"There's Old Wave. There's New Wave. And there's David Bowie". Poques vegades un eslògan publicitari ha estat tan encertat com el que RCA va utilitzar per a promocionar "Heroes" (1977), el dotzè àlbum d'estudi de Bowie i el segon del que s'acabaria anomenant Trilogia de Berlín. Un àlbum que efectivament situava el Duc Blanc en un món a part, a anys llum de la majoria dels seus contemporanis i definitivament per davant de gèneres i etiquetes com el punk o la New Wave.
"Heroes" era kraut deconstruït, rock avantguardista, experimentació sonora aplicada a la pista de ball, post-punk abans fins i tot que s'hagués pogut superar el punk. Un plàstic que veia la llum en plena ressaca de l'estiu en què Londres s'havia omplert d'imperdibles i el món sencer havia plorat la mort d'Elvis Presley. Un artefacte que s'editava dues setmanes abans que el tòtem per excel·lència de l'era punk -"Never Mind the Bollocks" dels Sex Pistols-, trencant esquemes, avançant-se al seu moment i establint alguns dels patrons que definirien la música de les dècades posteriors.
Enregistrat per Bowie durant el seu autoimposat exili alemany, "Heroes" va ser l'únic treball de la citada trilogia que es va gestar totalment a Berlín i més concretament als emblemàtics estudis Hansa, a tocar del Mur amb tot el que això implicava aleshores. Dues cares, una dedicada al format cançó on destacava la peça titular i l'altra composta de material instrumental de naturalesa ambient, gestades amb el suport d'aliats clau com Brian Eno, Robert Fripp o Tony Visconti. Un dels cims creatius del Duc Blanc, i una de les obres més influents del seu temps. Va veure la llum tal dia com avui de fa quatre dècades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada