De biopics, rigor i coneixement

Els Queen de carn i os, una trajectòria que no s'explica en un parell d'hores.

Comença a passar-me amb els biopics musicals el mateix que amb les pel·lícules de superherois i de zombies. Que a mida que es va popularitzant i consolidant la fórmula, sento que cada vegada m'aporten menys i m'avorreixen més -salvant excepcions, és clar-. El cas és que dec ser un dels pocs mortals del meu entorn que encara no han vist la tan publicitada "Bohemian Rhapsody" (2018), biografia a la gran pantalla dels mastodòntics Queen signada per Bryan Singer amb Rami Malek a la pell de Freddie Mercury. Però sí que n'he llegit diverses crítiques, algunes més entusiastes que d'altres, que solen coincidir a l'hora d'apuntar la manca de rigor històric del guió i el fet que el biopic de torn no abasta tota la trajectòria del quartet britànic. Com si el rigor històric resultés indispensable en una indústria, la del setè art, on el que sol comptar no és tant allò que s'explica sinó la manera com s'explica. I com si dues dècades d'estratosfèrica trajectòria artística es poguessin explicar amb detall en el parell d'hores que dura la pel·lícula. Símptoma d'aquests temps de comoditat i immediatesa que ens ha tocat viure, suposo. Esperar que un biopic, una consulta a Wikipedia o fins i tot una sèrie de Netflix ens aportin veritats absolutes i (sobretot) ens estalviïn la feixuga tasca d'anar a cercar el coneixement on sempre s'ha trobat i es segueix trobant, que són les biblioteques i, per extensió, les hemeroteques.