Clap Your Hands Say Yeah - "New Fragility" (2021)

A una dècada i mitja d'haver lliurat un dels debuts més celebrats del seu temps –"Clap Your Hands Say Yeah" (2005)- i d'haver definit ells sols part del so d'un Brooklyn aleshores en plena efervescència, els directes de Clap Your Hands Say Yeah segueixen tenint com a columna vertebral el repertori d'aquells dies en què la banda encapçalada per Alec Ounsworth semblava destinada a esdevenir el relleu natural dels Strokes. No va ser ben bé així i la formació, amb el propi Ounsworth com a únic membre permanent, ha sobreviscut des d'aleshores en un discret segon pla, sense tornar a tastar les mels de l'èxit massiu però facturant discos que val molt la pena escoltar atentament.

N'és una nova mostra "New Fragility" (2021), un plàstic on el discurs d'Ounsworth es manté instal·lat en aquell pop de factura independent que remet a la primera dècada del segle XXI però alhora es referma més vigent que l'obra recent de molts dels seus contemporanis. Un repertori que s'arrossega per les formes menys evidents de la tradició nord-americana ("Dee, Forgiven") alhora que presumeix d'aquella força i d'aquell ganxo melòdic que una vegada van fer de Clap Your Hands Say Yeah ferms candidats a presidir la nació festivalera –"Thousand Oaks" hauria de commoure multituds, el dia que aquestes puguin tornar-se a aplegar en un mateix espai per escoltar música-. No van ser els nous Strokes, però han construït una carrera a llarg termini que molts ja voldrien.

Clap Your Hands Say Yeah a l'Apolo

CLAP YOUR HANDS SAY YEAH

Sala Apolo, Barcelona

13 de gener de 2018

Que ningú interpreti les meves paraules en clau de menyspreu, ni de bon tros, però és que resulta sorprenent a aquestes alçades que Clap Your Hands Say Yeah siguin capaços de penjar el cartell de sold out en una sala de les dimensions de l'Apolo. Ha plogut molt des d'aquell debut homònim (2005) que els va situar a l'avantguarda de l'indie post-Arcade Fire, els va valer comparacions hiperbòliques amb Talking Heads i va fer d'Alec Ounsworth i companyia un dels pilars de l'aleshores efervescent escena de Brooklyn. Tant ha plogut, que la promesa inicial s'ha quedat a mitges i porten gairebé deu anys instal·lats en un discret i potser immerescut segon pla. És clar que tampoc han tornat a signar cap àlbum tan rodó com aquell debut ni com la seva continuació, un "Some Loud Thunder" (2007) que juntament amb el seu predecessor segueix definint a data d'avui els directes de la banda.

No va ser cap excepció l'actuació d'ahir a Barcelona, ciutat que CYHSY no trepitjaven des de la gira de presentació del primer àlbum -havien d'haver tocat a la mateixa sala Apolo la passada tardor, però el concert es va haver d'ajornar amb motiu de la primera de les aturades generals posteriors als fets de l'1 d'octubre-. Amb Ounsworth al capdavant i consolidat ja com a líder indiscutible del grup -és l'únic membre de la formació original que encara es manté a bord-, la formació va defensar amb ganes i dignitat el material recent. De notable alt van ser, per exemple, les lectures de "The Pilot" i "Down (Is Where I Want to Be)", totes dues de "The Tourist" (2017). Però van ser els hits encara incontestables de la passada dècada els que van conformar el guió de la nit i van contagiar l'eufòria més absoluta a la pista.

D'"In This Home of Ice" a "Upon This Tidal Wave of Young Blood", passant per "Is This Love?", "Satan Said Dance" o, és clar, l'inevitable i celebradíssim "The Skin of My Yellow Country Teeth". Menció a part va merèixer un "Some Loud Thunder" baix en revolucions però ric en matisos, transformat per l'actual formació en un sorprenent exercici de dream pop sintètic. O un "Over and Over Again (Lost and Found)" que va rebre el tractament oposat i va sonar urgent i frenètic com mai abans ho havia fet. Quan al cap d'una hora i mitja es van acomiadar al ritme de "Heavy Metal", semblava que no hagués passat el temps des d'aquella llunyana visita de febrer de 2006 a la sala 2 de Razzmatazz. Ounsworth manté intacte l'entusiasme del primer dia, i el seu repertori clàssic ha envellit la mar de bé.