dimecres, 22 d’abril del 2026
Dave Mason (1946-2026)
Ens ha deixat Dave Mason, a qui molts encara recorden com a guitarrista i un dels fundadors de Traffic, si bé el seu pas per la banda d'Steve Winwood, Jim Capaldi i Chris Wood va ser breu i intermitent. Símptoma de la forta empremta que hi va deixar amb pistes tan inequívoques com "Feelin' Alright?". Un cop fora del grup, va alternar una fructífera carrera solista amb una trajectòria igualment abundant com a músic de sessió. I sí, va ser ell qui va tocar la guitarra acústica quan Jimi Hendrix va gravar "All Along the Watchtower" de Dylan. També va entrar a l'estudi amb els Rolling Stones –va tocar percussions a "Street Fighting Man"–, George Harrison, Fleetwood Mac i els Wings de Paul McCartney, entre d'altres.
dilluns, 2 de març del 2026
John Hammond Jr. (1942-2026)
Ens ha deixat John P. Hammond, també conegut com a John Hammond Jr., figura important del revival blues de la dècada dels 60. Fill del llegendari caçatalents John H. Hammond –l'home que va 'descobrir' Billie Holiday, Bob Dylan i Bruce Springsteen–, va dedicar bona part de la seva vida a preservar i difondre tradicions com les de Chicago o el Delta de Mississippi –també va consagrar un disc sencer al cançoner de Tom Waits-.
dissabte, 28 de febrer del 2026
Highway Chile
dissabte, 24 d’agost del 2024
Les cases dels Airplane, Janis, els Dead i... Hendrix?
Diuen que una casa no són res més que quatre parets, i que són les persones que l'habiten qui la fa esdevenir una llar. Hi ha tres cases al barri de Haight-Ashbury on es van escriure –o com a mínim compondre- alguns dels capítols essencials de la música de la dècada dels 60 del segle passat.
A Fulton Street, a tocar de Golden Gate Park, s'hi troba la casa de color blanc –semblant a un temple romà- on van viure els components de Jefferson Airplane. Al carrer Ashbury, prop de la cruïlla amb Haight, hi ha les cases on van viure Janis Joplin –de color de rosa– i els membres de Grateful Dead –de color negre-.
Més curiosa és la casa vermella de Haight Street amb un mural de Jimi Hendrix en un lateral, i una inscripció a la façana que la presenta com la "Red House" que titula una de les peces més conegudes del guitarrista. Una web oficial de turisme de la ciutat fins i tot destaca que el geni de Seattle va viure en aquest immoble.
En realitat, n'hi ha prou consultant qualsevol biografia autoritzada per saber que Hendrix mai va arribar a viure a San Francisco. Que fins i tot una oficina de turisme hagi donat per bona una suposició sense cap fonament, no deixa de ser un signe més d'aquests temps en què tothom sap de tot però ningú contrasta res.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
![]() |
| La casa de Jefferson Airplane |
![]() |
| La casa de Grateful Dead |
![]() |
| La casa de Janis Joplin |
![]() |
| La suposada 'Red House' de Hendrix |
diumenge, 20 d’agost del 2023
Purple Haze
Un núvol de tempesta llunyà però imponent, mirant-se la posta de sol des d'un cel on el blau comença a adoptar les tonalitats púrpura de les últimes hores de llum del dia. Sona "Purple Haze" de la Jimi Hendrix Experience. "Excuse me while I kiss the sky", que cantava el geni de Seattle. El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, agost de 2023.
dimecres, 5 d’abril del 2023
Sweet Charles Sherrell (1943-2023)
(1943-2023)
divendres, 24 de febrer del 2023
Victor Brox (1941-2023)
(1941-2023)
dimarts, 25 d’octubre del 2022
Jazz Magazine 753
Una portada que és poesia visual en estat pur, la que l'il·lustrador Fred Beltran ha dibuixat per l'edició d'octubre de la revista francesa Jazz Magazine, el número 753 d'aquesta veterana publicació amb set dècades de contrastada trajectòria. Miles Davis i Jimi Hendrix, l'un al costat de l'altre, amb motiu d'un sucós article on el periodista Yazid Manou repassa les múltiples connexions entre dos genis que es van influir mútuament però ningú sap del cert si mai van arribar a coincidir. La revista també inclou, entre d'altres, un homenatge al fotògraf Giuseppe Pino, un dels col·laboradors històrics de la capçalera, que va morir el mes passat.
dijous, 4 d’agost del 2022
Ted Nugent - "Detroit Muscle" (2022)
Pot arribar a ser certament difícil parlar de Ted Nugent a aquestes alçades. Sobretot si allò de què es vol parlar és de música. Ja pot un insistir en les bondats d'àlbums com "Cat Scratch Fever" (1977) o l'essencial directe "Double Live Gonzo!" (1978), que en un moment o altre sempre acabarà sortint el marc ideològic més que qüestionable que sol predicar el Motor City Madman en bona part de les seves manifestacions públiques. Com si una cosa anul·lés l'altra. Com si no fos possible –i molts cops necessari- separar l'obra de l'artista. Com si les seves sortides de to invalidessin treballs com els anteriorment citats.
dijous, 21 de juliol del 2022
Mig segle de "Never a Dull Moment"
De quan declarar-se fan de Rod Stewart podia ser la cosa més cool del món. De quan el londinenc sonava fresc com una rosa i destil·lava en cada obra aquelles essències que poden fer d'aquest món nostre un lloc més amable i fins i tot divertit. Oblidin-se dels concerts protocolaris davant d'auditoris VIP amb el pitjor que pot arribar a implicar aquest concepte, de les lectures descafeïnades dels estàndards del Great American Songbook, i dels titulars sobre pentinats i similars. Hi va haver un temps en què el britànic personificava el rock'n'roll amb tot el seu hedonisme, facturava clàssics cada cop que passava per l'estudi de gravació, i podia mirar de tu a tu a tots els Mick Jaggers que se li posessin al davant.
dijous, 26 de maig del 2022
In From the Storm
![]() |
| Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, maig de 2022. |
dimecres, 27 d’abril del 2022
Cynthia Plaster Caster (1947-2022)
diumenge, 24 d’abril del 2022
Guitar Shorty (1934-2022)
(1934-2022)
divendres, 22 d’abril del 2022
El desig de ser Hendrix
Julián García té 45 anys. Quan en tenia 43 se li va diagnosticar l'enfermetat de Parkinson d'inici prematur. Des d'aleshores s'ha dedicat a visibilitzar aquesta variant poc coneguda de la malaltia i a teixir xarxes de suport per a persones que la pateixen. Quan el vaig entrevistar mesos enrere em va explicar que part de la seva teràpia consisteix en tocar la guitarra. Quan em va dir, literalment, "Todavía me falta un buen rato para ser Eddie Van Halen", vaig saber que a més de ser una de les persones més valentes que he conegut mai, també era un dels meus. Un fet que refermo avui llegint el qüestionari que ha respost a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental. A la pregunta de qui li agradaria ser, ell respon que li agradaria ser Jimi Hendrix. Així, sense dubtar-ho. S'ha de ser gran.
dijous, 10 de febrer del 2022
Betty Davis (1945-2022)
(1945-2022)
Explico tot això per il·lustrar fins a quin punt m'ha arribat a fascinar la figura de Davis. Una de les veus més autèntiques, salvatges, provocadores i atrevides del funk dels 70, també la signant de tres obres tan monumentals com "Betty Davis" (1973), "They Say I'm Different" (1974) i "Nasty Gal" (1975), produïdes per ella mateixa, autora també de totes les cançons, en un moment en què no era habitual que una dona s'encarregués d'aquestes tasques. Tres àlbums de funk greixós i altament lasciu, amb l'atòmica veu de Davis seduint i provocant el personal com rarament s'havia pogut escoltar aleshores. L'elevadíssima temperatura del seu repertori i de la seva actitud escènica li va comportar el boicot d'una indústria que encara no estava preparada per una bomba com aquella.
dimarts, 11 de gener del 2022
Michael Lang (1944-2022)
Woodstock 69, la mare de tots els macrofestivals. 400.000 assistents, les carreteres col·lapsades i els fills de les flors enfangant-se sota la pluja. Un cartell amb reclams com Jimi Hendrix, The Who, Janis Joplin o Grateful Dead, i les revelacions de Santana i Joe Cocker. Sense zones VIP ni restriccions sanitàries, malgrat celebrar-se el festival en plena pandèmia mundial de la grip de 1968 (l'anomenada grip de Hong Kong). Eren altres temps. Als concerts s'hi anava a viure experiències transformadores, no pas a sumar polseres a l'avantbraç. I un públic disposat a ensorrar les tanques del recinte per poder entrar-hi de franc, difícilment hauria tolerat les barbaritats que s'exigeixen avui per poder escoltar música en directe.
divendres, 5 de març del 2021
50 anys de "The Cry of Love"
La inabastable discografia pòstuma de Jimi Hendrix sol citar-se com el gran paradigma de tot allò que pot arribar a donar de si el llegat d'una estrella del rock després de la seva mort. Des del traspàs del genial guitarrista el 18 de setembre de 1970 s'han pogut comptar per desenes els llançaments oficials que rescaten gravacions en directe, rareses diverses i preses inèdites d'estudi, part de les quals s'havien de destinar suposadament a l'àlbum en què hauria estat treballant el de Seattle durant els seus últims mesos de vida.
divendres, 18 de setembre del 2020
50 anys sense Jimi Hendrix
![]() |
| Revolucionant la guitarra elèctrica - Foto Steve Banks. |
El guitarrista més important de tots els temps. El més influent. El millor. El més gran. Són alguns dels superlatius que solen emprar-se a l'hora de parlar de Jimi Hendrix. Afirmacions tan discutibles com oportunes quan solen pronunciar-se des de boques que poca cosa tenen a veure amb l'àmbit on es va moure i predicar el geni de les sis cordes. Hendrix serà o no serà el millor, el més influent, el més important, però el que ningú pot posar en dubte és la forma com va revolucionar la guitarra elèctrica en poc més de tres anys.
Mai abans de la seva irrupció en plena primavera àcida de 1967 –després d'haver estat expulsat de diverses bandes de renom a causa del seu afany explorador- havia sonat el seu instrument d'aquella manera, i mai més ho ha tornat a fer des d'aleshores. Abans hi havia hagut Link Wray, Dick Dale o Pete Townshend. Després hi van ser Tony Iommi, Stevie Ray Vaughan o Lee Ranaldo. Hendrix va marcar un abans i un després, va definir un nou punt de partida en base a tot allò que ell mateix havia absorbit i va influir generacions de guitarristes que arriben fins a data d'avui. Però mai més ningú ha tornat a sonar com ell.
Se n'anava el de Seattle tal dia com avui de fa 50 anys, el 18 de setembre de 1970, en circumstàncies que encara no estan del tot clares en una habitació d'hotel de Londres. Abandonava aquest món a poques setmanes de la seva multitudinària actuació al festival de Wight, deixant tones de material inacabat del qual encara a aquestes alçades s'està treient suc i tallant en sec una carrera que semblava no conèixer límits. A saber quin hauria estat el seu proper pas. A saber com hauria sonat aquella sessió mai consumada amb Miles Davis. A saber fins on hauria arribat de no haver ingressat avui fa mig segle al Club dels 27.
dimecres, 25 de març del 2020
50 anys de "Band of Gypsys"
Es commemoren avui cinc dècades de la sortida de l'últim àlbum que Jimi Hendrix va arribar a veure publicat en vida –un apunt gens menor, tenint en compte que el guitarrista de Seattle acumula una de les discografies pòstumes més inabastables i paradigmàtiques de la història de la música pop-, que a la vegada era el primer que facturava sense el suport de The Experience. Un disc en directe, enregistrat durant un període de transició que quedaria interromput el 18 de setembre d'aquell mateix 1970 davant la sobtada mort del geni de les sis cordes.
"Band of Gypsys" era el títol del plàstic en qüestió, també el nom de la banda que Hendrix havia format juntament amb el baixista Billy Cox –qui ja l'havia acompanyat durant la seva històrica actuació al festival de Woodstock- i el bateria Buddy Miles. Músics de llarg recorregut i arrelats en les formes més mutants del blues, el jazz i el soul, amb els quals va traçar el guitarrista un nou arc discursiu que, sense renunciar a la musculatura rocallosa i l'aparell elèctric marques de la casa, es deixava seduir per llenguatges com el funk o fins i tot la vessant més jazzística de la música progressiva –la inicial "Who Knows"-.
Compost de material totalment inèdit –cosa poc habitual en els discos en directe-, l'àlbum recollia part de la sèrie de quatre concerts que el trio havia ofert al Fillmore East de Nova York entre les nits del 31 de desembre de 1969 i l'1 de gener de 1970. Totes les pistes publicades al seu dia corresponen a les dues actuacions realitzades durant el dia de Cap d'Any, si bé la resta de gravacions han anat veient la llum en posteriors campanyes. La totalitat dels quatre concerts, editada de forma cronològica, es va publicar per primer cop la passada tardor amb format de luxe i sota el títol de "Songs for Groovy Children: The Fillmore East Concerts" (2020).



















