Llegia recentment una entrevista on el propi Paul McCartney afirmava no estar segur que "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967) fos el millor treball dels Beatles, però en canvi no dubtava que es tractava del més influent. Personalment se'm fa difícil dir quin és el millor disc dels Fab Four o triar-ne un com el meu preferit -a favor del que ens ocupa hi ha arguments de pes com "Lucy in the Sky with Diamonds", "Getting Better" o, sobretot, "A Day in the Life"-. A nivell d'influència, totes les obres del quartet tenen el seu pes: els primers discos van desencadenar la febre Beat en aquest costat de l'Atlàntic i van motivar el terme British Invasion en uns Estats Units que eren i segueixen essent el principal mercat musical del món. Posteriorment, títols com "Rubber Soul" (1965) o "Revolver" (1966) no van arribar a inventar-se cap estil però van ser clau en la popularització i l'evolució del folk-rock i la psicodèlia, respectivament.
"Sgt. Pepper's..." va suposar un pas més enllà en l'exploració de les esferes psicodèliques per part dels de Liverpool. Tretze peces que d'alguna manera donaven el tret de sortida d'allò que s'anomenaria Summer of Love, i que juntament amb la colorista estètica adoptada pel grup i la icònica caràtula de Peter Blake semblaven predir una primavera eterna. A la pràctica, el plàstic en qüestió va deixar enrere els postulats psicodèlics a partir dels quals s'havia concebut per a reinventar i redefinir els patrons de la cançó pop per a les dècades que havien de venir. De l'adaptació d'"It Must Be Love" (Labi Siffre) a mans de Madness fins al "Bon dia" (1997) dels Pets, passant òbviament per tota la generació Britpop, la influència de "Sgt. Pepper's..." és tan universal com omnipresent. Avui fa mig segle que es va publicar, i segueix sonant etern i atemporal com el primer dia.