amb accent de Nashville i el jazz més sofisticat, que va donar com a fruit el mai prou reivindicat "Country Meets the Blues".

Pianista de pianistes, figura clau d'allò que a finals dels 50 es va anomenar modern jazz, Lewis era un músic versàtil com pocs. Al llarg d'una trajectòria que va abastar gairebé set dècades, va jugar amb registres que anaven del pop al soul passant per la música llatina, sempre des d'una òptica jazzística i amb la sofisticació per bandera. Com a mostres, les seves canòniques lectures de clàssics com "The In Crowd" (Dobie Gray) o l'espiritual "Wade in the Water". Tota la seva producció a les disqueres Argo i Cadet –segells subsidiaris de Chess- és recomanable. El que va venir després tampoc té desperdici. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys, sens dubte un dels més grans.

Jon Lind (1948-2022)

JON LIND
(1948-2022)

Ha mort Jon Lind, guitarrista d'aquell combo de folk rock assolellat i essencialment californià que va ser Howdy Moon, amb una jove Valerie Carter a les tasques vocals. Per al seu únic àlbum, publicat el 1974 amb títol homònim, van comptar amb Little Feat com a banda de suport –el mateix Lowell George es va fer càrrec de la producció- i amb músics de sessió com Van Dyke Parks-. Prèviament, Lind havia militat a la igualment reivindicable Fifth Avenue Band. Tot i això, va destacar sobretot com a compositor per a tercers, amb un catàleg que inclou peces enregistrades per Ramsey Lewis, Earth, Wind & Fire, els Temptations, Madonna o Cheap Trick, entre d'altres.

Tapes, cames, jazz, actors i whisky canadenc

Buddy Rich.

La seqüència va tenir el seu què. Sopar familiar, nit de dimecres i un cèntric restaurant d'un poble de la costa. Un d'aquells pobles petits que durant els darrers trenta o quaranta anys han vist decaure el seu entorn a cop de parcs aquàtics, camps de golf, urbanitzacions per a butxaques grosses i similars, però que conserven intacte tot l'encant dels seus respectius centres històrics. Inclosos aquells carrers urbanitzats a partir d'un curs fluvial, aquells que ens semblen molt bonics quan fa bon temps però no ens ho semblen tant quan comença a ploure. Ahir feia bo, i a la terrassa del restaurant s'hi feien cerveses tot petant la xerrada. A dins s'hi sopava a base de tapes. Parlo, és clar, de tapes de les bones. De les que no embruten els dits i presenten el grau just de sofisticació -vaja, que el xef s'hi ha trencat una mica les banyes sense voler inventar-se la sopa d'all-.

Sofisticació. Un dels trets que sens dubte defineixen tant el propi restaurant com el personal que hi treballa. No parlo de sofisticació tal i com s'entén en aquelles cocteleries de l'Eixample on es requereix haver cursat un màster abans de demanar un gintònic. Parlo simplement de bon gust. D'haver pensat, al moment d'obrir un local, en aspectes com el disseny, l'interiorisme o la música de fons -i d'haver-los encarregat a professionals dels respectius àmbits, que per això hi són-. Quan hi vam arribar només hi havia dues taules ocupades. En una hi sopava un matrimoni amb dos fills, el més gran dels quals no devia tenir més de cinc o sis anys. A l'altra taula, la més gran de totes, una colla de joves allargava l'after work amb cares d'avorriment pròpies dels dies sense futbol a la tele. La taula del nostre costat era buida. I amb aquestes, mentre sonava de fons una melodia-folk-pop-pròpia-d'un-anunci-d'estrella-Damm-però-sense-copiar-malament-a-Manel, van començar a arribar les tapes.

Els calamars a l'andalusa estaven deliciosos, però el millor eren les croquetes de bolets -una obra mestra, els ho prometo-. I mentre anaven desapareixent els daus de foie-gras-amb-no-sé-què, el matrimoni i els fills van abandonar la sala, que l'endemà -és a dir aquest matí- tocava tornar-hi. La taula gran, en canvi, anava acomodant nous inquilins, entre ells una noia de cames espectaculars que francament convidava a oblidar les croquetes i els calamars i a pensar en una altra mena de menjar. El cas és que mentre mirava les cames de la noia -una altra obra mestra, els ho prometo-, una parella va ocupar la taula buida que hi havia al nostre costat. No hi vaig parar atenció fins que les cames -i la noia que portaven al damunt- es van asseure. Aleshores em vaig fixar en la parella i em vaig adonar que ell era un conegut actor amb qui mai he tingut el plaer de mantenir cap conversa però sempre m'ha semblat molt simpàtic. Aleshores va passar el cambrer i li vam demanar més croquetes. Teníem gana.

Ara sonava de fons un tema d'electropop que vaig ser incapaç d'identificar. L'actor i la seva parella van començar amb un parell de cerveses, una per barba. A la taula gran, la noia de les cames espectaculars es va aixecar per anar al servei. Vaja, que en qüestió de cinc minuts vam tenir desfilada per partida doble -i una visió global de tot plegat, és clar-. És el que tenen els bitllets d'anada i tornada: marxes de cara i tornes d'esquena -vostès ja m'entenen-. I amb aquestes va arribar la segona ració de croquetes. Delicioses, i tant que sí. L'actor i la seva parella es prenien una altra cervesa i picaven d'una tapa, i a nosaltres ens servien les postres. De cop i volta es va produir un gran terrabastall a la taula gran. Com si s'haguessin posat d'acord -de fet, s'hi havien posat-, tots els comensals es van aixecar i van començar a abandonar la sala. Sí, la noia amb unes cames més llargues que la pròpia taula també. Un últim passeig i cap a casa. Definitivament, estava més bona que el meu gelat de vainilla. Paraula.

I de cop i volta es van fer les onze. El menjador s'havia buidat, tan sols quedàvem nosaltres, l'actor i la seva parella. L'electropop i l'indie folk deixaven pas al jazz amb la mateixa naturalitat amb què el meu gelat de vainilla deixava pas a un Canadian Club amb Coca-Cola -insisteixo, Coca-Cola; l'original, la que no fa mal a l'estómac ni al paladar-. Deliciós, no cal dir-ho. I com sonava el jazz. I quina selecció. Georgie Fame, Ramsey Lewis i Buddy Rich. I el Canadian Club amb Coca-Cola, que bé que entrava. Arribat aquest punt vaig escoltar, sense voler, la conversa entre l'actor i la seva parella. Parlaven de jazz. I el vivien. I com el vivien. I ell en sabia (molt). I ella l'escoltava, i quan ell callava un moment ella taral·lejava la línia melòdica. I ell movia les mans, provant de seguir els moviments de Rich a la bateria.

I així fins que es van aixecar, ens van dir bona nit i van marxar. Nosaltres vam fer el mateix un cop finalitzat el meu Canadian amb cola. El cambrer que ens va acomiadar es disculpava per la lentitud del servei i jo el felicitava per la selecció musical. Francament, les disculpes no calien, de vegades els esdeveniments han de seguir el seu curs i el seu ritme. Les felicitacions, en canvi, sí que calien. Ho he dit de bon principi. La seqüència va tenir el seu què. I és que acabar un sopar amb Buddy Rich de fons i un reconegut actor vibrant al ritme de la seva bateria, els ho prometo, no té preu.