La idea més punk de Jack White

Jack White.

L'edició de novembre de Mojo era un especial que commemorava els primers 300 exemplars de la revista britànica. Entre els seus continguts, una entrevista a Jack White, a qui la gran majoria hem conegut a través d'un projecte, The White Stripes, que semblava fet a mida d'aquesta publicació. En el marc d'una conversa amb el periodista Andrew Male, l'autor de "Seven Nation Army" explicava què havia significat Mojo no tan sols per a ell sinó per a tots els grups de l'escena garatgera gestada a Detroit durant el canvi de segle. "Ens agradava perquè reverenciava la història, la bona música obscura del passat i la bona música del present", recordava. També feia referència a la seva rebel·lió personal contra determinades tendències d'aquell moment. "La idea més punk que em rondava pel cap era rebel·lar-me contra aquell nou món digital on tot estava fet de plàstic i tot semblava tan fals i caduc", apuntava.

Eren els dies en què determinats gurús donaven el rock per mort sense imaginar-se que en qüestió d'anys veuríem alguns dels grans noms d'aquest gènere convivint amb pilars d'àmbits com l'electrònica o el hip hop als principals festivals d'arreu del món. Els dies en què un jove White va fer allò que els anglosaxons anomenen back to basics reinventant el blues des dels seus mateixos fonaments i esdevenint pel camí un dels músics més influents del segle XXI. Sigui com sigui, les paraules de White m'han fet pensar en tots aquells altres gurús que avui comparen alegrement el trap amb el punk com si els contextos socials i històrics d'ambdós gèneres permetessin establir paral·lelismes. En un context com el de la música pop de principis del present segle, el més punk que podia fer White era passar de tot i tocar blues a la seva manera. En un context com l'actual, el més punk que pot fer un adolescent probablement sigui passar també de tot i aprendre a tocar el violoncel.