Ja fa molt de temps que els discos de Van Morrison van deixar enrere les cotes de transcendentalitat d'un "Astral Weeks" (1968), un "Moondance" (1970) o un "Tupelo Honey" (1971), però això no resta valor a llançaments com "Born to Sing: No Plan B" (2012) o aquest "Keep Me Singing" (2016). Dos títols on el de Belfast reivindica la seva condició de vocalista com a raó de ser. Morrison és el que és i fa el que fa, i així seguirà essent fins que la seva veu digui prou. Tota una declaració de principis de qui un bon dia va renunciar a la fusió d'estils en nom d'un discurs més ortodox i d'acord amb les set dècades que porta penjades a l'esquena. De qui afronta la seva maduresa tal i com abans ho havien fet els seus referents de l'altre costat de l'Atlàntic: prescindint de riscos i presumint d'ofici. Ni "Keep Me Singing" aportarà nous conversos a la causa -poc el deu preocupar això a aquestes alçades-, ni les seves cançons despertaran en directe les mateixes passions que "Caravan", "Gloria" o "Brown Eyed Girl". Però el blues nocturn de "The Pen Is Mightier than the Sword", el swing elegant de "Look Behind the Hill", el viratge rocker de "Too Late" i la balada crepuscular que li dóna títol són arguments de prou pes per a acostar-s'hi sense por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada