Wantun, després del silenci

Wantun - Foto Alícia Vogel.

Feia tres anys que Wantun no editaven material nou. La qual cosa podria equivaler a una eternitat en una maquinària, la de la indústria del disc, on els esdeveniments avancen cada dia més de pressa i on els silencis solen penalitzar-se. Aliens a pressions i dictats que vagin més enllà del terreny estrictament musical, els de Blanes han aprofitat aquest temps per a posar el comptaquilòmetres a zero. Per a reflexionar, deixar reposar el projecte i agafar aire de cara a un retorn que portava mesos gestant-se i s’ha produït per fi aquesta tardor.

“No hi ha herois” (2016) és el tercer treball de Wantun. El primer que lliuren des que van oficialitzar una oportuna aliança amb Luup Records -un segell independent d’esperit jove i novedós, també amb base d’operacions a Blanes-, i possiblement el que millor captura l’essència d’una banda amb un peu al rock independent anglosaxó i un altre en aquella escena que va renovar el pop en català durant la passada dècada. No és casualitat per tant que per aquest retorn hagin comptat amb la participació de tot un Jaume Pla (Mazoni) a les tasques de producció.

El resultat d’aquesta fèrtil unió és un disc àgil, fresc, d’acabats elegants i farcit de melodies inesborrables. Onze peces on la malenconia tardorenca (“Bèstia” o un “Deliri amable” que en altres temps haurien pogut signar els mateixos Raydibaum) conviu amb vitalistes esclats de color (el single “Retrats d’eufòria” o un “No hi ha herois” on treuen el cap els primers Strokes), amb la mateixa facilitat amb què la veu de Toni Sánchez alterna amb la del propi Pla a “Doblegant el temps”, duet vocal de luxe i tot un diamant en brut que no hauria desentonat als últims treballs rockers de l’empordanès.

Originalment publicat a B-Magazine.