Les cançons d'estiu d'Obama

Courtney Barnett, Janelle Monáe, Charles Mingus, els Beach Boys, Gary Clark Jr, Esperanza Spalding, Caetano Veloso, Corinne Bailey Rae, Fiona Apple, Billie Holiday, Miles Davis i War són alguns dels artistes que figuren a les dues playlists -una per als dies i una altra per a les nits- on el president dels Estats Units, Barack Obama, selecciona les seves cançons preferides per aquest estiu. Tenint en compte que Obama ja havia presentat anteriorment playlists on figuraven noms com els de Bob Dylan, Wilco o l'espanyola Mala Rodríguez, un s'adona que hi ha països on la música desenvolupa un paper de pes en la societat i d'altres on es contempla com a ornament de festa major i poca cosa més. Un exemple d'aquests últims és el nostre, on un expresident de la Generalitat va respondre, mentre encara ocupava el càrrec, que no tenia temps per aquestes coses quan un periodista li va demanar per les seves cançons catalanes preferides -dit això, el misteri dels gustos musicals dels mandataris espanyols també és digne de menció-. I aquesta és l'altra: mentre aquí sembla que la cultura s'acabi on s'acaba el país, Obama no té cap mena de mania a l'hora gaudir d'artistes d'arreu del món de la mateixa manera que ho fa amb els nord-americans -ho certifica la playlist en qüestió-. Qüestió de gustos, i d'obertura de mires.

Obama amb Jimmy Fallon i The Roots

Casualitats de la vida, suposo. El mateix dia en què el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, era notícia a casa nostra per haver-se enfilat a un escenari a tocar la guitarra amb Sopa de Cabra, el seu homòleg nord-americà, Barack Obama, acabava de protagonitzar una aparició estel·lar al show televisiu de Jimmy Fallon, on havia cantat les notícies amb el propi Fallon i amb l'acompanyament de The Roots. Ignoro si la distància que separa Puigdemont d'Obama és la mateixa que separa Sopa de Cabra de The Roots, però si una cosa tinc clara és que tant l'un com l'altre tenen més empenta i sobretot molta més elegància que qui s'amaga darrere una pantalla de plasma a l'hora de donar explicacions. I parlant del rei de Roma, Mariano Rajoy treia pit dies enrere tot anunciant als quatre vents la imminent visita d'Obama a Espanya. Doncs bé, espero que el president espanyol aprofiti l'ocasió per a aprendre unes quantes lliçons. La primera, que com ha demostrat Obama és perfectament compatible el fet de governar amb el d'entretenir. La segona, que ni governar vol dir manar ni entretenir significa guanyar temps. I la tercera, que mentre Obama fa riure el personal amb una posada en escena dinàmica i cantant veritats com temples, ell porta cinc mesos avorrint el personal amb la mateixa posada en escena de sempre i pixant fora de test quan no tira pilotes fora.

Cover of the Rolling Stone

Dr. Hook & The Medicine Show cantaven l'any 1972 que volien aparèixer a la portada de Rolling Stone. Gairebé quatre dècades i mitja després, era un imponent Barack Obama qui ocupava la primera plana de la revista al més pur estil rock star -edició del passat 8 d'octubre-. Ho feia amb motiu d'una entrevista concedida a Jeff Goodell durant la recent visita del president dels Estats Units a Alaska, des d'on va refermar alguns dels pilars de la seva política mediambiental. No era la primera vegada que Obama apareixia a la portada de Rolling Stone i l'entrevista es va centrar aquest cop en afers vinculats amb el medi ambient, però el cert és que el president bé podria haver parlat de música si li hagués vingut de gust. De la seva relació amb icones nord-americanes com B.B. King o Bruce Springsteen, dels grups i solistes que li agrada escoltar -és coneguda la presència de Wilco, Jay-Z i Miles Davis a l'ipod presidencial- o del dia en què l'Orquesta Buena Vista Social Club -agrupació musical cubana beneïda pel règim castrista- va actuar a la Casa Blanca en una nova mostra de distensió entre Washington i L'Havana.

Continguts i portades al marge, el fet que Obama parli amb Rolling Stone il·lustra el pes de la premsa musical al món anglosaxó, on una capçalera d'aquestes característiques pot accedir a la màxima autoritat d'un país tal i com ho faria qualsevol mitjà generalista de trajectòria i solvència contrastades. També il·lustra, és clar, l'obertura de mires de la classe política -o una part important de la mateixa- en un entorn on el president parla de música amb una naturalitat impensable en bona part dels polítics de casa nostra. Prefereixo no recordar, per exemple, les declaracions de l'expresident Montilla al ser preguntat per les seves cançons preferides. Ni com el també expresident Pujol deixava anar frases de l'estil d'"A mi tot això ja m'ha passat" en el marc d'una visita protocol·lària a la desapareguda Fira del Disc de Col·leccionista de Barcelona. A nivell estatal, un desafortunat Pablo Iglesias menyspreava mesos enrere l'himne que tot un Joe Crepúsculo havia compost per a Podemos -evidenciant de passada que la nova política està feta de la mateixa pasta que la vella-. Les coreografies d'Iceta i Sáenz de Santamaría directament provoquen vergonya aliena. I de la guitarra que Margallo va regalar a John Kerry val més no parlar-ne.

Hi ha excepcions, és clar. Molt més que lloable va ser el paper d'Antonio Baños a les files de Los Carradine -a la qual cosa cal sumar un manifest a favor seu signat durant la passada campanya electoral per la plana major de l'indie autòcton-. També podem parlar d'Ada Colau o de David Fernàndez, tots dos entrevistats al seu moment per Rockdelux amb resultats d'allò més coherents. Fins i tot, si volen, ens podem referir als gustos indies de la Reina Letizia -i aquí la cosa ja comença a relliscar-. Però al capdavall les excepcions són justament això, excepcions -i no, l'entrada de Lluís Llach al Parlament no forma part d'aquest capítol: és un cas a part-. I francament, veure anys enrere Albert Rivera a les pàgines de la ja desapareguda edició espanyola de Rolling Stone va resultar tan estrambòtic com una hipotètica portada d'Enderrock encapçalada per Artur Mas. Diuen que els polítics, es trobin al govern o a l'oposició, no deixen de ser un mirall del conjunt de l'electorat -de la societat a la qual representen, vaja-. I en aquest sentit, la distància entre Obama o David Cameron -que es confessa fan de The Jam, malgrat no haver acabat d'entendre el missatge de cançons com "The Eton Rifles"- i polítics com els anteriorment citats separa també ciutats com Berlín, Londres o Nova York d'una Barcelona on la música en directe es troba cada dia més perseguida al seu hàbitat natural -els clubs- i relegada a un àmbit, el dels macrofestivals, on sembla que tot s'hi val però on no tot allò que brilla és or.