Invocant clàssics i tòtems

Rebecca i Megan Lovell (Larkin Poe), la nit passada a Barcelona.

LARKIN POE + JOAN QUERALT AND THE SEASICKS

Razzmatazz 2, Barcelona

2 de desembre de 2018

Amb quatre discos a l'esquena i l'enèsima gira europea tot just despatxada, Larkin Poe gairebé es poden considerar com el millor que li ha passat al blues amb accent rocker des de la irrupció dels Black Keys ara fa cosa d'una dècada i mitja. Com els d'Ohio, les germanes Rebecca i Megan Lovell s'aproximen a la tradició des d'una òptica respectuosa i alhora renovadora. Quan entren a l'estudi no dubten en aprofitar recursos de gèneres urbans com l'electrònica o fins i tot el hip hop per a enriquir un repertori que s'emmiralla en els clàssics i tòtems del Delta del Mississippi. Però quan salten a l'escenari ho fan sense cap altre ornament que les seves guitarres, les seves harmonies vocals i una base rítmica -baix i bateria- robusta com ella mateixa. Augmentant els decibels i destapant la vessant més crua i orgànica del seu repertori.

Ho van refermar la nit passada a la sala 2 de Razzmatazz, última aturada del tram europeu de la gira de presentació del flamant "Venom & Faith" (2018), especialment en moments tan reveladors com la pantanosa "Look Away" o la misteriosa "Fly Like an Eagle". Van posar-se el respectable a la butxaca amb arguments tan incontestables com "Freedom" o un "Bleach Blonde Bottle Blues" que apunta directament a les places més grans que les d'Atlanta es puguin arribar a imaginar. Van invocar els esperits de Leadbelly, Son House i Robert Johnson amb "Black Betty", "Preachin' Blues" i "Come On in My Kitchen", respectivament. I van presumir d'un ofici, una solvència instrumental i una química interna a prova de bales. D'aquí a poques setmanes sortiran de gira pels Estats Units com a teloneres de Bob Seger, i de cara a la primavera tornaran a estar per aquestes latituds, segons va anunciar la petita de les Lovell. Caldrà estar alerta i, a poder ser, repetir.

En aquest cas que ens ocupa, però, la funció de teloners va ser pels sempre oportuns i infal·libles Joan Queralt and The Seasicks. Amb el sorprenent "Purple Cannon" (2018) encara calent, els barcelonins van sortir a donar-ho tot des del minut zero. Un set breu però contundent i sense fissures, amb un marcat protagonisme del material recent -no van faltar "The Jellyfish Choreography", "I Do" ni "Niagara Park", tres títols que valen per discografies senceres- però sense deixar de banda el fons de catàleg. En aquest sentit, el blues profund de "Cheap Guitar" i les textures surenyes de "Redneck Agenda" van acabar de preparar el respectable per tot el que vindria a continuació. Poques bandes arriben a dir tantíssimes coses en tan poc temps.