Death will Come and will Have Your Eyes

Diamanda Galás, en una actuació de la seva present gira.
Foto Redbull Music Academy.

DIAMANDA GALÁS

Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Barcelona

11 d'octubre de 2016

Bona part del respectable que va assistir la nit passada al TNC desconeixia a priori el contingut de l'espectacle que portava Diamanda Galás als escenaris barcelonins en el marc del Redbull Music Academy Weekender. Les corrents subterrànies per les quals navega l'artista californiana, així com el fet de no haver publicat cap disc des de 2008 -des d'aleshores centra la seva creació en l'àmbit escènic, si bé preveu editar properament un àlbum en directe que documentarà la present gira-, constituïen una incògnita que no s'acabaria de desvetllar fins que Galás, vestida de negre i amb el seu etern posat inquietant, es va asseure al piano.

Sabíem que el títol de l'espectacle, "Death will Come and will Have Your Eyes", s'inspira en un text original del poeta italià de la solitud, Cesare Pavese -un autor que va abandonar aquest món per mitja del suïcidi, enèsima referència tràgica en una trajectòria, la de Galás, que ha fet de la mort i la pèrdua una de les seves raons de ser-. Un "Verrà la morte e avrà i tuoi occhi" ("Vindrà la mort i se't menjarà els ulls") que va esdevenir el punt de partida des del qual la nord-americana va alternar composicions noves amb brutals deconstruccions de tòtems com l'estàndard mexicà "La llorona" o "See that My Grave Is Kept Clean", un blues original de Blind Lemon Jefferson.

Mentre el piano es debatia entre la fragilitat i la cacofonia en un gairebé discret segon pla, la veu de Galás sobresortia més salvatge i indomable que mai. Un torrent de registres, freqüències, murmuris i crits gairebé infernals certificant no tan sols les múltiples textures vocals de la de San Diego, sinó la infinitat de recursos instrumentals que la veu humana pot arribar a oferir amb l'entrenament adequat. Perquè aquest és un altre tema. Diamanda Galás és una cantant com cap altra. I si la seva obra s'estudiés a la gran majoria d'escoles de cant, si la tècnica i el virtuosisme deixessin d'entendre's com a finalitats i passessin a ser contemplades com a recursos, el conjunt de la pràctica musical hi sortiria guanyant.