Tom Petty (1950-2017)

TOM PETTY

(1950-2017)

"No et creuràs qui ens va visitar ahir", em va dir la noia que oficiava les visites guiades als històrics estudis Chess de Chicago. "Ni idea", vaig respondre jo. "Tom Petty and The Hearbreakers!" va exclamar ella, tan emocionada com ho hauria estat un servidor d'haver pogut compartir un matí amb Petty i la seva banda en un dels bressols de la música que estimo. Sembla ser que els de Florida es trobaven a la Windy City realitzant tasques promocionals del que aleshores era el seu darrer disc, "The Last DJ" (2002), i havien aprofitat l'ocasió per a fer una visita a Chess i de passada oferir-hi un breu showcase improvisat del qual havien pogut gaudir uns pocs afortunats. Aquell dia jo ni tan sols em trobava a la ciutat sinó molts quilòmetres al nord, en algun lloc de Wisconsin camí precisament de Chicago, tampoc hi era quan Petty hi va presentar en directe el citat plàstic, i malauradament no arribaria a veure'l mai en directe -com The Allman Brothers i tants altres gegants del rock nord-americà, era un d'aquells músics que rarament actuava fora del seu país-.

Tornant a l'àlbum en qüestió, "The Last DJ", segueix essent a data d'avui un dels meus discos preferits de Petty i els Heartbreakers. Les crítiques que va rebre al seu moment no van ser especialment entusiastes i entenc que no s'acostumi a situar a l'alçada de qualsevol dels tòtems que l'havien precedit, però el vaig gaudir molt quan va sortir i encara el recupero força sovint. De fet el tinc posat de fons mentre escric aquestes línies, i haig de dir que cançons com "Money Becomes King", "Dreamville" o la beatleiana "Can't Stop the Sun" aguanten perfectament el pas del temps. Tot i que el principal argument del plàstic és la peça titular, una ferotge crítica al corporativisme de la indústria del disc -temàtica que també aborden les citades "Money Becomes King" i "Can't Stop the Sun"- i un homenatge a la figura d'aquells disc jockeys radiofònics que programaven més amb el cor que a cop de talonari. Aleshores jo realitzava un programa de ràdio en una emissora local i aquesta peça va esdevenir una mena d'himne personal que vaig punxar setmana rere setmana durant molt de temps. Arribat aquest punt només puc donar-li les gràcies, sigui on sigui.