You belong among the wildflowers...

You belong among the wildflowers

You belong in a boat out at sea

Sail away, kill off the hours

You belong somewhere you feel free

(Tom Petty)

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, abril de 2025.

Katalysst

KATALYSST
Vallejo Street, San Francisco

10 d'agost de 2024

Més música al carrer a North Beach. Katalysst és un grup de noies que toquen folk, amb les guitarres acústiques com a base i unes harmonies vocals que semblen d'un altre món.

Trobar-les ahir al migdia actuant a Vallejo Street, a pocs metres de l'històric Caffe Trieste, em va fer pensar en com devia ser aquest barri de San Francisco durant els dies de la generació beat i del revival folk dels 60.

Van versionar "Fast Car", el clàssic de Tracy Chapman que recentment ho ha tornat a petar amb la veu de Luke Combs, i el van enganxar amb "Learning to Fly" de Tom Petty. Quina meravella.

Jim Ladd (1948-2023)

JIM LADD
(1948-2023)

"There goes the last DJ / Who plays what he wants to play / And says what he wants to say, hey hey hey / And there goes your freedom of choice / There goes the last human voice / There goes the last DJ". Ho cantava Tom Petty a la peça que titulava "The Last DJ" (2002), el seu onzè àlbum amb els Heartbreakers. Una cançó que es podia entendre com un crit de resistència davant del corporativisme creixent de la indústria del disc, i que s'inspirava en la figura del disc jockey radiofònic Jim Ladd.

Veterà d'un ofici que havia començat a practicar durant la segona meitat de la dècada dels 60, Ladd va ser un dels últims disc jockeys nord-americans que seleccionaven la música que sonava als seus programes –una pràctica que la majoria d'emissores comercials han anat erradicant de les seves graelles-. "Well you can't turn him into a company man / You can't turn him into a whore / And the boys upstairs just don't understand anymore", començava dient la lletra de "The Last DJ".

Ladd va treballar en emissores com KLOS, KMET o Sirius XM. El 1987 va ser la veu del disc jockey de l'àlbum conceptual "Radio K.A.O.S.", de Roger Waters. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys. "Well some folks say they're gonna hang him so high / 'Cause you just can't do what he did / There are some things you just can't put in the minds of those kidsAs we celebrate mediocrity all the boys upstairs want to see / How much you'll pay for what you used to get for free", afegia la cançó de Tom Petty. Uns versos d'allò més profètics.

Dwight Twilley (1951-2023)

DWIGHT TWILLEY
(1951-2023)

De vegades penso que la història del power pop és la d'aquells artistes que haurien merescut molta més sort de la que van tenir. Hi ha excepcions, és clar, però em fixo en casos com els de The Nerves o el de qui ens ocupa, i no puc evitar preguntar-me per què hi ha tanta mediocritat facturant xifres astronòmiques mentre cançons tan grandioses com les de Dwight Twilley pràcticament passen desapercebudes pel gran públic. Píndoles fresques, urgents i amb ganxo melòdic. Comprimits de bon gust i energia en positiu.

Ha mort Twilley a l'edat de 72 anys. Referent del power pop tant en solitari com al capdavant de la Dwight Twilley Band, on li marcava el ritme el seu bon amic Phil Seymour. Que l'un i l'altre s'haguessin conegut durant la projecció d'una pel·lícula dels Beatles en un cinema de Tulsa –corria l'any 1967 i la cinta era "A Hard Day's Night" (1964)-, denota que efectivament estaven condemnats a entendre's. Fruit de la seva unió van ser perles de la mida d'"I'm on Fire" o "Looking for the Magic".

Les dues pistes en qüestió formen part respectivament dels dos primers àlbums de la Dwight Twilley Band, els més que notables "Sincerely" (1976) i "Twilley Don't Mind" (1977). Ja en solitari, el d'Oklahoma va seguir facturant plàstics igualment reivindicables que inexplicablement no van captar l'atenció de cap gran radar. Com a mostra "Jungle" (1984), amb col·laboracions estel·lars de Tom Petty, Mike Campbell i Susan Cowsill. El seu darrer treball, "Always", data de 2014 i compta amb participacions com la de tot un Ken Stringfellow dels Posies.

Un genuí concert de rock'n'roll

THE LONG RYDERS
Sala Upload, Barcelona

8 d'octubre de 2023

S'havia anunciat el concert dels Long Ryders com una cita amb els pares d'allò que avui anomenem country alternatiu. Una consideració que podria aplicar-se –i sol aplicar-se- igualment si parléssim d'uns Jayhawks, uns Dream Syndicate o una Lucinda Williams, però que, en tot cas, ofereix una idea de la magnitud de tot plegat i del pes històric dels de Los Angeles a gairebé quatre dècades d'haver lliurat "Native Sons" (1984). Quan els superlatius es fan servir gairebé perquè sí, quan tot esdeveniment és venut com a únic i irrepetible, és just assenyalar que efectivament un concert dels Long Ryders no és quelcom que es pugui veure cada dia.

Amb tres quartes parts de la formació original encara en marxa –els eterns Sid Griffin i Stephen McCarthy a les guitarres i compartint tasques vocals, i el metronòmic Greg Sowders a la bateria; Murry Hammond dels Old 97's cobreix la baixa de Tom Stevens a les quatre cordes-, exhibint un estat de forma envejable malgrat els anys que no perdonen a ningú, el quartet venia a presentar "September November" (2023), un treball notable pel qual van passar gairebé de puntetes –potser sigui aquest l'únic però que se li podria trobar al concert, no haver tret més suc d'un present creatiu certament formidable-. El gruix del repertori el van basar en una bateria de clàssics tan generosa com incontestable.

Guarnits amb indumentària vaquera –excepte Griffin, més discret, amb camisa de professor universitari nord-americà, corbata a joc i pantalons de tirants-, els músics es van enfilar a l'escenari mentre sonava de fons "The Lonely Surfer", el nugget instrumental signat al seu dia per un jove Jack Nitzsche. Entrada triomfal i entusiasta rebuda per part d'un respectable absolutament entregat –la sala va ser a punt de penjar el cartell de Sold Out-, que el quartet va respondre tot posant la directa de bon principi amb el rock'n'roll desbocat de "Tell It to the Judge on Sunday" i el country rock amb regust fronterer de "You Don't Know What's Right, You Don't Know What's Wrong".

Va ser l'inici d'un recital que va treure la pols del fons d'armari –la introspectiva acidesa d'"A Stitch in Time", la majestuositat d'un "Ivory Tower" que van dedicar a la memòria de Gene Clark, un atemporal "Final Wild Son"-, va marcar terreny amb encerts recents –"September November Sometime", "Greenville"-, va citar amics i referents com NRBQ ("I Want You Bad") o els Byrds ("I'll Feel a Whole Lot Better"), i va segellar una climàtica recta final tot encadenant la clatellada protopunk de "Gunslinger Man" amb la contagiosa tornada de "Lights of Downtown". En tanda de bisos van recordar l'enyorat Tom Petty amb una sentida lectura de "Walls", abans de marxar per la porta gran amb aquell himne no oficial dels Estats Units que bé podria ser "Looking for Lewis and Clark".

Els Long Ryders no són una banda massiva, tampoc una banda de culte. Però són una institució amb totes les lletres, divulgadors d'una tradició que els va precedir i que els sobreviurà, en part, gràcies a l'empremta que ells mateixos hi han deixat. Assistir a una de les seves actuacions equival a presenciar una lliçó magistral d'història musical nord-americana, però sobretot a viure en pròpia carn tota la grandesa d'un genuí concert de rock'n'roll. Sí, abusar dels superlatius pot tenir els seus riscos. Però és que, val la pena insistir-hi, uns Long Ryders tocant en un escenari no és quelcom que es pugui veure cada dia.

Dylan canta "Kansas City"

Diumenge passat, dia 1 d'octubre, Bob Dylan va encetar al Midland Theatre de Kansas City el segon tram nord-americà del seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Saltant-se el guió habitual –per dir-ne d'alguna manera- de la gira, va obrir el concert amb "Kansas City", la composició de Jerry Leiber i Mike Stoller que porta el nom d'aquesta ciutat de l'estat de Missouri i que en canta algunes de les bondats a cop de greixós rhythm & blues.

Kansas City, la població, es troba situada gairebé al centre geogràfic dels Estats Units i és una de les grans capitals del Midwest, la regió d'on és originari el mateix Dylan. Va ser el bressol de Charlie Parker, i pels voltants de Vine Street encara hi ressonen les essències més genuïnes del jazz. Un indret gairebé mitològic on també hi pot ressonar perfectament tot el llegat del propi Dylan, il·lustre preservador d'una tradició que ja no es pot entendre sense ell.

"Kansas City", la cançó, va ser gravada originalment el 1952 per Little Willie Littlefield, tot i que va ser Wilbert Harrison qui la va popularitzar el 1959. Des d'aleshores ha esdevingut un estàndard que han versionat Little Richard –qui l'havia gravat abans que Harrison- i els Beatles, entre d'altres. Dylan l'havia arribat a fer en directe el 1986, quan es feia acompanyar per Tom Petty and the Heartbreakers. Que decidís recuperar-la gairebé quatre dècades després en un inici de gira –l'endemà va repetir al Midland però no la va tocar-, referma la connexió del seu present artístic amb tot el bagatge cultural nord-americà.

Un cop oberta l'actuació amb "Kansas City", la resta del repertori va seguir l'ordre habitual de la present gira, si bé es va saltar "Most Likely You Go Your Way (and I'll Go Mine)" –la va recuperar l'endemà-. I en aquell moment de la recta final on sol deixar espai per a les sorpreses, va versionar "Not Fade Away" de Buddy Holly. Un clàssic del primer màrtir del rock'n'roll, mort de forma tràgica al mateix Midwest on el propi Dylan l'havia arribat a veure en directe poques nits abans de la tragèdia. Afortunats els que van ser al Midland Theatre diumenge a la nit, perquè allò devia ser bíblic.

Dylan toca la guitarra al Farm Aid

Dylan tocant la guitarra, abans d'ahir al Farm Aid - Foto Gary Miller.

Va passar dissabte a la nit, matinada de diumenge a casa nostra, al Ruoff Music Center de Noblesville, Indiana. Bob Dylan actuant per sorpresa al Farm Aid de Willie Nelson amb part dels Heartbreakers de Tom Petty com a banda d'acompanyament. Només van ser tres cançons –"Maggie's Farm", "Positively 4th Street" i "Ballad of a Thin Man"-, però tot plegat va alterar el guió (si se'n pot dir així) que el de Minnesota semblava estar seguint des de l'inici del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. D'entrada, perquè les tres cançons interpretades no formen part dels seus actuals repertoris ni se les espera. Però sobretot perquè es va deixar veure tocant la guitarra en un escenari, cosa que no passava des de feia molt de temps. No tinc cap dubte que a aquestes alçades m'agrada més Dylan amb la seva banda actual de directe que no pas amb els Heartbreakers. Però això va ser molt gros, i obre la porta a hipotètiques sorpreses de cara al segon tram nord-americà de la present gira, que començarà el dia 1 a Kansas –falta menys d'una setmana-. I, sí, torna a plantejar tota una sèrie d'interrogants propis del més gran mestre del desconcert.

Tom Leadon (1952-2023)

TOM LEADON
(1952-2023)

Abans dels Heartbreakers hi va haver Mudcrutch. La banda de country rock on solien militar Tom Petty, Mike Campbell i Benmont Tench prèviament al canvi de plans que els acabaria transportant fins a les més altes esferes de la música nord-americana. El grup de Florida que se'n va anar a buscar fortuna a Los Angeles en plena eclosió del southern rock. Tom Leadon en va ser un dels guitarristes originals, juntament amb Campbell.

Va deixar la formació el 1972 per traslladar-se justament a Los Angeles, bastant abans que la resta es decidís a fer el salt i seguint els passos del seu germà, Bernie Leadon (The Flying Burrito Brothers, Eagles). Va arribar a tocar amb Linda Ronsadt –i els mateixos Eagles van gravar una composició seva, "Hollywood Waltz"-. Arran de la seva marxa, Petty va canviar definitivament el baix per la guitarra rítmica –la sortida del cantant original, Jim Lenahan, també el va animar a ser la veu solista-.

Leadon va acabar fent de professor de guitarra a Nashville, allunyat dels grans focus fins que Petty va decidir reactivar Mudcrutch el 2007. A partir d'aleshores el grup va gravar dos àlbums, "Mudcrutch" (2008) i "Mudcrutch II" (2016), que valen molt més que el seu pes en or. Del primer és just destacar-ne ara mateix la preciosa "Queen of the Go-Go Girls", original del propi Leadon, que ens ha deixat a l'edat de 70 anys.

20 anys de "The Last DJ"

"Well, you can't turn him into a company man / You can't turn him into a whore / And the boys upstairs / Just don't understand anymore". Començava forta, la peça que titulava i encetava l'onzè àlbum d'estudi de Tom Petty al capdavant dels seus Heartbreakers, "The Last DJ", publicat tal dia com avui de 2002, ara fa 20 anys. "There goes the last DJ / Who plays what he wants to play / And says what he wants to say / Hey, hey, hey / There Goes your freedom of choice / There goes the last human voice / There goes the last DJ", rematava la tornada d'una de les cançons més punyents però alhora addictives del de Gainesville, tota una declaració de principis a ritme de dinàmic folk rock marca de la casa.

Inspirada en la figura de Jim Ladd, la peça en qüestió era un homenatge a tots aquells disc jockeys que encara creien més en la música que no pas en el corporativisme d'una indústria ja aleshores en estat avançat de podridura. I eren aquestes dinàmiques de la indústria musical –que des de llavors no han fet sinó anar a més- el fil conductor d'un àlbum que bona part de la crítica va saludar de forma poc entusiasta, però que bé valia i segueix valent el seu pes en or –i el missatge del qual no ha perdut vigència, al contrari-. Com a mostra la segona cançó, un "Money Becomes King" que torna a carregar contra l'afany monetari de la indústria i on els de Florida es refermen tan inspirats en el terreny líric com en el musical.

La rocallosa "Joe" i la psicodèlica "Can't Stop the Sun", que tancava el disc amb un missatge d'esperança ni que fos a contrallum, també tractaven l'estat de les coses en un negoci on la música pesava cada cop menys. Fora d'aquesta temàtica, destacaven pistes com la crepuscular "Dreamville", la injecció elèctrica de "When a Kid Goes Bad" o la simpàtica "The Man Who Loves Women" amb el seu accent de music hall. També la celestial "Have Love, Will Travel", exercici de rock d'arrel gran reserva –que res tenia a veure amb el clàssic del mateix títol de Richard Berry-. Un disc a recuperar sovint. I una figura, la d'aquell últim disc jockey, a seguir reivindicant tants cops com faci falta.

Nat Simons - "Felina" (2021)

S'ha parlat molt durant els darrers mesos del salt endavant que ha fet Nat Simons, de com una de les grans esperances del so Americana a l'Estat espanyol ha fet un sobtat cop de timó que l'ha portat fins a les coordenades del glam rock. El cert és que no hauria de sorprendre l'evolució de l'alter ego de Natalia García, com a mínim a qui es parés a escoltar ara fa quatre anys la seva sòlida lectura del "Learning to Fly" de Tom Petty.

Com el de Florida, Simons sembla partir de les arrels del country i el folk nord-americà per trobar la seva veu en el rock'n'roll. I així ho certifica a "Felina" (2021), el seu tercer àlbum i el primer que grava en castellà. Un al·legat feminista que per moments remet a David Bowie, d'altres al Marilyn Manson de "Mechanical Animals" (1998) i puntualment, atenció a Maika Makovski, el referent més proper posats a establir comparacions que potser ja no caldrien.

Benmont Tench, Richard Thompson i Jesse Malin, al Blues & Ritmes

Benmont Tench debutarà a Badalona, per fi, el 9 d'abril.

Benmont Tench, Richard Thompson, Jesse Malin i la unió transatlàntica d'Amadou & Mariam i The Blind Boys of Alabama. El Blues & Ritmes torna a presentar un cartell fet a mida del melòman de base. El desplegarà de l'1 al 23 d'abril als teatres Zorrilla i Margarida Xirgu de Badalona.

Diuen que a la tercera va la vençuda. El mes de març vinent farà dos anys que la crisi sanitària va obligar el Blues & Ritmes a cancel·lar a l'últim moment una de les seves edicions més llamineres. Un cartell on destacava entre d'altres la presència de Benmont Tench, el teclista dels llegendaris Heartbreakers de Tom Petty, i a aquestes alçades una figura de ple dret i amb nom propi de la música d'arrel nord-americana. Han hagut de passar aquests dos anys i una edició, la de 2021, que va salvar molt més que els mobles, i finalment la veterana cita badalonina torna a anunciar un programa com els d'abans que, ara sí –creuem els dits-, ha vingut a fer realitat el somni de poder veure i escoltar Mr. Tench als nostres escenaris.

El teclista actuarà a Badalona el 9 d'abril. S'anuncia un concert íntim, de veu i piano, i s'espera una d'aquelles vetllades irrepetibles amb el segell inconfusible d'un festival que té entre les seves vocacions satisfer les més altes expectatives del melòman de base. No serà l'únic reclam d'un Blues & Ritmes que desplegarà la seva programació de l'1 al 23 d'abril als teatres Zorrilla i Margarida Xirgu, i que començarà amb la poètica rockera de Jesse Malin. Un dels cronistes per excel·lència del Lower Manhattan, destacat supervivent del Lower East Side i l'East Village previs a la gentrificació, el novaiorquès vindrà a presentar el seu primer àlbum doble, un "Sad and Beautiful World" (2021) que ja es pot contemplar com una de les seves obres més majestuoses.

L'endemà serà el torn d'Amadou & Mariam i els Blind Boys of Alabama. No serà un concert doble, sinó la unió transatlàntica d'una de les formacions essencials de la música de Malí i d'una institució amb totes les lletres del gòspel nord-americà. Dos universos distants però sempre connectats. Clourà el festival un altre referent de pes, en aquest cas del folk rock més genuïnament britànic. Ni més ni menys que Richard Thompson, que el 23 d'abril repassarà amb format acústic i en una actuació exclusiva a Catalunya tota una trajectòria que ja suma més de mig segle, que va començar amb els fonaments dels imprescindibles Fairport Convention, i que a data d'avui encara no ha fet cap pas en fals.


Més informació:

Blues & Ritmes  /  Pàgina web

Peter Bogdanovich (1939-2022)

PETER BOGDANOVICH
(1939-2022)

Una crònica acurada de què significa ser adolescent en un poble perdut on mai no passa res i l'acció se l'ha de fer un mateix. També un cant a les bondats dels vells cinemes de poble, autèntics santuaris que han servit de refugi a tantíssimes ànimes inquietes, símbols d'un temps en què el món solia anar més a poc a poc i ser més digerible. Ens ha deixat Peter Bogdanovich, el cineasta que va portar a la gran pantalla "The Last Picture Show" (1966), la novel·la definitiva de Larry McMurtry –la pel·lícula es va estrenar el 1971 amb el mateix títol-. Exponent d'allò que es va anomenar New Hollywood, també va dirigir entre d'altres "Paper Moon" (1973), adaptació cinematogràfica d'una altra novel·la de pes, "Addie Pray" (1971), de Joe David Brown, i el documental "Runnin' Down a Dream" (2007), sobre Tom Petty and The Heartbreakers.

Un any sense Tom Petty

Tom Petty (1950-2017).

No han estat pocs els actes d'homenatge a Tom Petty que de forma organitzada o espontània han tingut lloc a Barcelona durant els darrers dotze mesos. Ara mateix em vénen al cap les cites que Little Steven i Willie Nile van fer al rocker de Florida durant les seves últimes actuacions a la Ciutat Comtal, però sobretot l'emotiu concert a múltiples bandes on una àmplia representació de l'escena autòctona va mostrar els seus més sentits respectes a l'autor de "Free Fallin'", "American Girl", "Refugee" o "The Last DJ". Mostres inequívoques de l'abast i la transversalitat d'una de les trajectòries més canòniques del rock nord-americà de les passades quatre dècades, però també amargs recordatoris d'una pèrdua irreparable i del fet que Petty mai va arribar a trepitjar els nostres escenaris. Avui fa un any que ens va deixar, i coincidint amb aquesta commemoració la gent de Reprise acaba de posar al mercat "An American Treasure", una luxosa caixa farcida de rareses on no hi falten gravacions en directe, demos, preses alternatives i títols descartats que cobreixen la totalitat de la seva trajectòria. Que la cosa servirà per exprémer una mica més la gallina dels ous d'or és tan cert com que el seu contingut no té cap mena de desperdici.

Recordant Tom Petty

Masclans amb Aurelio Morata (al centre).

HOMENATGE A TOM PETTY

La 2 d'Apolo, Barcelona

7 de març de 2018

El dels músics és un cas digne d'admirar. Ens trobem davant d'un dels col·lectius que més precarietat estructural pateixen en termes laborals i professionals. Però al mateix temps són majoria els compositors i intèrprets que, malgrat aquestes circumstàncies, no dubten un sol segon a cedir la seva feina i el seu talent de forma totalment desinteressada en nom d'una causa que els sembli justa. Ahir a la nit van ser més d'una quinzena les bandes i solistes que es van enfilar a l'escenari de la sala 2 d'Apolo amb motiu de l'homenatge a Tom Petty concebut per la gent de Producciones Acaraperro amb un doble objectiu. D'entrada, recordar el rocker de Florida quan encara no fa ni mig any que ens va deixar. De l'altra, destinar tota la recaptació a Fundesplai, una entitat dedicada des de fa més de vint anys a donar suport a infants i joves en risc d'exclusió.

Menció a part es mereixen els components de Masclans, el combo barceloní que va obrir la nit interpretant pel seu compte un parell de temes de Petty i a continuació va exercir com a banda base durant gairebé dues hores. La qual cosa vol dir que prèviament havien dedicat molt més temps encara a aprendre's i preparar un repertori que van executar amb notable solvència -"Al darrere del que estem escoltant hi ha molta feina de la qual no som conscients", em comentava amb tota la raó del món un conegut amb qui vaig coincidir a peu d'escenari-. Entre els convidats, noms consolidats i veus emergents de l'escena autòctona que van anar de Jofre Bardagí a Ricky Gil, de Joana Serrat a Augie Burr, d'Aurelio Morata a Marta Delmont, i de Carlos Cros a Sergio Martos. Cadascú aportant el seu segell personal a l'obra de Petty en una vetllada emotiva però festiva a la vegada. I per acabar-ho d'arrodonir, bona part dels protagonistes es van acomiadar del respectable interpretant junts "Handle with Care" dels Traveling Wilburys.

Augie Burr (a l'esquerra) amb Esteve Masclans.

Ricky Gil (al centre) amb Masclans.

Joana Serrat. 

Concert d'homenatge a Tom Petty

La sala 2 d'Apolo acollirà el proper dimecres 7 de març un concert d'homenatge a Tom Petty. Les cançons d'una icona irrepetible, interpretades amb finalitats benèfiques per tota una sèrie de veus emergents i consolidades de casa nostra. Masclans serà la banda base i passaran per l'escenari, entre d'altres, Joana Serrat, Xarim Aresté, Josele Santiago, Dani Nel·lo, Aurelio Morata, Carlos Cros, Marta Delmont, Augie Burr i Ricky Gil. Aquest últim va dedicar ahir el seu espai radiofònic a Ràdio Silenci, Guitarra, baix i bateria, a repassar el cartell d'aquesta nit tan especial. Poden escoltar el programa en podcast, i obtenir més informació sobre el concert a Facebook.

De les últimes informacions sobre Tom Petty i Neil Diamond

Neil Diamond.

Dies enrere, quan es van fer públiques les causes de la mort de Tom Petty, diversos mitjans de comunicació (bàsicament televisius) que mai s'havien fet ressò dels discos que el de Florida anava publicant mentre era viu van explicar els detalls de la seva defunció com si aquests poguessin alterar el curs d'algun esdeveniment. Avui ha passat quelcom bastant semblant: diversos mitjans que no parlen mai d'artistes com Neil Diamond han informat que el novaiorquès s'ha retirat definitivament dels escenaris -que no pas de l'activitat musical- per motius de salut. Potser hauria estat millor haver-se estalviat avui alguns detalls i al seu moment haver parlat més, per exemple, de discos com "12 Songs" (2005) o "Home Before Dark" (2008). De la mateixa manera que en el cas de Petty s'hauria pogut agrair una mica d'espai dedicat a obres com "Mojo" (2010) o "Hypnotic Eye" (2014).

El rock'n'roll com a redemptor de vides

Tom Petty (1950-2017).

Com no podia ser de cap altra manera, el món de la música no para de generar i registrar mostres de record i homenatge a la figura de Tom Petty. Molt emotives, en aquest sentit, resulten les paraules que el periodista Mat Snow dedica al rocker de Florida en un obituari publicat a l'edició de desembre de Mojo. Paraules com aquestes: "Com el seu contemporani Bruce Springsteen, que també es va rebel·lar contra un pare autoritari i dominant a través del rock'n'roll i el seu romanticisme, Tom Petty era un dels nostres, un fan i un veritable creient, algú que creia no tan sols en la música per ella mateixa sinó en el seu poder per a redimir vides mancades d'amor, llibertat i sentit".

Dossier sobre Tom Petty a Ruta 66

La de Tom Petty ha estat sens dubte una de les grans pèrdues que ha patit aquest 2017 el món de la música pop. Passen els dies, les setmanes i fins i tot els mesos, i un no acaba de fer-se a la idea que l'autor d'"American Girl" ja no es troba entre nosaltres. Aquests darrers dies he llegit i rellegit el bonic homenatge que li dedica Ruta 66 a la seva edició de novembre. Un exhaustiu i emotiu dossier especial on es repassa la vida, l'obra i la figura d'una icona irrepetible. Si encara no hi han fet un cop d'ull, no sé a què esperen per córrer cap al quiosc.

Homenatge de Dylan a Tom Petty

Emotiu homenatge, el que Bob Dylan va fer a Tom Petty en una actuació recent a Colorado. El de Minnesota podria haver escollit qualsevol de les peces que van enregistrar plegats als Traveling Wilburys, però va optar per un dels grans èxits que el de Florida havia signat amb el seu nom. Un "Learning to Fly" que Dylan va portar al seu terreny però a la vegada va interpretar d'una manera molt més reconeixible que molts dels seus propis clàssics. Ho recull Rolling Stone a la seva edició digital.

Chris Hillman - "Bidin' My Time" (2017)

Si contemplem "Bidin' My Time" (2017) únicament com el darrer treball d'estudi de Chris Hillman, hi observarem un bon exercici de música nord-americana d'arrels sense cap més reclam que l'ofici incontestable de qui porta més de cinc dècades al negoci. Però si el contemplem a una escala, diguem-ne, simbòlica, hi descobrirem el que molt probablement acabi esdevenint l'últim enregistrament on han coincidit els tres supervivents de la formació original dels Byrds: David Crosby i Roger McGuinn participen en diversos temes -Hillman va assegurar en una entrevista recent a la revista Uncut que les relacions entre tots tres són bones però no tenen ara per ara plans de tornar a treballar junts-. També hi participa Tom Petty en la que hauria estat una de les seves últimes sessions d'estudi. I les noves versions de clàssics del repertori byrdià com "Bells of Rhymney" es manifesten absolutament entranyables.