La tragèdia i les seves múltiples bifurcacions. La seva afectació en el terreny personal i totes les metxes que pot arribar a encendre en l'àmbit de la creació artística. S'ha insistit molt en el fet que totes les cançons que conformen "Skeleton Tree" (2016) s'havien compost abans de la tràgica mort d'un dels fills de Nick Cave l'estiu de l'any passat, però un no pot evitar contemplar aquest àlbum com la primera conseqüència pública de la pèrdua personal i sobretot com la primera gran prova de vida d'un Cave que ha lliurat el disc més personal i a la vegada difícil d'aquest 2016 deixant de banda el "Blackstar" de Bowie. Si poguéssim aïllar-ne el context, si poguéssim escoltar aquest plàstic al marge de les circumstàncies que n'han envoltat la creació, probablement hi trobaríem un àlbum similar al seu predecessor, "Push the Sky Away" (2013). Una nova capbussada de l'australià en les coordenades més introspectives del seu registre i en aquella calma tensa i inquietant marca de la casa. Però sabent el que sabem, peces com la distòpica "Jesus Alone", la pertorbadora "Magneto" o el catàrtic tema titular adquireixen les dimensions d'una elegia tan fosca com solemne. "It's all right now", canta Cave en plena recta final de l'àlbum, de forma serena i aparentment plàcida, conscient probablement que no són els forts qui sobreviuen sinó els valents. Perquè hi ha ocasions en què viure requereix valor, i d'això Cave sempre n'ha tingut una bona estona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada