50 anys sense Gene Vincent

Vincent arriba a l'aeroport de Heathrow, Londres, el 1969.

Avui fa 50 anys que va morir l'irrepetible Gene Vincent, una de les figures més influents del primer rock'n'roll. Tot el que va fer durant la dècada dels 50 és imprescindible i singles com l'icònic "Be-Bop-a-Lula" o "Blue Jean Bop", tots dos de 1956, són pilars fundacionals d'allò que anomenem rockabilly. Però em sembla just aprofitar l'ocasió per reivindicar també la seva producció més tardana. La que va donar peu a àlbums tan notables com "I'm Back and I'm Proud" (1969). La que li va atorgar una àmplia repercussió al mercat britànic –en un moment en què els EUA semblaven haver-se oblidat d'ell-, on va gaudir d'una segona joventut de la mà d'aliats com els Wild Angels, amb els quals va protagonitzar una apoteòsica gira per la Gran Bretanya, va segellar una incendiària actuació al Festival de Wight de 1969 i fins i tot va gravar una sèrie de pistes d'estudi que valen el seu pes en or. Va morir el 12 d'octubre de 1971, a l'edat de 36 anys, víctima dels excessos de qui havia viscut el rock'n'roll de la forma més intensa possible.