S'han fixat vostès que bona part dels estats que conformen aquest món nostre celebren les seves respectives festes nacionals amb ostentoses desfilades militars? I no ho dic (només) per l'acte central del Dia de la Hispanitat a Madrid, sinó perquè l'exhibició de musculatura bèl·lica en aquesta mena de fregats és una constant en països que van de França o Espanya fins a Rússia, Corea del Nord o la Xina (curiosament els Estats Units són una d'aquelles excepcions que confirmen la regla). La qual cosa, a més de posar de relleu una de les dimensions més fosques que pot arribar a assolir la condició humana, convida a plantejar-se què nassos celebren realment aquestes festivitats eufemísticament anomenades nacionals.
Diguin-me ingenu, però si del que es tracta és de celebrar un país, un estat, una nació, el que sigui, per què no mostrem al món tot allò que aquest país, aquest estat, aquesta nació, aquest el que sigui, és capaç de generar i aportar? Per què en lloc de treure pit amb una maquinària ideada i concebuda per a matar-nos els uns als altres, no reconeixem a tots aquells que amb els seus actes fan gran el país, l'estat, la nació, el que sigui? Els científics, els humanistes, els filàntrops, els filòsofs, els artistes, els pensadors, els investigadors, els emprenedors, els treballadors, els esportistes. Per què en lloc de situar-los a ells en primer terme hi acabem situant els canalles que s'amaguen darrere un concepte tan buit, estèril i pervers com és la pàtria?
“La pàtria és l'últim refugi dels canalles”
(Samuel Johnson)
"Come you masters of war
You that build all the guns
You that build the death planes
You that build all the bombs
You that hide behind walls
You that hide behind desks
I just want you to know
I can see through your masks"
(Bob Dylan)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada