Quinze cors i una sola veu

BRANCA SANTA

Festival Connexions

La 2 d'Apolo, Barcelona

20 d'octubre de 2016

L’escenari es va fer petit tan bon punt els músics s’hi van enfilar. I és que una cosa així no es veu cada dia: ni més ni menys que catorze instrumentistes es van aplegar damunt les taules durant una hora i quinze minuts que ja formen part de la història musical recent de Barcelona. Quatre guitarres, dues bateries, un kit de percussió, un baix, un teclat, un orgue Hammond i una secció de vents a quatre bandes. A la qual cosa cal afegir les videoprojeccions de Joan Garau, que no es trobava a l’escenari però també forma part d’aquest col·lectiu a priori irrepetible i sobre el terreny únic en la seva espècie.

Perquè Branca Santa és això, un col·lectiu d’artistes, i no pas un grup de música a seques. El punt de trobada d’algunes de les forces creatives més singulars i indomables de l’efervescent escena de les Balears, d’on provénen tots els membres de la formació amb excepció del català Xarim Aresté -veu, guitarra i un dels rostres visibles del projecte juntament amb el seu homòleg Roger Pistola i el trompetista Pep Garau-. Una cocteleria sònica on conviuen ben agitats llenguatges com els del jazz, el soul, el rock progressiu, la psicodèlia, el folk i fins i tot allò que es va anomenar música laietana.

Aquest era el seu segon concert, el primer que oferien a Barcelona i la presentació oficial del seu flamant disc de debut, “Trompes d’assalt” (2016, Bankrobber). Un repertori eclèctic on ressonen per moments Traffic, Blood, Sweat & Tears, els últims Màquina! i aquella hipotètica sessió conjunta que Miles Davis i Jimi Hendrix mai van arribar a celebrar. I una posada en escena tan dinàmica com aclaparadora. Una quinzena de cors parlant amb una sola veu, amb tot el virtuosisme del món però deixant de banda els personalismes. “Som una colla d’amics”, va proclamar Aresté durant la recta final del concert. Al capdavall, potser sigui aquest el secret de tot plegat.

Originalment publicat a B-Magazine.