Una banda (de rock) anomenada Manel

MANEL

Teatre Auditori de Granollers

15 d'octubre de 2016

La primera vegada que vaig veure Manel en directe es van acomiadar amb una versió desendollada i en català del "Common People" de Pulp. Quines coses, perquè vuit anys i quatre discos després d'irrompre a escena al ritme d'aquell simpàtic folk-pop marca de la casa, el discurs dels barcelonins s'acosta més que mai al de Jarvis Cocker i companyia. De fet i per ser justos, hauríem de dir que el rock expansiu dels Manel de 2016 beu a parts iguals de l'èpica post-Arcade Fire, els acabats electrònics d'uns Metronomy i l'hedonisme dels últims Daft Punk -aspirants a punxadiscos ocasionals, programin vostès "Sabotatge" abans o després de "Get Lucky" i els prometo que ho petaran-. Però és que si ahir a la nit s'arriben a despenjar amb una relectura actualitzada de "Common People", la jugada hauria sortit tan o més rodona que ara fa vuit anys.

Enlloc d'això, i com era d'esperar, van desencadenar una recta final climàtica amb "La serotonina", versió lliure de "La Bilirrubina" de Juan Luis Guerra que a priori podia desconcertar però a la llarga ha suposat el gran encert de Manel durant el present exercici -amb permís del citat "Sabotatge"-. El que sobre el paper (a l'estudi) podia semblar un divertiment, sobre el terreny (a l'escenari) es manifesta com un revulsiu dels bons. Un punt d'inflexió a partir del qual res torna a ser tal i com havia estat fins aleshores. Ahir, per exemple, el respectable que omplia fins a la bandera el Teatre Auditori de Granollers va aprofitar l'ocasió per a alçar-se del pati de butaques i transformar la platea en una improvisada pista de ball. L'escena no devia fer massa gràcia al personal de sala, però a la banda li devia encantar perquè acte seguit va contraatacar amb l'únic argument possible a aquelles alçades de la nit: un "Benvolgut" en clau accelerada que va acabar de posar el teatre de potes enlaire tot culminant la primera part del concert.

Prèviament i durant una hora llarga, Guillem Gisbert i companyia havien anat desplegant la totalitat del seu darrer treball, un "Jo competeixo" (2016) que referma el viratge rocker iniciat a "Atletes, baixin de l'escenari!" (2013). L'inici a cop de riff rocallós amb "Les cosines" ja va deixar les coses clares de bon principi: observant com s'ho passaven de bé Gisbert, Martí Maymó i Roger Padilla amb els seus sintetitzadors i guitarres elèctriques -o la força amb què Arnau Vallvé feia bategar la bateria-, qualsevol s'hagués atrevit a oferir-los un miserable ukelele. A partir d'aquí, el repertori es va nodrir de material recent amb puntuals escapades al passat, cas de la celebrada "Boomerang" o d'una revitalitzada "Ai, Dolors" amb Padilla a la veu principal. Però la veritable declaració de principis, aquell moment tan rodó que certifica el present i la vocació de futur dels actuals Manel, va arribar en tanda de bisos. "Teresa Rampell" i "Sabotatge", així, l'una darrere l'altra les peces més destacades dels seus darrers dos discos. Qui nassos necessita "La gent normal" quan es pot acomiadar sense mirar enrere?