(1938-2021)
De totes les bandes que durant les dècades dels 50 i els 60 van revitalitzar la música d'arrel irlandesa, The Chieftains va ser amb tota probabilitat la que va presentar una major amplitud de mires. El conjunt format a Dublín no tan sols va saber traspassar fronteres i descobrir la tradició a noves audiències –aquest mèrit també se'l poden atribuir contemporanis com els Dubliners-, sinó que a més va fer dialogar el folk de la seva terra natal amb aquells registres que se n'havien derivat arreu del planeta –sobretot als Estats Units- arran de la diàspora irlandesa. El resultat és una carrera de llarg recorregut que durant gairebé sis dècades ha caminat sempre endavant, tot integrant al discurs propi una sèrie d'elements que l'han enriquit sense fer-li perdre l'essència ni restar-li coherència.
Si el 1988 van signar a mitges amb Van Morrison un "Irish Heartbeat" que enllaçava dues trajectòries gairebé paral·leles i que es pot contemplar com una de les obres més inspirades d'ambdues parts, al cap de pocs anys se'n van anar a Tennessee a gravar un disc de country al costat de pesos pesants com Ricky Skaggs, Willie Nelson, Emmylou Harris, Chet Atkins o components de la Nitty Gritty Dirt Band. El resultat va ser "Another Country" (1992), un àlbum que transitava en ambdós sentits la línia directa que enllaça l'herència celta amb la primera música country, i que va tenir continuació al cap d'una dècada als igualment reveladors "Down the Old Plank Road: The Nashville Sessions" (2002) i "Further the Old Plank Road" (2003), on repetien alguns dels noms anteriorment citats i s'hi sumaven John Prine i John Hiatt, entre d'altres.
Entre l'un i els altres va caure una de les obres més essencials de tot el seu catàleg, "The Long Black Veil" (1995), un àlbum on els Chieftains es feien acompanyar de figures com els Rolling Stones, Marianne Faithfull, Sinéad O'Connor o Ry Cooder. La peça titular, cantada per un magnífic Mick Jagger –en aquest cas sense la participació de la resta d'Stones-, presenta una de les lectures més definitives que mai s'han fet del clàssic de Lefty Frizzell. I amb Cooder segellarien anys més tard el revelador "San Patricio" (2010), un pont a priori improbable però molt ben traçat entre la tradició celta i les arrels llatines, amb convidats de pes com Lila Downs, Chavela Vargas, Los Tigres del Norte o Linda Ronstadt. Són capítols que expliquen l'essència d'una banda que, malgrat tot, no s'entendria sense aquells deu primers àlbums de títol numèric publicats entre les dècades dels 60 i els 80.
Tampoc s'entendria, l'essència dels Chieftains, sense el paper d'un dels seus membres fundadors i principals motors, el multiinstrumentista Paddy Moloney, que ens ha deixat a l'edat de 83 anys després de tota una vida dedicada a la música. I si els Chieftains no es poden entendre sense Moloney, la seva figura tampoc es pot deslligar de la banda mare a la qual sempre es va lliurar en cos i ànima. Tot i això, són destacables també les seves sessions d'estudi amb figures com Mike Oldfield, Paul McCartney o el citat Jagger. Se n'ha anat molt més que un referent, un tros d'història d'una de les músiques més locals però alhora més globals que mai s'han escoltat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada