La noia del "Cheek to Cheek"

Ella Fitzgerald i Louis Armstrong.

Ha passat aquest matí quan anava cap a la feina. Mentre caminava amb el pilot automàtic i absorbit pels meus propis pensaments, he escoltat des de la llunyania com una veu entonava una melodia que m'ha resultat familiar. A mida que m'hi he anat acostant, he reconegut la peça en qüestió. "Cheek to Cheek", l'estàndard d'Irving Berlin que va popularitzar Fred Astaire i que han interpretat entre d'altres Frank Sinatra, Billie Holiday i Louis Armstrong amb Ella Fitzgerald.

La cantava una noia de color, negra com se'n deia abans, racialitzada com se'n diria ara, que caminava per l'altra vorera vestida amb un conjunt d'allò més llampant i absolutament immersa en la seva interpretació. Ballava mentre caminava, somreia mentre la seva mirada es perdia en l'infinit, i quan cantava ho feia amb la visceralitat de Lady Day però també amb el swing de Satchmo i Lady Ella. Una nota de color enmig de la grisor del centre d'una ciutat a primera hora del matí d'un dia laborable.

No cal dir que la resta de vianants, si és que li feien cas, es limitaven a esquivar-la com qui fuig d'un entrebanc o a mirar-la com qui acaba de veure un fantasma. Jo mateix he seguit el meu camí després d'aturar-me un moment a escoltar-la. Els humans som així. Presumim de mil andròmines que ens fan sentir lliures i diferents de la resta, però en el fons no deixem de formar part d'un gran ramat que mira amb suspicàcia qualsevol conducta o actitud que defugi la norma.

No sé qui era la noia del "Cheek to Cheek", d'on venia, cap a on anava ni a què es devia la seva eufòria. No sé per què cantava aquesta cançó, si sol cantar habitualment ni si ho fa de forma professional. No sé si la podré tornar a escoltar mai més, ni què nassos hi feia tan contenta entre una munió d'ànimes en pena que semblaven xais de camí a l'escorxador. Però m'ha alegrat el matí (el dia, de fet). I m'agradaria pensar, malgrat aquesta grisor estructural que anomenem quotidianitat, que no sóc l'únic que li està agraït.