Blue Jay Way

Please don't be long

Please don't you be very long

Please don't be long

Or I may be asleep

(The Beatles)

El Baix Montseny, juliol de 2026.

Parlant amb Pattie Boyd

No acostumo a posar fotos meves a l'entorn digital, però això d'avui és diferent, perquè no cada dia tens el privilegi de seure al costat d'una llegenda. Hem parlat amb Pattie Boyd de George Harrison, dels Beatles, d'Eric Clapton, de la seva carrera com a model i fotògrafa, i fins i tot de Bob Dylan (no, no ho he pogut evitar). Moltes gràcies a l'Estartit Beatles Weekend per una experiència que no oblidaré mai, però sobretot per organitzar cada any un festival com aquest. And thanks a lot Pattie Boyd for the good vibes and for making everything so easy. It has been an absolute pleasure talking to you. La foto és de la gran Eva Godàs.

Here Come the Sun King

Here come the Sun King

(The Beatles)

Llerona, juliol de 2026.

A l'Estartit Beatles Weekend amb Pattie Boyd

El cap de setmana vinent serem a l'Estartit Beatles Weekend parlant amb la gran Pattie Boyd, fotògrafa, model i icona de la Swinging London. Va estar casada amb George Harrison i amb Eric Clapton, i va inspirar cançons com "Something", "Layla" o "Wonderful Tonight". Aquelles històries sobre les quals nosaltres tant hem llegit, ella les va viure en primera persona, i dissabte ens les explicarà de viva veu. Més informació en aquest enllaç.

Unes ulleres de Lennon

La mirada d'un Beatle, i tot allò que deu haver arribat a veure. Unes ulleres de John Lennon, exposades al Hard Rock Cafe de Piccadilly Circus. Londres, juny de 2026.

Caràtules als carrers de Londres

Abbey Road.

Caràtules de discos a la via pública. "Abbey Road" (The Beatles), "The Clash" (The Clash), "(What's the Story) Morning Glory?" (Oasis) i "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (David Bowie). Londres, juny de 2026.

Morning Glory (Berwick Street).

The Clash Steps.

Ziggy Stardust (Heddon Street).

El Submarí Groc, un fanzine 'beatle' com els d'abans i en català

Fa un parell de dies va arribar a la meva bústia el número 44 d'El Submarí Groc, el primer fanzine en català dedicat exclusivament als Beatles. Una trentena llarga de pàgines en les quals s'analitza l'últim llançament de la sèrie Anthology però també s'explica la curiosa història dels American Beetles. És un gustàs, en temps de 'webzines', 'reels' i 'plataformes de continguts', poder fullejar un fanzine com els de tota la vida, imprès en paper, fet per fans i per a fans, amb articles que requereixen (i mereixen) temps de lectura.

Un segle amb George Martin

George Martin (1926-2016)

Es commemora avui un segle del naixement de George Martin. L'home que va obrir als Beatles les portes de Parlophone i va esdevenir una peça clau de l'engranatge de la banda. Junts van traçar una línia evolutiva fins aleshores inèdita i mai més equiparada. Cinc anys són els que separen "Love Me Do" (1962) de "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967), de seguida s'ha dit. Ningú més, si parlem de música pop, ha fet un salt endavant a tals efectes en tan sols un lustre i alterant l'espai-temps amb cada pas (amb permís de Dylan i els Beach Boys durant aquell mateix període, si bé caldria matisar coses). De quan la novetat era un estímul, i no un reclam.

Across the Universe

Images of broken light

Which dance before me like a million eyes

They call me on and on across the universe

(John Lennon)

Les Franqueses del Vallès, març de 2025.

44 anys sense Lennon

Ara fa un any, per aquestes dates, estàvem debatent si aquell "Now and Then" generat amb el suport de la Intel·ligència Artificial a partir d'una maqueta de Jonn Lennon, es podia considerar com l'última cançó d'una banda, els Beatles, que havia deixat d'existir feia més de mig segle –i dues quartes parts de la qual ja no hi eren per ser consultades al respecte-.

Passats dotze mesos des de la seva publicació, m'agradaria preguntar a tots els que van rebre aquell experiment com si fos aigua de maig, quantes vegades han tornat a escoltar "Now and Then" des d'aleshores. Si la resposta és "Cap ni una", no patiu, és el que tenen els productes de temporada.

Si per contra volem parlar de perdurabilitat, aquests dos recopilatoris amb caràcter definitiu segueixen explicant per què els Beatles van ser la banda més important del segle XX. I parlant encara de perdurabilitat, avui fa 44 anys que un imbècil va disparar a Lennon per l'esquena, matant de forma cruel i covarda un dels genis més grans i influents de tots els temps.

Mike Maxfield (1944-2023)

MIKE MAXFIELD
(1944-2023)

Un clàssic de la primera música surf que no es va compondre a les assolellades costes californianes sinó a molts quilòmetres de distància, al nord d'Anglaterra. Vaig conèixer "The Cruel Sea" a través de les lectures que els Ventures i els Challengers en van fer el 1964 i el 1965, respectivament. Després vaig descobrir que la versió original l'havien gravat els Dakotas el 1963 amb tot un George Martin a les tasques de producció. Format a Manchester el 1960, el conjunt va destacar a l'òrbita Merseybeat un cop apadrinada per Brian Epstein i com a banda d'acompanyament de Billy J. Kramer, amb qui va facturar èxits com "Do You Want to Know a Secret" o "Bad to Me", tots dos de 1963 i compostos per John Lennon i Paul McCartney –el primer l'havien gravat originalment els mateixos Beatles-. Sense Kramer, els Dakotas van lliurar l'instrumental anteriorment citat. Ens ha deixat Mike Maxfield, guitarrista solista del grup i autor de "The Cruel Sea". Tenia 79 anys.

43 anys sense Lennon, i 80 amb Morrison

Lennon i Morrison en vinil.

Es commemoren avui 43 anys de la mort de John Lennon. I si fos viu, Jim Morrison celebraria avui mateix el seu 80è aniversari –qui sap si l'està celebrant en aquella illa paradisíaca on el situa determinada mitologia-. L'exBeatle va morir assassinat el 8 de desembre de 1980. Un moment en què les baixes no estaven a l'ordre del dia de la crònica pop en la mesura en què hi són avui, i els ídols del rock'n'roll solien marxar de forma sobtada i deixant bonics cadàvers. Res a veure amb un temps en què ens hem acostumat a veure com els nostres referents es moren a causa de malalties de les que un va agafant amb l'edat –quan no directament de vells-. Un moment, l'època de Lennon i Morrison, en què tampoc eren a l'ordre del dia les commemoracions dels aniversaris rodons en la mesura en què ho són ara. Ja saben, els 80 –o més- anys de Bob Dylan, Paul McCartney, Mick Jagger i companyia. El cantant dels Doors seria un d'ells si fos viu avui. O potser no, qui sap. Potser efectivament visqui d'incògnit en alguna illa deserta que probablement s'assembli molt al Key West al qual canta el propi Dylan a "Rough and Rowdy Ways" (2020).

La inquietant nova era de Kiss

Els Kiss de la nova era amb format d'avatar.

L'inici d'una nova era. Així anunciaven Kiss el que vindrà a partir d'ara, és a dir, després del concert de comiat que van fer abans d'ahir al Madison Square Garden de Nova York. Una actuació que van tancar per la porta gran, com no podia ser de cap altra manera, amb l'eterna "Rock and Roll All Nite". En acabat, una pantalla gegant va mostrar els avatars dels quatre personatges clàssics del grup –ja no parlem necessàriament dels músics que els han encarnat- i va anunciar l'inici d'aquesta nova era.

Sí, The Hottest Band in the World s'acomiadava dels escenaris i posava punt i final a cinc dècades de trajectòria. Però això no vol dir que la màquina de fer diners s'hagi d'aturar aquí. "The end is only the beginning", confirmava el mateix grup a través de les xarxes socials. No és cap novetat, que una banda que ha cessat la seva activitat recorri a la tecnologia per seguir fent caixa. Abba ja van fer l'any passat un espectacle amb avatars. I ningú havia de dubtar que Gene Simmons devia estar estudiant de molt a prop aquell moviment.

El mateix Simmons va declarar anys enrere que no contemplava un final de Kiss, per bé que un dia hagués de deixar ell mateix els escenaris. Aleshores va dir que visualitzava uns Kiss girant amb músics nous encarnant els quatre personatges clàssics –vaja, una banda de tribut amb segell oficial-. La tecnologia li ha permès anar més enllà. Ja no caldrà buscar el candidat perfecte per fer de Demon o d'Starchild, perquè la tecnologia s'encarregarà de tot. La qual cosa em sembla com a mínim inquietant.

Perquè aquest cop no estem parlant del bon olfacte de Simmons pels negocis, sinó efectivament d'una nova era que pot anar molt més enllà del camp dels propis Kiss. Se'n recorden vostès de quan ens estiràvem els cabells davant la proliferació de grups de tribut? Doncs això no era res en comparació amb el que podria venir a partir d'ara. Al capdavall, si els Beatles han presentat una cançó nova en ple 2023, per què no plantejar-se també una gira amb avatars?

60 anys de "With the Beatles"

Havien passat vuit mesos justos des de la publicació del fundacional "Please Please Me" quan els Beatles van lliurar el seu segon àlbum, "With the Beatles", el 22 de novembre de 1963, avui fa 60 anys. El disc d'"It Won't Be Long", "All My Loving", "Hold Me Tight" i "I Wanna Be Your Man". Dards de precisió Merseybeat on encara es podia ensumar tota la humitat del soterrani del Cavern –aquella arrencada protopunk de "Little Child"-, servits per una banda que tot just començava a eixamplar horitzons –al cap d'una setmana es va publicar el senzill "I Want to Hold Your Hand", gravat durant les mateixes sessions-.

"With the Beatles" també és el plàstic on els de Liverpool pràcticament es van fer seus títols aliens com "Money (That's What I Want)" (Barrett Strong) o "Please Mr. Postman" (The Marvelettes) –cançons que havien tocat en infinites vetllades a Hamburg i al mateix Cavern, i que refermaven les seves arrels transatlàntiques-. I un detall que no s'hauria de considerar menor, és l'obra on John Lennon i Paul McCartney –també Ringo Starr i George Martin, és clar- van deixar que George Harrison es destapés com un brillant compositor amb un "Don't Bother Me" on ja ressonaven registres futurs com els de "Help!" o "Rubber Soul" –tots dos de 1965-.

Publicat en plena efervescència de la Beatlemania, "With the Beatles" va veure la llum el mateix dia de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas. En qüestió de mesos, els Fab Four creuarien l'Atlàntic i conqueririen els Estats Units –desencadenant allò que els nord-americans van anomenar British Invasion-. Un país tocat per la tragèdia que, han afirmat diverses veus autoritzades, va començar a passar pàgina tan bon punt els de Liverpool van penetrar en milions de llars de la mà de l'Ed Sullivan Show el febrer de 1964.

L'última cançó dels Beatles?

L'última cançó dels Beatles? Si m'ho pregunten a mi, els respondré que es troba en aquest cassette. Edició britànica del disc Blau, el que repassa la trajectòria del quartet entre 1967 i 1970. Me'l vaig comprar fa un parell de mesos en una botiga de segona mà per dos miserables euros. Estava fet un nyap i pràcticament el vaig haver de restaurar, però encara sona prou bé –això sí que és un miracle, i no els que fa la intel·ligència artificial-.

Que què penso de "Now and Then"? Que la demo original de John Lennon tenia molt més encant. Però sobretot que Paul McCartney, Ringo Starr, Giles Martin i companyia no han fet res que no s'hagués fet abans en àmbits com els de l'electrònica o el hip hop –servir-se de la tecnologia, ja sigui digital o analògica, per crear música nova a partir de pistes ja existents, si bé amb eines que fins fa molt poc encara no existien-.

El que em sobta, és que qui solia abominar d'aquests experiments quan els portaven a terme disc jockeys, es declari ara emocionat per la il·lusió de retrobar-se amb una banda que, agradi o no, va deixar d'existir fa més de mig segle, i dos dels components de la qual ja porten dècades criant malves. Vaja, que no han tingut oportunitat de dir-hi la seva i, el més important, tampoc podran presentar cap reclamació si no els acaba de convèncer allò que s'ha fet en nom seu.

Em sembla una bona cançó, "Now and Then"? Per descomptat que sí, al capdavall estem parlant d'una composició de Lennon. M'he emocionat escoltant la veu del mateix Lennon manipulada digitalment (i treta d'una cinta que no pretenia ser res més que una demo), i pistes de guitarra de George Harrison que el propi Harrison mai va arribar a tocar com a tals? Evidentment que no. I ja posats, tampoc em va emocionar Junkie XL remesclant a Elvis Presley –això no vol dir que no m'entri la mar de bé aquell "A Little Less Conversation"-.

L'última cançó dels Beatles? Em temo que no. Al contrari. Si acceptem de forma acrítica que una peça generada amb intel·ligència artificial porti la signatura del quartet més influent del segle XX, estem obrint la porta a barbaritats encara més grosses. Quan una indústria ja és capaç de vendre projeccions d'hologrames com si fossin actuacions en directe, per què no hauria d'aprofitar els últims avenços tecnològics i començar-nos a vendre també cançons noves de trinca d'Elvis, Sinatra o els mateixos Beatles? Temps al temps.

30 anys del meu primer concert 'gran'

Avui fa 30 anys que vaig assistir al meu primer concert gran. Paul McCartney al Palau Sant Jordi de Barcelona, 27 d'octubre de 1993. Els dies d'"Off the Ground", publicat aquell mateix any, i del New World Tour. Jo era un nen. M'hi van portar els meus pares. Cites als Beatles i als Wings. Un espectacle visual tan potent com el propi repertori. I l'experiència de poder-ho viure en primera persona. Va obrir amb "Drive My Car" i va tancar amb una apoteòsica "Hey Jude". Entre l'una i l'altra, "Let Me Roll It", "Can't Buy Me Love", "C'Mon People", "Jet", "Good Rockin' Tonight", "Biker Like an Icon", "I Saw Her Standing There" o "Band on The Run". La majoria de coses que m'han passat des d'aleshores són conseqüència directa d'aquella nit.

Dwight Twilley (1951-2023)

DWIGHT TWILLEY
(1951-2023)

De vegades penso que la història del power pop és la d'aquells artistes que haurien merescut molta més sort de la que van tenir. Hi ha excepcions, és clar, però em fixo en casos com els de The Nerves o el de qui ens ocupa, i no puc evitar preguntar-me per què hi ha tanta mediocritat facturant xifres astronòmiques mentre cançons tan grandioses com les de Dwight Twilley pràcticament passen desapercebudes pel gran públic. Píndoles fresques, urgents i amb ganxo melòdic. Comprimits de bon gust i energia en positiu.

Ha mort Twilley a l'edat de 72 anys. Referent del power pop tant en solitari com al capdavant de la Dwight Twilley Band, on li marcava el ritme el seu bon amic Phil Seymour. Que l'un i l'altre s'haguessin conegut durant la projecció d'una pel·lícula dels Beatles en un cinema de Tulsa –corria l'any 1967 i la cinta era "A Hard Day's Night" (1964)-, denota que efectivament estaven condemnats a entendre's. Fruit de la seva unió van ser perles de la mida d'"I'm on Fire" o "Looking for the Magic".

Les dues pistes en qüestió formen part respectivament dels dos primers àlbums de la Dwight Twilley Band, els més que notables "Sincerely" (1976) i "Twilley Don't Mind" (1977). Ja en solitari, el d'Oklahoma va seguir facturant plàstics igualment reivindicables que inexplicablement no van captar l'atenció de cap gran radar. Com a mostra "Jungle" (1984), amb col·laboracions estel·lars de Tom Petty, Mike Campbell i Susan Cowsill. El seu darrer treball, "Always", data de 2014 i compta amb participacions com la de tot un Ken Stringfellow dels Posies.

Dylan canta "Kansas City"

Diumenge passat, dia 1 d'octubre, Bob Dylan va encetar al Midland Theatre de Kansas City el segon tram nord-americà del seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Saltant-se el guió habitual –per dir-ne d'alguna manera- de la gira, va obrir el concert amb "Kansas City", la composició de Jerry Leiber i Mike Stoller que porta el nom d'aquesta ciutat de l'estat de Missouri i que en canta algunes de les bondats a cop de greixós rhythm & blues.

Kansas City, la població, es troba situada gairebé al centre geogràfic dels Estats Units i és una de les grans capitals del Midwest, la regió d'on és originari el mateix Dylan. Va ser el bressol de Charlie Parker, i pels voltants de Vine Street encara hi ressonen les essències més genuïnes del jazz. Un indret gairebé mitològic on també hi pot ressonar perfectament tot el llegat del propi Dylan, il·lustre preservador d'una tradició que ja no es pot entendre sense ell.

"Kansas City", la cançó, va ser gravada originalment el 1952 per Little Willie Littlefield, tot i que va ser Wilbert Harrison qui la va popularitzar el 1959. Des d'aleshores ha esdevingut un estàndard que han versionat Little Richard –qui l'havia gravat abans que Harrison- i els Beatles, entre d'altres. Dylan l'havia arribat a fer en directe el 1986, quan es feia acompanyar per Tom Petty and the Heartbreakers. Que decidís recuperar-la gairebé quatre dècades després en un inici de gira –l'endemà va repetir al Midland però no la va tocar-, referma la connexió del seu present artístic amb tot el bagatge cultural nord-americà.

Un cop oberta l'actuació amb "Kansas City", la resta del repertori va seguir l'ordre habitual de la present gira, si bé es va saltar "Most Likely You Go Your Way (and I'll Go Mine)" –la va recuperar l'endemà-. I en aquell moment de la recta final on sol deixar espai per a les sorpreses, va versionar "Not Fade Away" de Buddy Holly. Un clàssic del primer màrtir del rock'n'roll, mort de forma tràgica al mateix Midwest on el propi Dylan l'havia arribat a veure en directe poques nits abans de la tragèdia. Afortunats els que van ser al Midland Theatre diumenge a la nit, perquè allò devia ser bíblic.

El Yellow Submarine al Museu de Ciències Naturals

El Museu de Ciències Naturals de Granollers acull fins al 15 d'octubre l'exposició Ultrasons, de la natura a la medicina, impulsada per l'Hospital Universitari Vall d'Hebron i centrada en les aplicacions d'aquest tipus de vibracions en l'àmbit de la salut. El de la fotografia és un detall d'un dels plafons que formen la mostra. Si observen vostès el centre de la representació gràfica, hi veuran el Yellow Submarine dels Beatles. Un clàssic de la iconografia pop, emprat en l'àmbit de la divulgació científica. I una mostra de bon gust, si se'm permet l'observació.

Quan Led Zeppelin van aterrar a Lió

L'aparador de Boul'Dingue Occasions, al centre de Lió.

Boul'Dingue Occasions és una botiga de discos i còmics de segona mà de la part antiga de Lió –està gairebé a tocar de la catedral-. La vaig trobar per casualitat ahir al migdia, i el seu aparador em va semblar prou temptador per animar-me a endinsar-m'hi.

Portava posada una samarreta de Led Zeppelin, i això va fer que el responsable de l'establiment em rebés amb un gran entusiasme –"You wear a Led Zeppelin t-shirt, you can do anything you want!", em va dir quan li vaig comentar que volia entrar a fer un cop d'ull-.

Al cap d'una estona va entrar un client habitual de la botiga, que també es va fixar en la meva samarreta i em va voler donar conversa. El problema era que ell no parlava anglès i que el meu francès és més aviat bàsic, però tot i això ens vam entendre sense problemes.

Em va explicar que havia arribat a veure Led Zeppelin en directe a Lió el 1969 –tot just publicat el seu primer àlbum, a veure qui ho supera-. Aleshores va intervenir el botiguer, que també havia assistit a aquell concert, i va recordar que hi havien anat plegats perquè es tractava, atenció, del "nou grup de Jimmy Page", a qui havien pogut veure en directe pocs anys abans amb els Yardbirds.

Però la història no s'acabava aquí. També havien arribat a veure els mateixos Yardbirds abans de l'entada de Page al grup, quan els britànics –etapa Jeff Beck, dedueixo- havien telonejat als Beatles a París. Batalletes de melòmans i tot el que vostès vulguin, però l'estona que vaig passar ahir al migdia no me la proporcionarà mai cap algoritme ni buscador d'Amazon.