Mazoni - "Sense pluja però amb diluvi"

Ahir va ser un dia fred i certament fosc en termes meteorològics, però alhora va ser un molt bon dia. I ho va ser perquè va tornar a ploure a bona part del país després de molts mesos sense fer-ho, però també perquè el retorn de la pluja va venir acompanyat pel retorn discogràfic de Mazoni. "Sense pluja però amb diluvi" és la primera cançó que lliura l'alter ego de Jaume Pla des de la publicació del seu darrer àlbum, el notable "Ludwig" (2021, Bankrobber), ara fa més d'un any.

Un oportú exercici de vaporós dream pop que posa sobre la taula la crisi climàtica i els abusos que cometen els de dalt amb el pretext del bé comú i l'interès general, i al mateix temps la passivitat i la mentalitat de ramat amb què els de baix ens hem acostumat a assumir tot allò que se'ns dicta. "Ens hem convertit en una veu sense protesta, que no molesta a ningú", canta Pla de bon principi, tot retratant l'apatia estructural que ens ha acabat definint com a societat. Mazoni tancarà gira aquest dissabte, 11 de febrer, a la sala 2 d'Apolo.

Mazoni - "Ludwig" (2021)

De totes les trajectòries que es van impulsar sota el paraigua d'allò que algú va anomenar ara fa una dècada i mitja nou pop català, la de Mazoni no tan sols s'ha acabat manifestant com una de les més sòlides sinó també confirmant com una de les més versàtils, imprevisibles i, en definitiva, sorprenents en el millor sentit. Quan àlbums com "Eufòria 5 - Esperança 0" (2009) o "Fins que la mort ens separi" (2011) havien consolidat l'alter ego de Jaume Pla com un dels grans artesans de la cançó pop i rock en llengua catalana en ple segle XXI, aquest va començar a fer tota una sèrie de cops de timó que el van portar de l'electrònica –"Sacrifiqueu la princesa" (2014)- a les formes més bàsiques i estripades del pop d'autor –"Carn, os i tot inclòs" (2017)- i novament al rock –"Desig imbècil" (2019)-, arribant sempre a bon port.

La lectura d'una biografia de Ludwig van Beethoven durant el confinament covídic d'ara fa prop de dos anys el va portar a proposar-se i assumir un dels reptes més ambiciosos de tota la seva carrera. I el resultat ha estat un nou canvi de rumb en un discurs que ha après a no repetir-se però també a no deixar mai de ser ell mateix. "Ludwig", així es titula el desè àlbum de Mazoni, publicat la passada tardor per Bankrobber –el seu segell de tota la vida, i un altre ingredient essencial per entendre l'essència mazònica- i presentat com una aproximació de la sensibilitat pop marca de la casa al catàleg canònic d'un dels grans mestres de l'art de la música. Si les expectatives sobre el paper eren altes, la realitat sobre el terreny és el diàleg de dos universos distants que aprenen a complementar-se sobre la marxa. I de quina manera.

Produït amb el suport d'Espai Ter i La Marfà - Centre de Creació Musical, i enregistrat amb els habituals Miquel Sospedra i Aleix Bou a la base rítimica, "Ludwig" comença amb l'esclat colorista "Zombies", un robust exercici de rock simfònic –sí, hem dit rock simfònic- que evoca els dies daurats de la ELO però també les formes més ambicioses del Britpop que sempre s'ha trobat present en l'adn de Jaume Pla. Un ritme hipnòtic, una línia melòdica inesborrable i fragments samplejats de l'obra de Beethoven que semblen fets a mida de la cançó. Són el fil conductor, aquests últims, d'un repertori que conjuga el misteri d'"Aldarulls emocionals" amb el trip hop terminal d'"És veritat perquè és bonic" o la invitació a la pista de ball de "T'estimes?", on novament planeja l'esperit de la ELO. No és una comparació gratuïta, tampoc hauria de ser ni molt menys una llosa. "Ludwig" parla amb veu pròpia. I és un dels àlbums més rodons de la discografia de Mazoni, que de seguida s'ha dit.

Disponible a Bandcamp.

Les històries de Mazoni

Mazoni, 'storyteller', actuant la nit passada en streaming.

Storytellers, aquell programa televisiu nord-americà on noms destacats del panorama musical interpreten les seves cançons més reconegudes (o no) i n'expliquen les històries o els significats. I un terme que ha vingut a definir també formats com el del concert en streaming ofert la nit passada per Mazoni –el segon que duu a terme en confinament després del recital de versions d'ara fa un parell de setmanes-.

El cert és que el format storyteller li sembla fet a mida a un artesà de la cançó com l'alter ego de Jaume Pla, que va interpretar exclusivament aquelles peces que li demanava el públic virtual, reduint-les a les seves formes més essencials i explicant-ne prèviament els secrets. Més pantanosa que mai, "El riu" va arribar a invocar les profunditats del Mississippi. "A.I.L.O.D.I.U.", en acústic, va adquirir un deliciós aire al "Wild Thing" dels Troggs. I "Pedres" va adreçar moment present quan Pla va cantar allò d'"Estem en mans d'il·luminats en la foscor" –el concert tenia lloc de forma paral·lela a l'enèsima compareixença-monòleg de Pedro Sánchez-.

En un altre ordre de coses, Mazoni ha presentat recentment el videoclip de "M'han sortit dues ales", una de les peces incloses al seu darrer treball –"Desig imbècil" (2019, Bankrobber)-. Enregistrat en directe, també en format acústic –si bé aquest cop amb la banda que l'acompanya habitualment- i al damunt d'un camió a la Bisbal d'Empordà a principis de març, just abans d'iniciar-se el confinament. El clip és obra de Matilda Vidal i Sandra Rull, i es troba disponible a Youtube.

En quarantena amb Mazoni

Mazoni, durant l'actuació que va oferir ahir al vespre des de casa seva.

A mida que es va allargant la situació d'emergència sanitària, es van multiplicant i perpetuant també les iniciatives de músics que decideixen amenitzar-nos la quarantena amb actuacions en directe des de les seves llars. Emissions en streaming que òbviament no poden substituir l'experiència real de la música en viu, però acompanyen i alhora permeten als artistes fer coses que habitualment no fan als escenaris. Ahir al vespre, per exemple, vam poder gaudir d'un concert de versions de Mazoni.

Tot un repertori de clàssics de bandes i solistes com Depeche Mode, Neil Young, Paul Weller, Stealers Wheel, Johnny Cash, la Velvet Underground o els Beatles –un "We Can Work It Out" que va confessar no haver interpretat mai abans en directe, i que va presentar com un cant a la superació dels moments difícils-, despatxades en acústic per l'alter ego de Jaume Pla com qui va desplegant mica en mica el seu propi adn melòman. També va caure un homenatge al recentment traspassat Bill Withers amb forma d'una emotiva "Ain't No Sunshine".

Mazoni: "Tenia moltes ganes de tornar a fer un disc de rock"

Sense zones de confort - Foto Matilda Vidal.

Dos anys després de destapar la seva vessant més bàsica i minimalista amb l'acústic "Carn, os i tot inclòs", Mazoni torna amb format power trio i un disc, "Desig imbècil", que recupera i fins i tot reforça la pulsió rockera dels seus anys fundacionals. "Volia tornar a l'essència de les coses", reconeix el propi Jaume Pla, que presentarà el plàstic en qüestió aquesta mateixa nit a la sala Apolo.

El més fàcil seria dir que Mazoni ha tornat al rock. Que el flamant "Desig imbècil" (2019, Bankrobber) talla d'arrel amb una etapa marcada per l'experimentació amb tot un seguit de discursos que van de l'electrònica al folk, i que d'alguna manera reconnecta l'alter ego de Jaume Pla amb el seu jo immediatament anterior a "Sacrifiqueu la princesa" (2014). Afirmar tot això seria el més fàcil, però un anàlisi en profunditat d'aquest nou disc suggereix que hi ha molt més, i que cap dels seus onze talls es podrien entendre sense l'experiència acumulada per l'empordanès al llarg d'una dècada en què ha fet de tot menys acomodar-se en hipotètiques zones de confort.

"A partir de 'Carn, os i tot inclòs' considero que hi ha hagut una refundació de Mazoni, basada en l'austeritat i el minimalisme", explica el propi Pla. "Aquest disc n'és una continuació. D'altra banda, feia temps que no gravava un disc de rock, potser des d''Eufòria 5 - Esperança 0', i en tenia moltes ganes". En el seu conjunt, aquest nou plàstic presenta un Mazoni més cru i directe que de costum, com si tingués ganes de fer soroll en el millor dels sentits. "En els discos que van precedir 'Carn, os i tot inclòs' hi he acabat observant elements massa barrocs i produccions excessivament carregades. Volia tornar a l'essència de les coses, ja fos amb una guitarra acústica o amb un grup de rock".

Dit i fet. Exceptuant algun violí -cortesia de de Lisa Bause- i alguna pista de sintetitzador més o menys puntuals, la totalitat del disc presenta Mazoni per primer cop amb format power trio. Guitarra, baix i bateria. O el que és el mateix, el propi Pla reforçat per dos col·laboradors habituals, Miquel Sospedra i Aleix Bou respectivament, que han esdevingut amb el pas del temps pilars fonamentals del so Mazoni. "Cada vegada ens resulta més fàcil entendre'ns amb una simple mirada o una sola paraula. Aquesta química és fruit de totes les hores que hem passat junts a l'escenari, que són moltes", apunta Pla. "En aquest sentit va resultar relativament senzill fer els arranjaments del disc, tot i que no siguin obvis. Amb un altre grup de músics m'hagués costat molt més completar-los".


RIQUESA DE MATISOS

Malgrat el seu caràcter elèctric i immediat, "Desig imbècil" també és un àlbum ric en matisos. "Vint-i-suite", "Fil invisible" o fins i tot la peça titular poden recordar les diferents etapes de The Who. El rock corpulent d'"Amb el símbol d'infinit" contrasta amb la sofisticació pop de "M'han sortit dues ales". Però el més sorprenent probablement siguin els aires krautrock de "Brúixula erràtica" i "El crim de les germanes Amanita". "El factor Who és cosa meva. Tot i ser un amant dels 60 i de la seva música, The Who és un grup al qual no havia entrat fins fa un parell d'anys. M'he adonat que presenten una èpica que altres bandes del seu temps no tenien, i això m'ha influït", reconeix. "En canvi, elements com el kraut han sorgit de forma totalment espontània, fruit de la química que tenim els tres músics. També hi ha coses que no havia fet mai abans, com algunes fiblades de punk".

A nivell líric, el disc combina passatges d'una certa foscor amb sanes dosis d'ironia i fins i tot d'autoparòdia. "Tots els discos són part d’un moment vital però s’ha d’anar alerta a l'hora de relacionar cada cançó com si fos part d’un diari personal. Al llarg del meu recorregut com a músic, un es pot fer una idea de quines són les meves obsessions però no és fàcil saber de què va cada cançó en relació a la meva vida. Dit això, és cert que ha sortit un disc fosc, sobretot temes com 'Amb el símbol d’infinit', 'Desig imbècil' o 'Bruixola erràtica'". I el detall de titular un dels nous temes amb el seu propi nom, "Jaume Pla"? "És una cançó autoparòdica on podria ser que m’ho hagués inventat tot, o no, però en realitat això no és el que importa. M’importa més la broma de fer una cançó que porti el nom del seu autor. Vaig recordar que Bo Diddley ja ho havia fet, i això em va donar la idea".


ANIVERSARI RODÓ

Aquest 2019 s'ha commemorat el desè aniversari d'"Eufòria 5 - Esperança 0", un dels àlbums més aplaudits de la trajectòria de Mazoni i un dels pilars d'allò que es va anomenar Nou Pop Català. A diferència del que solen fer molts artistes arribat aquest punt, Pla no ho ha celebrat amb cap edició especial ni concert commemoratiu. "Podríem dir que les commemoracions les faig de forma interna", bromeja, abans d'assenyalar que "va ser un disc clau en la meva carrera i durant molts anys ha estat el pilar dels meus directes". En aquest sentit, considera que "si miro enrere, el disc amb el qual millor enllaça 'Desig imbècil' és precisament 'Eufòria 5 - Esperança 0', té el mateix esperit però amb més mala llet". Amb mala llet o sense, "Desig imbècil" es perfila a curt termini com una nova peça essencial en un catàleg que ja ha assolit la condició de clàssic.


Més informació i entrades:

Bankrobber  /  Pàgina web
Sala Apolo  /  Pàgina web

Mazoni torna al rock

Tard o d'hora havia de passar. Després dels seus múltiples experiments amb l'electrònica i de la seva aproximació als formats acústics amb "Carn, os i tot inclòs" (2017), Mazoni torna al rock que sempre havia estat la seva raó de ser. I ho fa amb "Desig imbècil", un disc que veurà la llum el proper 4 d'octubre a través de Bankrobber i on l'alter ego de Jaume Pla s'acompanya de vells coneguts com Miquel Sospedra (baix) i Aleix Bou (bateria). Les noves cançons ja es podran escoltar en directe el 20 de setembre al Mercat de Música Viva de Vic, i la presentació oficial de l'àlbum tindrà lloc el 25 d'octubre a la sala Apolo. De moment, Mazoni avança a Youtube la peça que titularà el plàstic.

Els Pets, Mazoni i Sanjosex a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem tingut cita amb dues generacions del pop en català. Divendres vam assistir al concert d'Els Pets, que presentaven "Som" (2018) al Teatre Auditori de Granollers. I dissabte vam presenciar l'actuació conjunta de Jaume Pla (Mazoni) i Carles Sanjosé (Sanjosex) al Teatre Auditori Cardedeu, en el marc del Tastautors i amb l'artista local Irene Ferioli com a telonera. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Els nois de la Bisbal

Jaume Pla i Carles Sanjosé, la nit passada a Cardedeu.

JAUME PLA I CARLES SANJOSÉ + IRENE FERIOLI

Tastautors 2019 @ Teatre Auditori Cardedeu

2 de febrer de 2019

L'amistat que uneix Jaume Pla i Carles Sanjosé ve de molt lluny. Dels dies en què compartien garatges i petits escenaris a la seva Bisbal d'Empordà natal. Des d'aleshores han esdevingut figures de primer ordre del pop català al capdavant dels seus respectius projectes, Mazoni i Sanjosex, representants destacats de l'escuderia Bankrobber i d'aquella generació que durant la passada dècada va trencar amb determinats tics dels 90. També han ofert algunes de les actuacions més recordades del Tastautors, un cicle que tancava ahir la seva quinzena edició amb un concert molt especial i gairebé inèdit. Pla i Sanjosé, amb l'únic suport de les seves guitarres, alternant-se a l'escenari i interpretant plegats temes de l'un i de l'altre i versions tan sorprenents com "Folsom Prison Blues" de Johnny Cash, "Tell Me Why" de Neil Young o una improvisada i desendreçada -aquesta era la gràcia- "Sultans of Swing" de Dire Straits. Abans havia actuat Irene Ferioli, una cantautora cardedeuenca que apunta a les formes més càlides del jazz vocal i la música d'arrel brasilera.

Deu anys d'"Eufòria 5 - Esperança 0"

És difícil dir si "Eufòria 5 - Esperança 0" (2009, Bankrobber) és el disc més rodó de Mazoni, però possiblement sigui el més representatiu de tots els que ha fet, i un dels que millor van arribar a definir allò que es va anomenar Nou Pop Català. Una desena de talls on l'alter ego de Jaume Pla sintetitzava un discurs que tant apuntava a Dylan i Beatles com a Primal Scream i Stone Roses. I tota una sèrie de títols que encara a data d'avui es troben entre els més celebrats del seu repertori i són dianes assegurades quan els interpreta en directe. Del post-punk frenètic d'"Eufòria" al rock combatiu d'"Apocalipsi Now" -amb lletres que encara sonen a ara i aquí-, passant pel repunt electrònic de "Caputxeta" o aquell himne generacional que va esdevenir l'eufòrica (mai més ben dit) "Ei, que surt el sol!". Avui, deu anys exactes després de la seva edició, "Eufòria 5 - Esperança 0" es manté com el testimoni d'un moment en què el pop en català semblava per fi haver deixat enrere una sèrie de tics que malauradament s'han tornat a manifestar omnipresents durant els darrers anys. Els dies del popArb, d'una escena que mirava més enllà de la festa major i reconnectava d'una vegada per totes amb tòtems i referents com Els Dracs, Sisa o Pau Riba. Que no caigui mai en l'oblit.

Mazoni - "Cançons robades" (2018)

Hi ha artistes que entenen els discos de rareses com a mirades alternatives a les seves respectives trajectòries. D'altres hi veuen l'oportunitat de posar ordre a una part dels seus catàlegs i, de passada, fer les coses una mica més fàcils als seguidors més completistes. De "Cançons robades" (2018, Bankrobber), el primer recopilatori de rareses de Mazoni, es podria dir que d'alguna manera desenvolupa les dues funcions i a la vegada fa una mica més amena l'espera d'un nou disc de l'alter ego de Jaume Pla.

Són nou talls en total, la majoria perduts al túnel del temps i alguns inèdits fins a data d'avui. Destaca entre aquests últims l'inicial "Sol". Una de les peces que Pla va enregistrar en solitari a "Carn, os i tot inclòs" (2017), regravada amb l'acompanyament d'una banda i elevada a exercici de folk-rock malencònic al més pur estil de Tom Petty o George Harrison. La segueixen, gairebé en les mateixes coordenades sonores, "Magranes molt" i "Purgatori", les dues cares d'un single publicat l'any 2013 i llargament descatalogat.

Fins i tot aquells que no estiguin del tot familiaritzats amb l'obra de Mazoni reconeixeran amb tota probabilitat la melodia de "Nedar contracorrent", la sintonia de la sèrie de TV3 Kubala, Moreno i Manchón, mai abans editada en cap format discogràfic. O "Ain't Got No", l'original de Nina Simone adaptat al català i transformat en un rock'n'roll vital i visceral que per moments pot fer venir al cap una de les composicions més populars de Pla -"Ei, que surt el sol", ni més ni menys-.

Encara en l'àmbit de les versions, "A la meva vida" és una tendra lectura de l'"In My Life" dels Beatles. I tornant a les composicions pròpies, cal destacar també la inclusió d'"Arrels" i "Golafre de marisqueria / Foie", dues perles de pop inquiet publicades originalment a l'ep "Inaudit" (2011). Tanca el disc "Eufòria 2010", tot un clàssic de Mazoni regravat amb el suport vocal de tota una Bikimel. Poden escoltar el disc a Spotify.

Mazoni, tot sol

Mazoni ha avançat una peça del seu proper disc, i ho ha fet amb forma de videoclip. Es tracta de “Sol”, revelador títol per a una cançó que presenta l’alter ego de Jaume Pla més bàsic i despullat que mai, servint-se tan sols d’una guitarra acústica i la seva pròpia veu per a signar una perla de pop malencònic marca de la casa. L’àlbum en qüestió, “Carn, os i tot inclòs”, veurà la llum el proper 21 d’abril a través de Bankrobber i suposarà una nova transformació per a un Mazoni que deixa de banda l’electrònica dels seus darrers discos per a centrar-se en aquest nou format més pròxim i intimista. La presentació oficial del disc tindrà lloc el proper 25 de maig al BARTS Club en el marc del festival Guitar BCN. Vegin el clip a Youtube.

Wantun, després del silenci

Wantun - Foto Alícia Vogel.

Feia tres anys que Wantun no editaven material nou. La qual cosa podria equivaler a una eternitat en una maquinària, la de la indústria del disc, on els esdeveniments avancen cada dia més de pressa i on els silencis solen penalitzar-se. Aliens a pressions i dictats que vagin més enllà del terreny estrictament musical, els de Blanes han aprofitat aquest temps per a posar el comptaquilòmetres a zero. Per a reflexionar, deixar reposar el projecte i agafar aire de cara a un retorn que portava mesos gestant-se i s’ha produït per fi aquesta tardor.

“No hi ha herois” (2016) és el tercer treball de Wantun. El primer que lliuren des que van oficialitzar una oportuna aliança amb Luup Records -un segell independent d’esperit jove i novedós, també amb base d’operacions a Blanes-, i possiblement el que millor captura l’essència d’una banda amb un peu al rock independent anglosaxó i un altre en aquella escena que va renovar el pop en català durant la passada dècada. No és casualitat per tant que per aquest retorn hagin comptat amb la participació de tot un Jaume Pla (Mazoni) a les tasques de producció.

El resultat d’aquesta fèrtil unió és un disc àgil, fresc, d’acabats elegants i farcit de melodies inesborrables. Onze peces on la malenconia tardorenca (“Bèstia” o un “Deliri amable” que en altres temps haurien pogut signar els mateixos Raydibaum) conviu amb vitalistes esclats de color (el single “Retrats d’eufòria” o un “No hi ha herois” on treuen el cap els primers Strokes), amb la mateixa facilitat amb què la veu de Toni Sánchez alterna amb la del propi Pla a “Doblegant el temps”, duet vocal de luxe i tot un diamant en brut que no hauria desentonat als últims treballs rockers de l’empordanès.

Originalment publicat a B-Magazine.

La nit que mai s'acaba

Mazoni.

MAZONI + CALA VENTO

Curtcircuit @ Razzmatazz 2, Barcelona

20 de maig de 2016

Si Mazoni va consolidar a "7 Songs for an Endless Night" (2016, Bankrobber) l'aposta per l'electrònica encetada ara fa dos anys amb "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber), a la seva gira de presentació Jaume Pla alterna sintetitzadors i guitarres a parts gairebé iguals. I no ho fa en absolut de forma gratuïta: "7 Songs for an Endless Night" és en essència un àlbum d'electrònica entès a la manera de Madchester o dels Primal Scream més avançats -produeix Brendan Lynch, poca broma-, però també conté algunes de les guitarres més estridents mai gravades per l'empordanès. N'és un bon exemple "Dead Singers", tota una descàrrega elèctrica en clara sintonia amb aquell "Summer Bugs" que Pla va enregistrar encara durant els seus dies al capdavant dels irrepetibles Holland Park.

Totes dues peces van sonar durant la presentació oficial a Barcelona de "7 Songs for an Endless Night", que va tenir lloc a la sala 2 de Razzmatazz en el marc del Curtcircuit 2016 i durant la qual Pla va treure també la pols de "Golden Cage" i "On Sundays", dues perles recuperades d'un altre 7 Songs, aquell "7 Songs for a Sleepless Night" (2003, Bankrobber) que va suposar al seu dia la carta de presentació de Mazoni. La resta del concert, però, va ser en clau de present. Repàs sencer al darrer treball -inici demolidor amb "At War Against", col·laboració vocal de Laia Vehí a "Never Push a Sailor" i èxtasi total amb "Man in the Shadows"-, cites abundants a "Sacrifiqueu la princesa" -"La promesa" i "A.I.L.O.D.I.U." es perfilen com a imprescindibles en directe- i absència gairebé absoluta de greatest hits. Afirmació del present com a garantia de futur.

Prèviament havia trencat el gel una de les darreres sorpreses de l'escuderia BCore. Cala Vento, un duet barceloní que s'inspira en companys de segell com Nueva Vulcano a l'hora de destil·lar nervi i intensitat des d'un agut sentit melòdic. I tot plegat a partir d'una estètica i una posada en escena minimalistes que els acosten a contemporanis com Vàlius, amb qui comparteixen la voluntat de renovar un format tan explotat durant els darrers anys com és el de guitarra i bateria. Se'n surten amb escreix, no cal dir-ho. Ho van deixar clar mesos enrere amb el seu primer disc llarg, de títol homònim (2016, BCore), i ho van refermar al Curtcircuit tot disparant l'un darrere l'altre dards de precisió com "Abril" o "Isabella Cantó". Amb l'ofici adquirit al llarg de dos anys trepitjant escenaris sense parar i amb la frescor de qui tot just comença a deixar empremta. Rock'n'roll, ni més ni menys.

Mazoni comença gira

MAZONI

Tarambana, Cardedeu

24 d'abril de 2015

No és habitual que una banda comenci un diumenge a la tarda la gira de presentació del seu treball més recent. I menys encara si el disc en qüestió sona de cap a peus a nit de divendres o de dissabte, com és el cas de "7 Songs for an Endless Night" (2016, Bankrobber). Sigui com sigui, mai abans havia arrencat amb tanta força un concert de Mazoni. L'atac frontal d'"At War Against" com a preludi de tot el que vindria a continuació. Rock visceral, èxtasi electrònic i cultura de club com a fils conductors d'una actuació que, seguint els postulats del propi disc, va reconnectar Jaume Pla amb el seu passat més llunyà i a la vegada va traçar les primeres pistes d'un futur que s'intueix fèrtil.

"7 Songs for an Endless Night" va definir l'espina dorsal d'un repertori amanit amb retalls de "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber) i perles tan obscures com "Golden Cage", "On Sundays" o fins i tot "Summer Bugs" -aquesta última data de quan Pla encara militava a Holland Park-. De grans èxits, en canvi, poca cosa -tan sols "Eufòria" i la final "El riu"-, nova declaració d'intencions d'una banda que aposta pel risc i la renovació en lloc de lliurar-se a l'autocomplaença. Quan el nou pop català es pot donar per mort i enterrat, qui en va ser un dels màxims exponents mou fitxa, mira endavant i es reinventa amb un discurs d'abast global i sense data de caducitat. Més que una qüestió de supervivència, un certificat de coratge i bones maneres.

Mazoni: "Trobava a faltar el meu jo compositor en anglès"

Jaume Pla (Mazoni) - Foto Néstor Noci (Bankrobber).

La cultura anglosaxona sempre ha estat present en la música de Mazoni, però mai havia ressonat amb tanta força com al seu setè disc. Un “7 Songs for an Endless Night” (2016, Bankrobber) per on desfilen al seu aire el Madchester, l’Acid House, la cultura rave i el rock’n’roll en la seva concepció més visceral. De tot això vaig tenir el plaer de parlar amb Jaume Pla quan tot just venia de fer realitat un dels seus somnis: treballar amb la mà dreta de Paul Weller i Primal Scream. Ja poden llegir l'entrevista al B-Magazine de Brubaker.


Algunes cites destacades:
*"Necessitava retrobar el meu jo compositor en anglès, el trobava a faltar".
*“L’escena catalana pot resultar una mica claustrofòbica. És molt petita, i no ho dic pas en un sentit pejoratiu: vivim en un país petit i de seguida l'has recorregut de dalt a baix”.
*“Sempre m’ha costat molt cedir el control de la meva obra, però després de tant de temps em va semblar necessària una mà externa que aportés alguna cosa” (sobre la producció de Brendan Lynch).

Mazoni es reinventa (un altre cop)

Jaume Pla amb Núria Graham.

MAZONI

La 2 d'Apolo, Barcelona

7 de març de 2016

És possible, en l'àmbit de la música pop, que el factor sorpresa mai més torni a tenir el mateix potencial d'impacte després de la mort de David Bowie. Però per sort sempre quedaran artistes disposats a trencar unes quantes normes i convencions, a venir de cop i volta des d'on menys se'ls espera, a jugar al desconcert en el millor dels sentits i, en definitiva, a sorprendre gratament el personal. És el cas de Mazoni. Fa poc més d'una setmana, l'alter ego de Jaume Pla avançava dos temes d'un imminent nou disc, "7 Songs for an Endless Night" (2016), títol autorreferencial per a un àlbum que sona a ell sense repetir esquemes: enèssim cop de timó estilístic i retorn després de deu anys a l'anglès com a llengua vehicular. I quatre dies abans de la sortida del plàstic al mercat -el llançament es preveu per a l'11 de març a través de Bankrobber-, el va presentar amb un showcase a la sala petita d'Apolo i davant d'una audiència tan reduïda com selecta -socis i habituals del local, així com l'entorn del propi músic i del seu segell discogràfic-.

Si "Sacrifiqueu la princesa" (2014) havia estat el disc electrònic de Mazoni, l'àlbum on l'empordanès abraçava els sintetitzadors i deixava la guitarra de banda, "7 Songs for an Endless Night" és el disc on Pla torna a agafar les sis cordes amb un nervi gairebé inèdit des dels dies d'Holland Park -com a mostra, un "Dead Singers" que va sonar a The Who fent-s'ho amb Jon Spencer-. Però la cosa no es queda aquí. També és l'àlbum on el de la Bisbal s'acosta més que mai a alguns dels que de ben segur són els seus grups fetitxe, cas de Happy Mondays, New Order o Primal Scream -de la producció se n'ha fet càrrec Brendan Lynch, mà dreta tant d'aquests últims com de Paul Weller-. I ho fa de la mà d'una electrònica que va venir per a quedar-se i que ara augmenta revolucions fins a evocar la cultura de club tal i com s'entenia als dies de Madchester i l'Acid House. I per si no n'hi hagués prou, ha convidat a fer la veu solista d'un dels nous temes a tota una Núria Graham, col·laboradora d'excepció també la nit passada d'una banda que manté el line up dels darrers anys i incorpora com a coristes dues components de Les Anxovetes -sí, el trio que va revitalitzar l'havanera aportant al gènere tot allò que portava dècades demanant a crits-. Gairebé res, escoltin.

Que Pla confia plenament en el seu nou material ho va evidenciar la manera com es van desenvolupar els esdeveniments. D'entrada, tal i com marcava el guió, la banda va interpretar el disc sencer i seguint-ne l'ordre original. I un cop acabada aquesta primera ronda, va tornar a repassar-ne totes i cada una de les cançons en l'ordre invers. La maniobra pot semblar una excentricitat i possiblement ho fos, però a la pràctica va resultar la prova del cotó més definitiva de totes. Durant la segona part del concert, el respectable ja reconeixia i fins i tot cantava com si les conegués de tota la vida unes cançons que mai abans havia pogut escoltar. Si algú tenia cap dubte del potencial del que probablement sigui el treball més arriscat de Mazoni a data d'avui, ahir va tornar a casa amb la seguretat que aquest no tan sols funciona sinó que suposa una de les obres més sòlides i solvents que mai hagi lliurat l'autor d'"Esgarrapada" (2006). I és que en tota la nit no va sonar ni un tema anterior a "7 Songs for an Endless Night". Ni "Apocalipsi Now", ni "No tinc temps", ni "Ei, que surt el sol". I ningú els va demanar. No calien. Amb les cançons noves n'havien tingut prou Pla i companyia per a vèncer i convèncer.

Un repertori que fa respecte

Mazoni.

MAZONI + MUJERES

Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça de l'Església, Granollers

26 d'agost de 2015

Els darrers anys de la trajectòria de Mazoni han estat d'allò més profitosos. Primer, el projecte encapçalat per Jaume Pla va lliurar "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber), un disc on trencava amb el pop i el rock anglòfils que havien definit la seva trajectòria fins aleshores per a experimentar amb llenguatges com l'electrònica. Una aposta pel risc i un moviment valent al qual va seguir, ja aquest 2015, una residència creativa del propi Pla al barceloní Arts Santa Mònica, on durant un mes es va dedicar a compondre cançons partint en cada cas d'un instrument diferent. Novament, tot un exercici de creixement artístic. Però ja se sap, les Festes Majors -aquest mal tan necessari a casa nostra per a tot músic que vulgui viure del seu ofici- no entenen de creixement artístic ni d'actituds arriscades.

Per això ha resultat tan oportú el desè aniversari del seu salt de l'anglès al català -materialitzat de forma oficial a "Esgarrapada" (2006, Bankrobber)-. Un aniversari rodó que Mazoni celebra aquest estiu aparcant temporalment el seu present artístic per a treure la pols al fons d'armari i sortir a la carretera amb un repertori dels que fan respecte: de "Natura morta" a "El riu", d'"Apocalipsi Now" a "No tinc temps", de "Per primer cop" a "Eufòria" i de "Caputxeta" a "Ei, que surt el sol!", sense oblidar-se és clar de perles més recents com "Un petó per cada cicatriu" o "La promesa". Els primers compassos del concert van ser a mig gas, potser a causa de l'encostipat que arrossegava Pla o potser a causa de la pols acumulada per bona part del repertori durant els passats dos anys -els directes d'aquest període s'han centrat en el material recent, i per tant era comprensible la manca de rodatge del repertori anterior-, però la recta final va tornar a reivindicar Mazoni com una de les grans bandes de rock'n'roll d'aquest país.

Abans havia tocat una altra gran banda de rock'n'roll. Mujeres, un quartet de Barcelona que s'ha fet un lloc a l'underground autòcton a cop de ritmes salvatges, melodies infeccioses i un sentit de la urgència que molts ja voldrien. Quatre bèsties elèctriques anant a una i un repertori que carrega les piles en qüestió de segons. Rock'n'roll de garatge sense contemplacions, de formes clàssiques però amb acabats moderns -o a la inversa, que l'ordre dels factors no altera el producte-. La seva lectura de "Run Run Run" (The Velvet Underground) va fer saltar espurnes a les primeres files. És clar que, ben pensat, el resultat va ser exactament el mateix quan tiraven de material propi. Enormes.

L'era de la fugacitat

Tinc el gust d'assistir aquests dies a un taller de composició musical impartit per Jaume Pla (Mazoni) a l'Arts Santa Mònica de Barcelona. La primera sessió va tenir lloc abans d'ahir, i va donar peu a un interessant debat sobre els mètodes d'aproximació al procés compositiu. Va ser al llarg d'aquesta mateixa sessió quan Pla va apuntar un fet en el qual servidor mai havia reparat i que em va semblar molt interessant. Com la cançó pop, com a mínim la que s'orienta a audiències massives, ha evolucionat d'una estructura de dues parts principals, una estrofa que presentava la peça i una tornada que exercia com a ganxo, a una estructura pràcticament dominada per la tornada -o, més ben dit, pel ganxo en si-.

Un procés, apuntava Pla, que va començar-se a consolidar entre els anys 80 i 90, i que ha canviat la manera de presentar una cançó al públic -insisteixo, parlem principalment de cançons pensades per a ser massives-. Si abans es podia posar l'oient en situació abans d'oferir-li aquell reclam en forma de tornada-ganxo, ara es dispara el reclam de bon principi, sense deixar lloc a cap mena de dubte. La metamorfosi, deia Pla, va iniciar-se entre els anys 80 i 90, però ha estat durant la passada dècada quan més evident s'ha fet. I jo atribueixo això últim a la immediatesa sempre imperant en aquests temps en què la informació viatja a una velocitat superior a la nostra capacitat d'assimilació.

Quan la ràdio i els propis discos eren pràcticament les nostres úniques vies d'accés a la música enregistrada, podíem dedicar a una cançó -o a un disc sencer- el temps que requerís. I si no ens atrapava de bon principi, potser ho acabava fent a mida que li dedicàvem aquest temps. Ara mateix, amb tal excés d'informació i la facilitat que tenim d'anar d'un lloc a un altre amb un sol clic, és molt difícil que algú descobreixi una tornada que l'atrapi totalment si per això li cal esperar mig minut o cinquanta segons -i ja no parlem de peces com "Stairway to Heaven"-. De la mateixa manera, molts discos que anys enrere ens haguessin canviat la vida ens passen ara desapercebuts perquè, com que no ens entren a la primera, passem a una altra cosa en comptes de degustar-lo al ritme que ens calgui. Ja se sap, vivim en l'era de la fugacitat, volem arribar a tot arreu -i arribar-hi els primers- i no ens agrada que se'ns acumuli la feina.

Quants graons de l'escala al Cel de Led Zeppelin seria capaç d'enfilar el
gran públic en aquests temps d'acumulació i plaers efímers?

En sintonia

Jaume Pla i David Carabén, privilegiada instantània.

MISHIMA + MAZONI

Razzmatazz, Barcelona

16 de maig de 2014

El de Mishima és un bon exemple de com caminar dues passes per davant de la resta. Quan bona part de la nova independència catalana s'apunta a l'èpica consolidada durant tres discos per David Carabén i companyia, ells se'n desmarquen apostant per un discurs més cru i directe. El d'un àlbum, "L'ànsia que cura" (2014, Warner Music), on han evitat la repetició sense deixar de sonar a ells mateixos. Perdent musculatura però guanyant agilitat, prescindint de muralles sòniques i potenciant les melodies. Segueix havent-hi èpica, sí, però ara és menys Arcade Fire que The National, i més Bunnymen que E Street Band. Així ho van escenificar la nit passada a la sala gran de Razzmatazz. Peces de factura recent com "Mai més" marcaven un ritme on el fons de catàleg s'acomodava sense problemes -de "La forma d'un sentit" a "L'última ressaca" i de "Qui n'ha begut" a "La vella ferida"-. Intensitat creixent -salvant el parèntesi dedicat a les textures reposades de "No et fas el llit" o "Els vells hippies"- i clímax final amb punts i a part com "La tarda esclata" o "Tot torna a començar".

Més pronunciat encara és el cop de volant estilístic amb què Mazoni ha segellat "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber). On abans hi havia una de les bandes de rock més sòlides del país, ara hi ha un combo d'electropop amb actitud arriscada i vocació renovadora. Quatre mesos a la carretera equivalen a rodatge i, com a mínim, a la mateixa solvència que definia l'anterior encarnació de la banda. La nit passada ho van refermar tot esquivant les dianes més fàcils -ni "Ei, que surt el sol" ni "Apocalipsi Now", per citar només dos exemples, tenen cabuda en aquest nou format-, reivindicant títols com "Bosc cremat", "Un petó per cada cicatriu" o "A.I.L.O.D.I.U.", posant al dia "Gised", "Totsants" o "Caputxeta", i encadenant una recta final -"Eufòria", "La promesa" i "No tinc temps"- que podrien haver signat perfectament uns Chemical Brothers.

L'aposta pel present i la garantia de futur són, per tant i a data d'avui, el comú denominador de Mishima i Mazoni. Dues formacions que havien començat cantant en anglès, com a bons fills musicals de l'indie dels 90, i que van fer el salt al català fa cosa de vuit anys, aproximadament. Els mateixos que celebrava la nit passada el club TR3SC, artífex d'un doble cartell on el gust i el luxe anaven tan de la mà com les pròpies bandes. Com a mostra d'aquesta sintonia, dues imatges per al record. La de Carabén cantant "Per primer cop" amb Mazoni, i la de Jaume Pla tornant-li el favor mentre Mishima s'acomiadavan al ritme d'"El camí més llarg". Privilegiades instantànies que el respectable aplaudiria massivament. La cirereta del pastís per a un aniversari d'allò més rodó. Felicitats i que en siguin molts més.

Mazoni, eufòria electropop.

Mishima, contemplant l'infinit.

Jaume Pla (Mazoni): "La premissa d'aquest disc era no haver de rascar guitarres"

Jaume Pla (Mazoni) - Foto Noemi Elias

Ja poden llegir a la web de Brubaker l'entrevista que un servidor ha realitzat aquesta setmana al gran Jaume Pla (Mazoni). Una conversa centrada en el seu darrer disc, tot un cop de timó titulat "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber). Un salt del rock a la música electrònica i un conjunt de cançons on els afers personals s'alternen amb l'inevitable comentari social. Poden llegir-ho aquí.