Les cases dels Airplane, Janis, els Dead i... Hendrix?

 Diuen que una casa no són res més que quatre parets, i que són les persones que l'habiten qui la fa esdevenir una llar. Hi ha tres cases al barri de Haight-Ashbury on es van escriure –o com a mínim compondre- alguns dels capítols essencials de la música de la dècada dels 60 del segle passat.

A Fulton Street, a tocar de Golden Gate Park, s'hi troba la casa de color blanc –semblant a un temple romà- on van viure els components de Jefferson Airplane. Al carrer Ashbury, prop de la cruïlla amb Haight, hi ha les cases on van viure Janis Joplin –de color de rosa– i els membres de Grateful Dead –de color negre-.

Més curiosa és la casa vermella de Haight Street amb un mural de Jimi Hendrix en un lateral, i una inscripció a la façana que la presenta com la "Red House" que titula una de les peces més conegudes del guitarrista. Una web oficial de turisme de la ciutat fins i tot destaca que el geni de Seattle va viure en aquest immoble.

En realitat, n'hi ha prou consultant qualsevol biografia autoritzada per saber que Hendrix mai va arribar a viure a San Francisco. Que fins i tot una oficina de turisme hagi donat per bona una suposició sense cap fonament, no deixa de ser un signe més d'aquests temps en què tothom sap de tot però ningú contrasta res.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

La casa de Jefferson Airplane

La casa de Grateful Dead

La casa de Janis Joplin

La suposada 'Red House' de Hendrix

Purple Haze

Un núvol de tempesta llunyà però imponent, mirant-se la posta de sol des d'un cel on el blau comença a adoptar les tonalitats púrpura de les últimes hores de llum del dia. Sona "Purple Haze" de la Jimi Hendrix Experience. "Excuse me while I kiss the sky", que cantava el geni de Seattle. El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, agost de 2023.

Sweet Charles Sherrell (1943-2023)

SWEET CHARLES SHERRELL
(1943-2023)

Diu la llegenda que Sweet Charles Sherrell va rebre les seves primeres lliçons de guitarra de la mà de Curtis Mayfield a canvi de rentar-li el cotxe. I que això va passar quan ja s'havia començat a buscar la vida tocant la bateria als clubs de Nashville –d'on era originari- amb uns joves Jimi Hendrix i Billy Cox. Més tard va aprendre pel seu compte a tocar el baix, l'instrument que esdevindria el seu ofici i amb el qual gairebé es va inventar el funk.

Primer va entrar a la banda d'acompanyament d'Aretha Franklin, i posteriorment als J.B.'s de James Brown, amb qui va gravar àlbums com "Say It Loud – I'm Black and I'm Proud" (1969), "It's a Mother" (1969) o "Ain't It Funky" (1970). Obres que expliquen la transició del soul amb accent del Sud de la dècada dels 60 cap al funk més greixós dels anys posteriors, i que certifiquen el seu autor com un dels grans catalitzadors d'aquesta mutació.

Que Sherrell hi toqués el baix –és a dir, fos part essencial de la base rítmica- ve a dir que va jugar un paper més que decisiu en l'evolució de la música d'arrel afroamericana en un moment clau –se'l considera pioner de diverses tècniques de baix pròpies del funk-. Va deixar la banda de Brown durant la dècada dels 80, i va treballar amb altres gegants com Al Green. També va gravar i actuar com a solista. Ha traspassat a l'edat de 80 anys.

Victor Brox (1941-2023)

VICTOR BROX
(1941-2023)

Teclista, guitarrista i cantant –també tocava diversos instruments de vent-. Admirat per la plana major del rock de finals dels 60 i principis dels 70, i reclamat per bona part de la mateixa tant a l'estudi com en directe. Però malgrat tot un d'aquells noms sovint obviats pel gran públic. Victor Brox es va donar a conèixer al capdavant de The Aynsley Dunbar Retaliation, el projecte paral·lel de blues rock amb segell britànic que va impulsar Aynsley Dunbar mentre encara era el bateria titular dels Bluesbreakers de John Mayall –el grup va compondre i gravar la versió original de "Warning", peça versionada per Black Sabbath al seu debut homònim de 1970-. També va ser la veu del sacerdot Caifàs a la banda sonora original de "Jesus Christ Superstar" (1970), va encapçalar el seu propi combo –Victor Brox Blues Train- i va tocar amb gegants com Dr. John, Jimi Hendrix, Graham Bond, Eric Clapton, Screaming Lord Sutch, Ian Gillan o el mateix Mayall. Hendrix va dir que era el seu cantant blanc de blues preferit. Ha mort a l'edat de 81 anys.

Jazz Magazine 753

Una portada que és poesia visual en estat pur, la que l'il·lustrador Fred Beltran ha dibuixat per l'edició d'octubre de la revista francesa Jazz Magazine, el número 753 d'aquesta veterana publicació amb set dècades de contrastada trajectòria. Miles Davis i Jimi Hendrix, l'un al costat de l'altre, amb motiu d'un sucós article on el periodista Yazid Manou repassa les múltiples connexions entre dos genis que es van influir mútuament però ningú sap del cert si mai van arribar a coincidir. La revista també inclou, entre d'altres, un homenatge al fotògraf Giuseppe Pino, un dels col·laboradors històrics de la capçalera, que va morir el mes passat.

Ted Nugent - "Detroit Muscle" (2022)

Pot arribar a ser certament difícil parlar de Ted Nugent a aquestes alçades. Sobretot si allò de què es vol parlar és de música. Ja pot un insistir en les bondats d'àlbums com "Cat Scratch Fever" (1977) o l'essencial directe "Double Live Gonzo!" (1978), que en un moment o altre sempre acabarà sortint el marc ideològic més que qüestionable que sol predicar el Motor City Madman en bona part de les seves manifestacions públiques. Com si una cosa anul·lés l'altra. Com si no fos possible –i molts cops necessari- separar l'obra de l'artista. Com si les seves sortides de to invalidessin treballs com els anteriorment citats.

"Detroit Muscle" (2022), el seu setzè àlbum d'estudi en solitari, no es troba ni molt menys a l'alçada de cap dels seus clàssics. Però segueix presentant a The Nuge en plena forma amb 73 anys a l'esquena. Onze rodanxes ben engreixades de hard rock amb accent de Michigan, on Uncle Ted trepitja amb ganes i mossega encara més fort. De la potentíssima peça titular al rock'n'roll desbocat de "Born in the Motor City", passant per aquest càntic d'estadi que bé podria haver estat "Come and Take It" en altres temps. Provocador com ell sol, tanca el plàstic amb una elèctrica lectura de l'himne nord-americà, que probablement acabaran aplaudint els mateixos que al seu dia van crucificar la de Jimi Hendrix.

Mig segle de "Never a Dull Moment"

De quan declarar-se fan de Rod Stewart podia ser la cosa més cool del món. De quan el londinenc sonava fresc com una rosa i destil·lava en cada obra aquelles essències que poden fer d'aquest món nostre un lloc més amable i fins i tot divertit. Oblidin-se dels concerts protocolaris davant d'auditoris VIP amb el pitjor que pot arribar a implicar aquest concepte, de les lectures descafeïnades dels estàndards del Great American Songbook, i dels titulars sobre pentinats i similars. Hi va haver un temps en què el britànic personificava el rock'n'roll amb tot el seu hedonisme, facturava clàssics cada cop que passava per l'estudi de gravació, i podia mirar de tu a tu a tots els Mick Jaggers que se li posessin al davant.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Never a Dull Moment" (1972, Mercury). El quart àlbum que Stewart va signar amb el seu nom, i el segon esglaó en l'ascens d'una carrera solista que havia alçat el vol un any abans amb el canònic "Every Picture Tells a Story" (1971). Un plàstic on tornaven a participar la totalitat dels Faces com a banda d'acompanyament –Ronnie Wood fins i tot és coautor de part del repertori amb el mateix Stewart-, i on el blues rock etítilic marca de la casa –"True Blue", "Italian Girls"- es maridava amb el folk rock gran reserva –"Lost Paraguayos", l'eterna "You Wear It Well"-. Tot plegat, amanit amb lectures tan ben triades com executades de títols aliens com "Angel" (Jimi Hendrix) o "Twistin' the Night Away" (Sam Cooke).

In From the Storm

Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, maig de 2022.

Quan la plana vallesana bé podria ser Texas. Els camps de conreu i una granja solitària sota els últims núvols d'una tempesta que s'allunya, il·luminats pels rajos de sol també finals d'una jornada que es va apagant. El paisatge posterior a la tempesta, i totes les metàfores que pot arribar a evocar. I Jimi Hendrix ressonant en algun lloc. "Well I just came back today / I just came back from the storm", cantava el geni de Seattle a "In From the Storm", peça inclosa al seu primer àlbum pòstum, "The Cry of Love" (1971), i posteriorment en incomptables obres de caràcter revisionista.

Cynthia Plaster Caster (1947-2022)

CYNTHIA PLASTER CASTER
(1947-2022)

La historiografia oficial –sovint escrita per homes blancs heterosexuals, un detall a tenir en compte- sol recordar Cynthia Plaster Caster com aquella groupie que es dedicava a fer motlles de guix dels membres erectes de reconegudes icones rockeres entre les dècades dels 60 i els 90. I és cert, Plaster Caster –de nom real Cynthia Albritton, i a qui Kiss van dedicar la simpàtica cançó "Plaster Caster"- va immortalitzar en motlles de guix les polles de Jimi Hendrix, Eric Burdon, Wayne Kramer, Aynsley Dunbar, Jello Biafra i Pete Shelley, entre d'altres –també els pits de Peaches, Suzi Gardner i Laetitia Sadier, entre d'altres dones-. I sí, també era una groupie. Però sobretot era una artista –sí, una artista-, en un moment en què l'art tendia a ser transgressor en el sentit més radical del terme i sense circumscriure's a la perspectiva sempre limitada d'un marc teòric.

Plaster Caster era un d'aquells personatges que anaven a la seva sense pensar mai en el 'què diran', i que avui difícilment tindrien cabuda en aquest món cada dia més quadriculat i estret de mires. Quan allò que enteníem per provocació ha degenerat en acudits televisius sense gràcia ni gust, quan acceptem com a artista transgressor qualsevol bocamoll cantant obvietats al ritme que li marca un telèfon mòbil subministrat pel mateix sistema contra el qual pretén carregar, i quan les pells són tan excessivament fines com ho han esdevingut a aquestes alçades, més d'un aspirant a enfant terrible podria entrar en xoc si es dignés a consultar la crònica pop de dècades enrere –la que es troba a les biblioteques, no pas la de Wikipedia- i descobrís les gestes de personatges com Cynthia Plaster Caster. Ens ha deixat a l'edat de 74 anys.

Guitar Shorty (1934-2022)

GUITAR SHORTY
(1934-2022)

Va ser un dels grans exponents del blues elèctric durant la segona meitat del segle passat, un dels guitarristes més solvents i alhora salvatges de la seva generació, influència cabdal en el desenvolupament de gèneres i corrents com el blues rock o fins i tot el rock dur. Guitar Shorty va néixer a Houston, Texas, però al llarg de la seva vida va viure i es va formar en estats com Florida, Louisiana o Washington. Va ser en aquest últim on es va casar amb la germanastra d'un jove Jimi Hendrix, a qui el mateix Shorty –de nom real David William Kearney- va introduir a l'efecte wah wah que el de Seattle tan bé va saber canalitzar. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys, amb un llegat enorme que inclou col·laboracions diverses i àlbums com "My Way or the Highway" (1991).

El desig de ser Hendrix

Julián García té 45 anys. Quan en tenia 43 se li va diagnosticar l'enfermetat de Parkinson d'inici prematur. Des d'aleshores s'ha dedicat a visibilitzar aquesta variant poc coneguda de la malaltia i a teixir xarxes de suport per a persones que la pateixen. Quan el vaig entrevistar mesos enrere em va explicar que part de la seva teràpia consisteix en tocar la guitarra. Quan em va dir, literalment, "Todavía me falta un buen rato para ser Eddie Van Halen", vaig saber que a més de ser una de les persones més valentes que he conegut mai, també era un dels meus. Un fet que refermo avui llegint el qüestionari que ha respost a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental. A la pregunta de qui li agradaria ser, ell respon que li agradaria ser Jimi Hendrix. Així, sense dubtar-ho. S'ha de ser gran.

Betty Davis (1945-2022)

BETTY DAVIS
(1945-2022)

Fa alguns anys solia rondar pels voltants de l'immoble on visc una gata de carrer, esquerpa i desconfiada com ella mateixa davant la presència d'humans, aquests éssers que podem arribar a ser qualsevol cosa menys allò que hauria de suggerir el nom de la nostra pròpia condició, quan interactuem amb altres espècies animals. No es deixava tocar, ni tan sols permetia que els bípedes ens hi acostéssim, i quan ho aconseguíem ens plantava cara tot ensenyant les seves dents esmolades amb un posat amenaçador que la feia fascinant. Era indomable. I durant un temps en què solia deixar-se veure sovint per la meva terrassa la vaig anomenar Betty, en honor d'una altra criatura de naturalesa absolutament indomable, la gran Betty Davis.

Explico tot això per il·lustrar fins a quin punt m'ha arribat a fascinar la figura de Davis. Una de les veus més autèntiques, salvatges, provocadores i atrevides del funk dels 70, també la signant de tres obres tan monumentals com "Betty Davis" (1973), "They Say I'm Different" (1974) i "Nasty Gal" (1975), produïdes per ella mateixa, autora també de totes les cançons, en un moment en què no era habitual que una dona s'encarregués d'aquestes tasques. Tres àlbums de funk greixós i altament lasciu, amb l'atòmica veu de Davis seduint i provocant el personal com rarament s'havia pogut escoltar aleshores. L'elevadíssima temperatura del seu repertori i de la seva actitud escènica li va comportar el boicot d'una indústria que encara no estava preparada per una bomba com aquella.

Carlos Santana va dir d'ella que era, com apuntàvem més amunt, indomable. I ni tan sols Miles Davis va ser capaç de seguir-li el ritme mentre van estar casats durant un any a finals dels 60 –per cert, va ser ella qui va introduir el genial trompetista a l'òrbita de Jimi Hendrix-. Retirada de la vida pública des de feia dècades al moment de la seva mort –va arribar a viure reclosa en un monestir al Japó-, va optar per mantenir-se lluny dels focus quan Philip Cox va estrenar el documental "Betty: They Say I'm Different" (2017). Ni tan sols quan al cap de dos anys va publicar la seva primera cançó en una eternitat, l'encara magnífica "A Little Bit Hot Tonight", es va decidir a sortir d'un anonimat on havia trobat aquella pau que mai li podria oferir el negoci del disc. La va gravar la seva amiga Danielle Maggio, amb resultats notables si bé un no pot evitar imaginar-se com hauria sonat amb la veu de la seva autora.

"M'agrada que ningú em reconegui quan vaig pel carrer o a comprar. M'agrada viure tranquil·lament, sense que ningú em molesti. Però potser estaria bé recordar que una vegada vaig fer bona música i això va fer somriure molta gent", havia declarat el 2018 en una raríssima entrevista concedida al Washington Post. I un no pot fer res més que empatitzar amb les seves paraules. El món ja no és el mateix de mig segle enrere, i si aleshores eren els estaments més conservadors del show business els que solien boicotejar-la, avui seria l'altre extrem, el de la correcció política més hiperventilada i estreta de mires, el que no deixaria passar el contingut explícit i desvergonyit de la seva obra. Provocadora fins a les últimes conseqüències, ens ha deixat a l'edat de 76 anys mantenint intacte tot el seu misteri.

Michael Lang (1944-2022)

MICHAEL LANG
(1944-2022)

Woodstock 69, la mare de tots els macrofestivals. 400.000 assistents, les carreteres col·lapsades i els fills de les flors enfangant-se sota la pluja. Un cartell amb reclams com Jimi Hendrix, The Who, Janis Joplin o Grateful Dead, i les revelacions de Santana i Joe Cocker. Sense zones VIP ni restriccions sanitàries, malgrat celebrar-se el festival en plena pandèmia mundial de la grip de 1968 (l'anomenada grip de Hong Kong). Eren altres temps. Als concerts s'hi anava a viure experiències transformadores, no pas a sumar polseres a l'avantbraç. I un públic disposat a ensorrar les tanques del recinte per poder entrar-hi de franc, difícilment hauria tolerat les barbaritats que s'exigeixen avui per poder escoltar música en directe.

Bé, tot això venia perquè ha mort Michael Lang, un dels promotors del festival de Woodstock –juntament amb el seu soci Artie Kornfeld i amb el suport financer de John P. Roberts i Joel Rosenman-, també el rostre més visible de l'organització tant de l'edició original com de les rèpliques de 1994 i 1999 –el 2019 se n'havia anunciat una edició commemorativa del cinquantenari que es va acabar abortant per entrebancs logístics i financers-. Lang també va oferir assistència tècnica i suport logístic al festival d'Altamont organitzat pels Rolling Stones mesos després del primer Woodstock, i en anys posteriors va desenvolupar diferents tasques a les indústries musical i cinematogràfica –entre elles el management del citat Joe Cocker-. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

50 anys de "The Cry of Love"

La inabastable discografia pòstuma de Jimi Hendrix sol citar-se com el gran paradigma de tot allò que pot arribar a donar de si el llegat d'una estrella del rock després de la seva mort. Des del traspàs del genial guitarrista el 18 de setembre de 1970 s'han pogut comptar per desenes els llançaments oficials que rescaten gravacions en directe, rareses diverses i preses inèdites d'estudi, part de les quals s'havien de destinar suposadament a l'àlbum en què hauria estat treballant el de Seattle durant els seus últims mesos de vida.

Una obra de la qual s'han publicat diverses versions amb diferents títols, cada una anul·lant l'anterior en termes de quin hauria estat l'obra projectada per Hendrix. I si bé sembla haver-hi un consens a l'hora d'assenyalar "First Rays of the New Rising Sun" (1997) com el successor definitiu d'"Electric Ladyland" (1968), el primer d'aquests àlbums va veure la llum a tan sols mig any de la mort del seu autor sota el títol de "The Cry of Love" (1971) i amb talls com "Freedom", "Ezy Rider" o "Angel". Gravat amb Billy Cox i Mitch Mitchell a la base rítmica, produït per Eddie Kramer, es commemoren avui 50 anys del plàstic que va inaugurar la discografia pòstuma de Hendrix.

50 anys sense Jimi Hendrix

Revolucionant la guitarra elèctrica - Foto Steve Banks.

El guitarrista més important de tots els temps. El més influent. El millor. El més gran. Són alguns dels superlatius que solen emprar-se a l'hora de parlar de Jimi Hendrix. Afirmacions tan discutibles com oportunes quan solen pronunciar-se des de boques que poca cosa tenen a veure amb l'àmbit on es va moure i predicar el geni de les sis cordes. Hendrix serà o no serà el millor, el més influent, el més important, però el que ningú pot posar en dubte és la forma com va revolucionar la guitarra elèctrica en poc més de tres anys.

Mai abans de la seva irrupció en plena primavera àcida de 1967 –després d'haver estat expulsat de diverses bandes de renom a causa del seu afany explorador- havia sonat el seu instrument d'aquella manera, i mai més ho ha tornat a fer des d'aleshores. Abans hi havia hagut Link Wray, Dick Dale o Pete Townshend. Després hi van ser Tony Iommi, Stevie Ray Vaughan o Lee Ranaldo. Hendrix va marcar un abans i un després, va definir un nou punt de partida en base a tot allò que ell mateix havia absorbit i va influir generacions de guitarristes que arriben fins a data d'avui. Però mai més ningú ha tornat a sonar com ell.

Se n'anava el de Seattle tal dia com avui de fa 50 anys, el 18 de setembre de 1970, en circumstàncies que encara no estan del tot clares en una habitació d'hotel de Londres. Abandonava aquest món a poques setmanes de la seva multitudinària actuació al festival de Wight, deixant tones de material inacabat del qual encara a aquestes alçades s'està treient suc i tallant en sec una carrera que semblava no conèixer límits. A saber quin hauria estat el seu proper pas. A saber com hauria sonat aquella sessió mai consumada amb Miles Davis. A saber fins on hauria arribat de no haver ingressat avui fa mig segle al Club dels 27.

50 anys de "Band of Gypsys"

Es commemoren avui cinc dècades de la sortida de l'últim àlbum que Jimi Hendrix va arribar a veure publicat en vida –un apunt gens menor, tenint en compte que el guitarrista de Seattle acumula una de les discografies pòstumes més inabastables i paradigmàtiques de la història de la música pop-, que a la vegada era el primer que facturava sense el suport de The Experience. Un disc en directe, enregistrat durant un període de transició que quedaria interromput el 18 de setembre d'aquell mateix 1970 davant la sobtada mort del geni de les sis cordes.

"Band of Gypsys" era el títol del plàstic en qüestió, també el nom de la banda que Hendrix havia format juntament amb el baixista Billy Cox –qui ja l'havia acompanyat durant la seva històrica actuació al festival de Woodstock- i el bateria Buddy Miles. Músics de llarg recorregut i arrelats en les formes més mutants del blues, el jazz i el soul, amb els quals va traçar el guitarrista un nou arc discursiu que, sense renunciar a la musculatura rocallosa i l'aparell elèctric marques de la casa, es deixava seduir per llenguatges com el funk o fins i tot la vessant més jazzística de la música progressiva –la inicial "Who Knows"-.

Compost de material totalment inèdit –cosa poc habitual en els discos en directe-, l'àlbum recollia part de la sèrie de quatre concerts que el trio havia ofert al Fillmore East de Nova York entre les nits del 31 de desembre de 1969 i l'1 de gener de 1970. Totes les pistes publicades al seu dia corresponen a les dues actuacions realitzades durant el dia de Cap d'Any, si bé la resta de gravacions han anat veient la llum en posteriors campanyes. La totalitat dels quatre concerts, editada de forma cronològica, es va publicar per primer cop la passada tardor amb format de luxe i sota el títol de "Songs for Groovy Children: The Fillmore East Concerts" (2020).

Tot allò que no s'ensenya a les aules

El seu pare m'havia dit que el noi tocava la guitarra com els àngels. I no és que jo desconfiés del pare, però ja se sap, a tots els pares, o com a mínim a la majoria, els agrada parlar bé dels seus fills. El cas és que l'altre dia el vaig escoltar, al noi, tocant la guitarra, i em va meravellar la seva aproximació a les sis cordes, minimalista però carregada de matisos, més visceral que no pas tècnica.

L'endemà vaig tornar a parlar amb el seu pare i li vaig transmetre les meves impressions. Aleshores, ell em va explicar que el noi havia assistit anys enrere a classes de guitarra en una reconeguda escola de la qual havia estat expulsat perquè el seu professor, també reconegut, deia que li faltava disciplina i que mai aprendria a tocar la guitarra.

Aprendre, aquell verb tan bonic i fascinant però alhora tan fàcil de distorsionar i banalitzar. No sé què hauria pensat el professor de torn d'haver presenciat aquella actuació del seu exalumne que jo sí vaig tenir el gust de presenciar. Potser l'hauria crucificat, refermant d'aquesta manera la seva apreciació inicial que aquell noi mai aprendria a tocar la guitarra.

O potser hi hauria observat el mateix que hi vaig observar jo. Un guitarrista majúscul que pot presumir d'una personalitat pròpia i d'un estil simplement intransferible. Un músic que destaca precisament pel fet de realitzar a l'escenari tot allò que no s'ensenya a les aules.

La comparació pot sonar agosarada i probablement ho sigui, però a Jimi Hendrix li passava una mica el mateix. Estava cridat a ser un dels grans innovadors de la guitarra elèctrica, però abans de ser contemplat com a tal era constantment expulsat de totes les bandes que el contractaven pel simple fet de no encaixar-hi. Ser un mateix mai ha estat fàcil.

50 anys de l'actuació de Hendrix a Woodstock

Hendrix, durant el seu concert a Woodstock.

Es commemora avui el 50è aniversari de la icònica actuació amb què Jimi Hendrix va tancar l'històric festival de Woodstock. Eren les 9 del matí del dilluns 18 d'agost de 1969, un horari aleshores inèdit i a dia d'avui encara poc habitual per a un concert de rock, quan el guitarrista es va enfilar a l'escenari acompanyat per l'embrió del que esdevindria la Band of Gipsys -els promotors van anunciar la formació com a Jimi Hendrix Experience, si bé aquesta ja era història en aquell moment-. Al seu davant, el que quedava d'un aforament que s'havia reduït pràcticament a la meitat -es calcula que hi havia en aquell moment unes 200.000 persones- després de tres dies de festival a l'aire lliure amb pluja inclosa. El repertori, un repàs a les peces més reconegudes del cançoner de Hendrix amanit amb una lectura de l'himne nord-americà que des d'aleshores ha estat objecte d'opinions polaritzades. El moment, un dels més recordats tant del festival com de la trajectòria de Hendrix. El que va arribar tot seguit, la més absoluta desolació en un entorn que després de tres dies de pau i música era declarat zona catastròfica.

50 anys d'"Electric Ladyland"

Si Jimi Hendrix va ser el guitarrista que va redefinir per sempre més el llenguatge del rock amb una injecció d'electricitat sense (gairebé) precedents, "Electric Ladyland" (1968) és l'obra que millor captura la seva visió artística i les seves ambicions com a músic. Un àlbum doble que comença amb les textures oníriques de "Have You Ever Been (To Electric Ladyland)", una balada àcida marca de la casa, i culmina al cap d'una hora llarga amb l'alta tensió de "Voodoo Child (Slight Return)", un blues pantanós i monolític que referma el de Seattle com a pioner de llenguatges com el rock dur, el grunge o tot allò que incorpori el terme metal. Pel camí, desplega tot un ventall discursiu que va del rock dinàmic de "Crosstown Traffic" al jazz marcià de "Rainy Day, Dream Away", passant pel funk bastard d'"Still Raining, Still Dreaming", els aires barrocs de "Burning of the Midnight Lamp" o la celebrada lectura en clau psicodèlica d'"All Along the Watchtower" (Bob Dylan).

"Electric Ladyland" també és el tercer i últim àlbum d'estudi que Hendrix va arribar a publicar en vida, i el disc que va marcar el final de la seva relació laboral amb Chas Chandler. Les desavinences entre el músic i el mànager van propiciar la sortida d'aquest últim, deixant Hendrix per primer cop a càrrec de la producció d'un dels seus discos. També va suposar l'inici del final de The Experience, amb un Noel Redding absent que amb prou feina va participar en unes poques sessions de gravació i Hendrix fent-se càrrec de la majoria de pistes de baix. Sí que va mantenir-se al seu lloc Mitch Mitchell, si bé algunes de les bateries ja les va enregistrar Buddy Miles, amb qui el de Seattle formaria Band Of Gypsys al cap de poc temps. Miles va ser un dels múltiples noms il·lustres d'una llista de músics convidats on també figuraven Brian Jones, Al Kooper, Steve Winwood o Jack Casady, entre d'altres. L'àlbum va veure la llum als Estats Units tal dia com avui de fa 50 anys -al continent europeu hi arribaria al cap d'uns dies-.

De músics, països i himnes

Hendrix fent-se seu l'himne nord-americà a Woodstock.

L'any 1969 Jimi Hendrix va interpretar una versió estripada i marca de la casa de l'himne nord-americà al festival de Woodstock. Al seu públic li va encantar, però la cosa li va costar al guitarrista algunes crítiques més aviat ferotges des dels estaments més pròxims a la Casa Blanca i companyia. En ple 2018, Marta Sánchez ha posat una lletra amb excés de patriotisme a l'himne espanyol, l'ha cantat en directe i ha estat aplaudida pel mateix govern que s'està carregant a marxes forçades l'estat del benestar del país que hi ha més enllà d'himnes i banderes. Deu estar-ne ben orgullosa, ella.