Un segle amb George Martin

George Martin (1926-2016)

Es commemora avui un segle del naixement de George Martin. L'home que va obrir als Beatles les portes de Parlophone i va esdevenir una peça clau de l'engranatge de la banda. Junts van traçar una línia evolutiva fins aleshores inèdita i mai més equiparada. Cinc anys són els que separen "Love Me Do" (1962) de "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967), de seguida s'ha dit. Ningú més, si parlem de música pop, ha fet un salt endavant a tals efectes en tan sols un lustre i alterant l'espai-temps amb cada pas (amb permís de Dylan i els Beach Boys durant aquell mateix període, si bé caldria matisar coses). De quan la novetat era un estímul, i no un reclam.

Across the Universe

Images of broken light

Which dance before me like a million eyes

They call me on and on across the universe

(John Lennon)

Les Franqueses del Vallès, març de 2025.

44 anys sense Lennon

Ara fa un any, per aquestes dates, estàvem debatent si aquell "Now and Then" generat amb el suport de la Intel·ligència Artificial a partir d'una maqueta de Jonn Lennon, es podia considerar com l'última cançó d'una banda, els Beatles, que havia deixat d'existir feia més de mig segle –i dues quartes parts de la qual ja no hi eren per ser consultades al respecte-.

Passats dotze mesos des de la seva publicació, m'agradaria preguntar a tots els que van rebre aquell experiment com si fos aigua de maig, quantes vegades han tornat a escoltar "Now and Then" des d'aleshores. Si la resposta és "Cap ni una", no patiu, és el que tenen els productes de temporada.

Si per contra volem parlar de perdurabilitat, aquests dos recopilatoris amb caràcter definitiu segueixen explicant per què els Beatles van ser la banda més important del segle XX. I parlant encara de perdurabilitat, avui fa 44 anys que un imbècil va disparar a Lennon per l'esquena, matant de forma cruel i covarda un dels genis més grans i influents de tots els temps.

Mike Maxfield (1944-2023)

MIKE MAXFIELD
(1944-2023)

Un clàssic de la primera música surf que no es va compondre a les assolellades costes californianes sinó a molts quilòmetres de distància, al nord d'Anglaterra. Vaig conèixer "The Cruel Sea" a través de les lectures que els Ventures i els Challengers en van fer el 1964 i el 1965, respectivament. Després vaig descobrir que la versió original l'havien gravat els Dakotas el 1963 amb tot un George Martin a les tasques de producció. Format a Manchester el 1960, el conjunt va destacar a l'òrbita Merseybeat un cop apadrinada per Brian Epstein i com a banda d'acompanyament de Billy J. Kramer, amb qui va facturar èxits com "Do You Want to Know a Secret" o "Bad to Me", tots dos de 1963 i compostos per John Lennon i Paul McCartney –el primer l'havien gravat originalment els mateixos Beatles-. Sense Kramer, els Dakotas van lliurar l'instrumental anteriorment citat. Ens ha deixat Mike Maxfield, guitarrista solista del grup i autor de "The Cruel Sea". Tenia 79 anys.

43 anys sense Lennon, i 80 amb Morrison

Lennon i Morrison en vinil.

Es commemoren avui 43 anys de la mort de John Lennon. I si fos viu, Jim Morrison celebraria avui mateix el seu 80è aniversari –qui sap si l'està celebrant en aquella illa paradisíaca on el situa determinada mitologia-. L'exBeatle va morir assassinat el 8 de desembre de 1980. Un moment en què les baixes no estaven a l'ordre del dia de la crònica pop en la mesura en què hi són avui, i els ídols del rock'n'roll solien marxar de forma sobtada i deixant bonics cadàvers. Res a veure amb un temps en què ens hem acostumat a veure com els nostres referents es moren a causa de malalties de les que un va agafant amb l'edat –quan no directament de vells-. Un moment, l'època de Lennon i Morrison, en què tampoc eren a l'ordre del dia les commemoracions dels aniversaris rodons en la mesura en què ho són ara. Ja saben, els 80 –o més- anys de Bob Dylan, Paul McCartney, Mick Jagger i companyia. El cantant dels Doors seria un d'ells si fos viu avui. O potser no, qui sap. Potser efectivament visqui d'incògnit en alguna illa deserta que probablement s'assembli molt al Key West al qual canta el propi Dylan a "Rough and Rowdy Ways" (2020).

La inquietant nova era de Kiss

Els Kiss de la nova era amb format d'avatar.

L'inici d'una nova era. Així anunciaven Kiss el que vindrà a partir d'ara, és a dir, després del concert de comiat que van fer abans d'ahir al Madison Square Garden de Nova York. Una actuació que van tancar per la porta gran, com no podia ser de cap altra manera, amb l'eterna "Rock and Roll All Nite". En acabat, una pantalla gegant va mostrar els avatars dels quatre personatges clàssics del grup –ja no parlem necessàriament dels músics que els han encarnat- i va anunciar l'inici d'aquesta nova era.

Sí, The Hottest Band in the World s'acomiadava dels escenaris i posava punt i final a cinc dècades de trajectòria. Però això no vol dir que la màquina de fer diners s'hagi d'aturar aquí. "The end is only the beginning", confirmava el mateix grup a través de les xarxes socials. No és cap novetat, que una banda que ha cessat la seva activitat recorri a la tecnologia per seguir fent caixa. Abba ja van fer l'any passat un espectacle amb avatars. I ningú havia de dubtar que Gene Simmons devia estar estudiant de molt a prop aquell moviment.

El mateix Simmons va declarar anys enrere que no contemplava un final de Kiss, per bé que un dia hagués de deixar ell mateix els escenaris. Aleshores va dir que visualitzava uns Kiss girant amb músics nous encarnant els quatre personatges clàssics –vaja, una banda de tribut amb segell oficial-. La tecnologia li ha permès anar més enllà. Ja no caldrà buscar el candidat perfecte per fer de Demon o d'Starchild, perquè la tecnologia s'encarregarà de tot. La qual cosa em sembla com a mínim inquietant.

Perquè aquest cop no estem parlant del bon olfacte de Simmons pels negocis, sinó efectivament d'una nova era que pot anar molt més enllà del camp dels propis Kiss. Se'n recorden vostès de quan ens estiràvem els cabells davant la proliferació de grups de tribut? Doncs això no era res en comparació amb el que podria venir a partir d'ara. Al capdavall, si els Beatles han presentat una cançó nova en ple 2023, per què no plantejar-se també una gira amb avatars?

60 anys de "With the Beatles"

Havien passat vuit mesos justos des de la publicació del fundacional "Please Please Me" quan els Beatles van lliurar el seu segon àlbum, "With the Beatles", el 22 de novembre de 1963, avui fa 60 anys. El disc d'"It Won't Be Long", "All My Loving", "Hold Me Tight" i "I Wanna Be Your Man". Dards de precisió Merseybeat on encara es podia ensumar tota la humitat del soterrani del Cavern –aquella arrencada protopunk de "Little Child"-, servits per una banda que tot just començava a eixamplar horitzons –al cap d'una setmana es va publicar el senzill "I Want to Hold Your Hand", gravat durant les mateixes sessions-.

"With the Beatles" també és el plàstic on els de Liverpool pràcticament es van fer seus títols aliens com "Money (That's What I Want)" (Barrett Strong) o "Please Mr. Postman" (The Marvelettes) –cançons que havien tocat en infinites vetllades a Hamburg i al mateix Cavern, i que refermaven les seves arrels transatlàntiques-. I un detall que no s'hauria de considerar menor, és l'obra on John Lennon i Paul McCartney –també Ringo Starr i George Martin, és clar- van deixar que George Harrison es destapés com un brillant compositor amb un "Don't Bother Me" on ja ressonaven registres futurs com els de "Help!" o "Rubber Soul" –tots dos de 1965-.

Publicat en plena efervescència de la Beatlemania, "With the Beatles" va veure la llum el mateix dia de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas. En qüestió de mesos, els Fab Four creuarien l'Atlàntic i conqueririen els Estats Units –desencadenant allò que els nord-americans van anomenar British Invasion-. Un país tocat per la tragèdia que, han afirmat diverses veus autoritzades, va començar a passar pàgina tan bon punt els de Liverpool van penetrar en milions de llars de la mà de l'Ed Sullivan Show el febrer de 1964.

L'última cançó dels Beatles?

L'última cançó dels Beatles? Si m'ho pregunten a mi, els respondré que es troba en aquest cassette. Edició britànica del disc Blau, el que repassa la trajectòria del quartet entre 1967 i 1970. Me'l vaig comprar fa un parell de mesos en una botiga de segona mà per dos miserables euros. Estava fet un nyap i pràcticament el vaig haver de restaurar, però encara sona prou bé –això sí que és un miracle, i no els que fa la intel·ligència artificial-.

Que què penso de "Now and Then"? Que la demo original de John Lennon tenia molt més encant. Però sobretot que Paul McCartney, Ringo Starr, Giles Martin i companyia no han fet res que no s'hagués fet abans en àmbits com els de l'electrònica o el hip hop –servir-se de la tecnologia, ja sigui digital o analògica, per crear música nova a partir de pistes ja existents, si bé amb eines que fins fa molt poc encara no existien-.

El que em sobta, és que qui solia abominar d'aquests experiments quan els portaven a terme disc jockeys, es declari ara emocionat per la il·lusió de retrobar-se amb una banda que, agradi o no, va deixar d'existir fa més de mig segle, i dos dels components de la qual ja porten dècades criant malves. Vaja, que no han tingut oportunitat de dir-hi la seva i, el més important, tampoc podran presentar cap reclamació si no els acaba de convèncer allò que s'ha fet en nom seu.

Em sembla una bona cançó, "Now and Then"? Per descomptat que sí, al capdavall estem parlant d'una composició de Lennon. M'he emocionat escoltant la veu del mateix Lennon manipulada digitalment (i treta d'una cinta que no pretenia ser res més que una demo), i pistes de guitarra de George Harrison que el propi Harrison mai va arribar a tocar com a tals? Evidentment que no. I ja posats, tampoc em va emocionar Junkie XL remesclant a Elvis Presley –això no vol dir que no m'entri la mar de bé aquell "A Little Less Conversation"-.

L'última cançó dels Beatles? Em temo que no. Al contrari. Si acceptem de forma acrítica que una peça generada amb intel·ligència artificial porti la signatura del quartet més influent del segle XX, estem obrint la porta a barbaritats encara més grosses. Quan una indústria ja és capaç de vendre projeccions d'hologrames com si fossin actuacions en directe, per què no hauria d'aprofitar els últims avenços tecnològics i començar-nos a vendre també cançons noves de trinca d'Elvis, Sinatra o els mateixos Beatles? Temps al temps.

30 anys del meu primer concert 'gran'

Avui fa 30 anys que vaig assistir al meu primer concert gran. Paul McCartney al Palau Sant Jordi de Barcelona, 27 d'octubre de 1993. Els dies d'"Off the Ground", publicat aquell mateix any, i del New World Tour. Jo era un nen. M'hi van portar els meus pares. Cites als Beatles i als Wings. Un espectacle visual tan potent com el propi repertori. I l'experiència de poder-ho viure en primera persona. Va obrir amb "Drive My Car" i va tancar amb una apoteòsica "Hey Jude". Entre l'una i l'altra, "Let Me Roll It", "Can't Buy Me Love", "C'Mon People", "Jet", "Good Rockin' Tonight", "Biker Like an Icon", "I Saw Her Standing There" o "Band on The Run". La majoria de coses que m'han passat des d'aleshores són conseqüència directa d'aquella nit.

Dwight Twilley (1951-2023)

DWIGHT TWILLEY
(1951-2023)

De vegades penso que la història del power pop és la d'aquells artistes que haurien merescut molta més sort de la que van tenir. Hi ha excepcions, és clar, però em fixo en casos com els de The Nerves o el de qui ens ocupa, i no puc evitar preguntar-me per què hi ha tanta mediocritat facturant xifres astronòmiques mentre cançons tan grandioses com les de Dwight Twilley pràcticament passen desapercebudes pel gran públic. Píndoles fresques, urgents i amb ganxo melòdic. Comprimits de bon gust i energia en positiu.

Ha mort Twilley a l'edat de 72 anys. Referent del power pop tant en solitari com al capdavant de la Dwight Twilley Band, on li marcava el ritme el seu bon amic Phil Seymour. Que l'un i l'altre s'haguessin conegut durant la projecció d'una pel·lícula dels Beatles en un cinema de Tulsa –corria l'any 1967 i la cinta era "A Hard Day's Night" (1964)-, denota que efectivament estaven condemnats a entendre's. Fruit de la seva unió van ser perles de la mida d'"I'm on Fire" o "Looking for the Magic".

Les dues pistes en qüestió formen part respectivament dels dos primers àlbums de la Dwight Twilley Band, els més que notables "Sincerely" (1976) i "Twilley Don't Mind" (1977). Ja en solitari, el d'Oklahoma va seguir facturant plàstics igualment reivindicables que inexplicablement no van captar l'atenció de cap gran radar. Com a mostra "Jungle" (1984), amb col·laboracions estel·lars de Tom Petty, Mike Campbell i Susan Cowsill. El seu darrer treball, "Always", data de 2014 i compta amb participacions com la de tot un Ken Stringfellow dels Posies.

Dylan canta "Kansas City"

Diumenge passat, dia 1 d'octubre, Bob Dylan va encetar al Midland Theatre de Kansas City el segon tram nord-americà del seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Saltant-se el guió habitual –per dir-ne d'alguna manera- de la gira, va obrir el concert amb "Kansas City", la composició de Jerry Leiber i Mike Stoller que porta el nom d'aquesta ciutat de l'estat de Missouri i que en canta algunes de les bondats a cop de greixós rhythm & blues.

Kansas City, la població, es troba situada gairebé al centre geogràfic dels Estats Units i és una de les grans capitals del Midwest, la regió d'on és originari el mateix Dylan. Va ser el bressol de Charlie Parker, i pels voltants de Vine Street encara hi ressonen les essències més genuïnes del jazz. Un indret gairebé mitològic on també hi pot ressonar perfectament tot el llegat del propi Dylan, il·lustre preservador d'una tradició que ja no es pot entendre sense ell.

"Kansas City", la cançó, va ser gravada originalment el 1952 per Little Willie Littlefield, tot i que va ser Wilbert Harrison qui la va popularitzar el 1959. Des d'aleshores ha esdevingut un estàndard que han versionat Little Richard –qui l'havia gravat abans que Harrison- i els Beatles, entre d'altres. Dylan l'havia arribat a fer en directe el 1986, quan es feia acompanyar per Tom Petty and the Heartbreakers. Que decidís recuperar-la gairebé quatre dècades després en un inici de gira –l'endemà va repetir al Midland però no la va tocar-, referma la connexió del seu present artístic amb tot el bagatge cultural nord-americà.

Un cop oberta l'actuació amb "Kansas City", la resta del repertori va seguir l'ordre habitual de la present gira, si bé es va saltar "Most Likely You Go Your Way (and I'll Go Mine)" –la va recuperar l'endemà-. I en aquell moment de la recta final on sol deixar espai per a les sorpreses, va versionar "Not Fade Away" de Buddy Holly. Un clàssic del primer màrtir del rock'n'roll, mort de forma tràgica al mateix Midwest on el propi Dylan l'havia arribat a veure en directe poques nits abans de la tragèdia. Afortunats els que van ser al Midland Theatre diumenge a la nit, perquè allò devia ser bíblic.

El Yellow Submarine al Museu de Ciències Naturals

El Museu de Ciències Naturals de Granollers acull fins al 15 d'octubre l'exposició Ultrasons, de la natura a la medicina, impulsada per l'Hospital Universitari Vall d'Hebron i centrada en les aplicacions d'aquest tipus de vibracions en l'àmbit de la salut. El de la fotografia és un detall d'un dels plafons que formen la mostra. Si observen vostès el centre de la representació gràfica, hi veuran el Yellow Submarine dels Beatles. Un clàssic de la iconografia pop, emprat en l'àmbit de la divulgació científica. I una mostra de bon gust, si se'm permet l'observació.

Quan Led Zeppelin van aterrar a Lió

L'aparador de Boul'Dingue Occasions, al centre de Lió.

Boul'Dingue Occasions és una botiga de discos i còmics de segona mà de la part antiga de Lió –està gairebé a tocar de la catedral-. La vaig trobar per casualitat ahir al migdia, i el seu aparador em va semblar prou temptador per animar-me a endinsar-m'hi.

Portava posada una samarreta de Led Zeppelin, i això va fer que el responsable de l'establiment em rebés amb un gran entusiasme –"You wear a Led Zeppelin t-shirt, you can do anything you want!", em va dir quan li vaig comentar que volia entrar a fer un cop d'ull-.

Al cap d'una estona va entrar un client habitual de la botiga, que també es va fixar en la meva samarreta i em va voler donar conversa. El problema era que ell no parlava anglès i que el meu francès és més aviat bàsic, però tot i això ens vam entendre sense problemes.

Em va explicar que havia arribat a veure Led Zeppelin en directe a Lió el 1969 –tot just publicat el seu primer àlbum, a veure qui ho supera-. Aleshores va intervenir el botiguer, que també havia assistit a aquell concert, i va recordar que hi havien anat plegats perquè es tractava, atenció, del "nou grup de Jimmy Page", a qui havien pogut veure en directe pocs anys abans amb els Yardbirds.

Però la història no s'acabava aquí. També havien arribat a veure els mateixos Yardbirds abans de l'entada de Page al grup, quan els britànics –etapa Jeff Beck, dedueixo- havien telonejat als Beatles a París. Batalletes de melòmans i tot el que vostès vulguin, però l'estona que vaig passar ahir al migdia no me la proporcionarà mai cap algoritme ni buscador d'Amazon.

Lucky Guri (1950-2023)

LUCKY GURI
(1950-2023)

Circula per la xarxa un vídeo de Lucky Guri interpretant l'himne del Barça al piano, el 2012 al restaurant L'Onada de Palamós, població on s'havia establert el músic de Calella durant els seus darrers anys de vida. No m'apassiona el futbol, però sí que m'emociona escoltar aquesta peça interpretada per un dels pianistes més grans que mai ha donat aquest país nostre, a vuit anys d'haver patit un ictus que el va obligar a començar de zero en tots els sentits. Tota una mostra de superació, la del mestre tornant a fer brillar tot el seu talent després de la malaltia.

Soc d'una d'aquelles generacions que van conèixer Guri com a pianista de programes de TV3 –impagable la seva presència al Sense Títol d'Andreu Buenafuente-. No va ser fins al cap d'uns anys, que la curiositat em va portar a descobrir tota una trajectòria que s'havia desenvolupat en paral·lel a l'evolució de gèneres com el jazz o el rock psicodèlic i progressiu a casa nostra. Parlem dels dies de la Cova del Drac i l'Ona laietana, de les seves actuacions amb alguns dels noms clau de la música catalana de la segona meitat del segle XX, i de bandes com Barcelona Traction o Música Urbana.

També parlem, és clar, de "We Are Digging the Beatles" (1972), tot un homenatge jazzístic als Fab Four que va signar a mitges amb el saxofonista Peter Roar –completaven la formació Max Sunyer (guitarra), Salvador Font (bateria) i Carles Benavent (baix)-. Vaig tenir el gust de veure'l en directe en diverses ocasions, de les quals guardo recordo especialment un concert amb Núria Feliu al desaparegut Cinema Municipal de Cardedeu –la tardor de 1998, si no em falla la memòria-. Un músic extraordinari que desprenia una simpatia igualment extraordinària. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

D.E.P.

50 anys de "Living in the Material World"

Existeix un consens més o menys generalitzat que sol assenyalar "All Things Must Pass" (1970) com l'obra més rodona que va arribar a facturar un component dels Beatles un cop dissolt el quartet. Però al marge d'aquest consens també hi ha veus que citen el seu successor, "Living in he Material World" (1973), com l'obra definitiva de George Harrison. No es troba la d'un servidor entre aquestes últimes veus –què hi farem, soc dels que es queden amb "All Things Must Pass"-. Però si és innegable que Harrison va passar la mà per la cara dels seus excompanys en més d'una ocasió durant la primera meitat de la dècada dels 70, la publicació d'aquest disc avui fa mig segle en va ser una.

El quart àlbum en solitari del Quiet Beatle –el segon després de la dissolució dels Fab Four- és una obra en conjunt menys ambiciosa que "All Things Must Pass", però encara carregada de grans cançons que van de l'eterna "Give Me Love (Give Me Peace on Earth)" a un "The Light that Has Lighted the World" que remet als últims dies de la banda mare –i alhora marca distàncies amb aquella slide guitar marca de la casa-, passant pel regust orgànic de la peça titular. Un repertori on Harrison deixava sortir el seu vessant més espiritual –els títols anteriorment citats parlen per ells mateixos-, si bé tocava de peus a terra amb passatges com el blues enrabiat de "Sue Me, Sue You Blues", inspirat en la batalla legal en què havia desembocat el final dels Beatles.

Gravat als estudis d'Apple i d'EMI –Abbey Road- a Londres i produït pel propi autor –amb assistència de Phil Spector a l'èpica i barroca "Try Some, Buy Some", que no hauria desentonat a "Abbey Road" (1969) o a "Let It Be" (1970)-, "Living in the Material World" comptava amb la participació de vells coneguts com Ringo Starr, Jim Keltner, Jim Gordon (bateria), Nicky Hopkins, Leon Russell (piano), Gary Wright (orgue), Klaus Voormann (baix) o Pete Ham (guitarra). Posteriors reedicions han inclòs com a material extra peces com el single "Bangla Desh", originalment publicat el 1971 coincidint amb el concert per Bangladesh promogut per l'exBeatle al Madison Square Garden.

Chas Newby (1941-2023)

CHAS NEWBY
(1941-2023)

No se'l sol situar a les llistes d'hipotètics cinquens components del quartet més essencial de tots els temps, però el cert és que Chas Newby va arribar a ser el baixista dels Beatles durant una breu temporada a finals de 1960. La banda, establerta aleshores a Hamburg, havia tornat breument a Liverpool sense Stuart Sutcliffe, qui s'havia quedat a Alemanya per centrar-se en la seva carrera com a artista plàstic. Davant la necessitat de contractar un baixista per fer una sèrie de concerts a Anglaterra, l'aleshores bateria del grup, Pete Best, va suggerir a Newby, amb qui havia tocat durant la seva estada a The Black Jacks. John Lennon, Paul McCartney i George Harrison hi van estar d'acord, i Newby va ser el baixista de la formació fins que aquesta va tornar a Hamburg. Tot i que Lennon li va proposar incorporar-se a la banda i viatjar a Alemanya, va declinar l'oferta per tornar a la universitat. En dècades posteriors seria habitual la seva presència en actes de record i homenatge als Beatles, però va afirmar que mai havia lamentat la seva decisió. Ha mort a l'edat de 81 anys.

Stu James (1946-2023)

STU JAMES
(1946-2023)

Eren de Liverpool, havien arribat a compartir algun escenari amb els Beatles i van saber aprofitar l'ona expansiva dels Fab Four per escalar posicions a les llistes d'èxits amb aquell senzill absolutament irresistible que va resultar ser "Everything's Al'Right" (1964). The Mojos es van formar el 1962 –van adoptar la seva denominació definitiva al cap d'un any- i van esdevenir un nom de pes d'allò que es va anomenar Merseybeat –també la rampa de llançament d'un dels bateries més versàtils i prolífics de la història del rock, Aynsley Dunbar-, fins que es van separar el 1968. Stu James en va ser un dels membres fundadors i la veu principal. Un cop desfeta la banda va fer d'executiu en segells discogràfics com Chrysalis. Ha mort a l'edat de 77 anys.

50 anys de "Red Rose Speedway"

No devia resultar gaire fàcil ser Paul McCartney el 1973. Si una part de l'opinió pública l'assenyalava (injustament) com a principal culpable del trencament dels Beatles, els seus moviments en l'àmbit estrictament discogràfic eren rebuts amb força fredor tant pel respectable com per una crítica que no va tenir pietat a l'hora de carregar contra àlbums com "Wild Life" (1971), el debut de Wings, o el seu successor, un "Red Rose Speedway" (1973) que va veure la llum avui fa 50 anys. A tots dos els ha acabat fent justícia el pas del temps, però és cert que al segon li costa més resistir certes comparacions.

A "Red Rose Speedway" se'l sol recordar sobretot com el disc de "My Love", l'eterna balada que l'exBeatle va dedicar a Linda McCartney, qui aleshores era la seva esposa –i component de Wings juntament amb Denny Laine, Denny Seiwell i Henry McCullough-. També una peça que s'ha mantingut als repertoris de directe de Macca al llarg de les dècades. Però cal fixar-se igualment en el rock estripat de "Big Barn Bed", els aires country de "One More Kiss", l'èpica majestuositat de "Little Lamb Dragonfly" i la sofisticació pop d'un "When the Night" que en termes estètics reconnecatava McCartney amb l'etapa crepuscular dels Fab Four. Atenció també a l'hipnòtic viatge de la instrumental "Loup (1st Indian on the Moon)".

Mig segle dels discos Vermell i Blau

A gairebé una dècada de l'esclat de la Beatlemania –i a poc més de deu anys d'haver-se publicat "Please Please Me" (1963)-, el món havia esdevingut un lloc totalment diferent, transformat en gran part per l'onada expansiva dels mateixos Beatles amb tota la immensitat de la seva obra, però instal·lat ja plenament en un estadi on els quatre de Liverpool eren cosa d'un passat cada cop més remot. Una sensació reforçada per la mirada endavant de les respectives carreres de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr. La qual cosa no vol dir que les seves cançons haguessin deixat d'importar ni de ser rendibles econòmicament.

Ho sabia prou bé, això últim, el sempre astut Allen Klein, que durant els seus darrers dies com a representant del quartet –en fase de dissolució a efectes legals, tot i que definitivament inoperatiu des de 1970- encara va tenir temps de posar en circulació dos recopilatoris antològics. Dos volums que a la llarga esdevindrien la porta d'entrada definitiva a l'univers dels Fab Four per a incomptables generacions de melòmans que arriben fins a l'actualitat. D'aquesta manera van sortir el 2 d'abril de 1973, avui fa 50 anys, els icònics "1962-1966" i "1967-1970", els discos Vermell i Blau respectivament.

Dos àlbums dobles que repassen cronològicament el cançoner del grup. No hi és tot allò que podria haver-hi –haurien calgut molts més volums per això-, però tot allò que hi ha és absolutament essencial. No hi figura cap de les composicions alienes que solien destacar al repertori dels Beatles durant els seus inicis –ni tan sols "Twist and Shout"-, però segueix essent la radiografia més completa del conjunt de la seva obra. Un viatge que comença amb "Love Me Do" –la versió amb Andy White- i s'acaba amb "The Long and Winding Road". Entre l'una i l'altra, tota una trajectòria que pràcticament traça la línia evolutiva de la música pop durant la dècada dels 60, i explica com quatre nois de Liverpool van arribar a capgirar el món en qüestió de vuit anys.

Howie Kane (1945-2023)

HOWIE KANE
(1945-2023)

Un d'aquells grups vocals que van assegurar la supervivència del rock'n'roll facturat als Estats Units en plena British Invasion, Jay and The Americans són recordats sobretot per l'irresistible "Come a Little Bit Closer" –original de Boyce i Hart-, el senzill que els va catapultar fins als primers llocs de les llistes d'èxits el 1964 –el mateix any en què van ser teloners dels Beatles en el seu debut als escenaris nord-americans-. Ha mort un dels seus membres fundadors, el cantant Howie Kane, a l'edat de 77 anys. Ara fa cosa d'un any i mig ens deixava Jay Black, el segon cantant solista que va tenir el combo.